La data del projecte de Gener de 1938. El refugi consta de dues parts. La principal és el cos de les dues naus en les quals es poden observar 7 pilars que marquen 6 passos entre elles, amb els bancs correguts amb mamperlans de fusta i una sanefa en blava que dibuixa la trobada de les voltes; l’altra són les rampes d’accés la coberta del qual és una llosa armada d’aproximadament 1,50 metres de grossària. Damunt d’aquest cos es disposa el sistema d’amortiment d’impactes compost de dues capes de 20 centímetres cadascuna, la primera d’arena i la segona formada per una solera de formigó que coincideix amb l’antiga solera de tot el pati. Conserva la maquinària del sistema de renovació d’aire amb la seua roda d’accionament manual.
Amb període de construcció comprés entre el 6 de maig de 1938 fins al 23 de març de 1939, és el de major capacitat dels actualment existents. S’ha modificat el seu accés original amb l’eliminació de les rampes i l’accés actual es realitza mitjançant una escala realitzada possiblement durant la remodelació de l’institut en els anys 70 del segle passat. L’edifici està format per 4 galeries voltades que ocupen un rectangle de 13,78 X 33,50, sense comptar l’espai ocupat per les rampes. Les voltes té un diàmetre de 2,67 m. deixant un espai d’1 metre entre elles. S’han eliminat els bancs correguts de seient possiblement perquè en algun moment s’utilitzaria com a magatzem.
Este refugi pertany al model de llinda, format per un rectangle cobert per una gruixuda llosa de formigó sustentada per robustes columnes quadrades que s’eixamplen en la part alta, en la unió amb el sostre. Té banc corregut per a asseure’s en les parets perimetrals i al voltant dels pilars. Conserva indicis de la maquinària i canonades per a la renovació de l’aire. Actualment les parets estan plenes de pintades i té bastant humitat.
En la façana conserva les dues portes d’accés a nivell de carrer que donaven a les escales. Sobre una d’elles encara es pot endevinar les restes de les lletres REFUGI. Per l’oculta ubicació d’este refugi va fer necessària la col·locació d’un segon rètol anunciador a la cantonada del carrer Espasa amb la plaça de Tetuan.
Este refugi de titularitat privada ha estat poques vegades accessible i és difícil completar la seua descripció. En algun moment (d’acord a informació oral) es va utilitzar com a local d’assaig d’un grup musical, moment al qual pertanyerien les pintades abans esmentades. Actualment té els accessos clausurats. Compta amb capacitat per a 380 persones.
El projecte és de setembre de 1938. Presenta planta rectangular amb entrades en racó en costats oposats. Té tres galeries, cobertes per dos voltes de tot just 10 metres de longitud i 5,5 d’ample en la seua base. El pla conservat també contempla la planta d’armadures de la llosa superior i el de la instal·lació de ventilació, sent el projecte de ventilació de Xerri i Bonora.
Aquesta fàbrica sedera, fundada l’any 1836 per l’empresari francés Santiago L.Dupuy, es troba en la c/Assagador dels Monges, núm. 10 i era popularment coneguda amb el nom de “la Batifora”.
Al Parc de Marxalenes es posen en valor alqueries i edificacions industrials i vinculades al transport que han arribat fins als nostres dies.
En dissenyar el parc s’ha volgut aprofitar la presència d’aquestes edificacions, integrant-les, retornant-los el seu significat i recuperant-les per a un nou ús.
L’Alqueria de Canet situada als Jardins del Real és una peça de cert interés dins d’estes arquitectures esteses per la ciutat del seu antic àmbit rural.
La casa molt pròxima a aqueix tipus de cases que la burgesia d’origen agrari es construeix prop de la ciutat, en un enclavament molt especial, la Volta del Riuseñor d’hortes molt pròximes a la ciutat i situat al nord dels antics jardins del Palau Real, poblat per la burgesia i l’aristocràcia, que encara conserva les seues cases principals en este lloc sempre privilegiat.
La casa consta de dos cossos, un de principal, la casa en si mateixa i un annex posterior construït entorn d’un pati. La casa en si inclou alhora una xicoteta torre miramar lateralitzada en la segona de les crugies. Enfront de la casa un porxo de certa importància marca la imatge d’esta.
El Molí del Sol es troba en el terme de València, Partida de Dalt de Campanar, actualment en el límit septentrional del Parc de Capçalera, al costat del vell llit del Túria. Està construït sobre la séquia mare de Rascanya i era el primer molí d’aquest sistema.
Arquitectònicament es tracta d’un edifici que representa les característiques constructives d’una alqueria de finals del segle XIX, amb la peculiaritat de la seua adaptació als usos del molí hidràulic.
Es tracta de l’últim molí construït en l’Horta de València, per la qual cosa no representa el major valor com a element construït, però és dels pocs que queden en peu i amb un entorn encara d’horta, per la qual cosa es recomana la seua protecció com a edifici, així com la del seu entorn per a evitar noves construccions que afecten la seua perspectiva.
És la seu del Centre de Promoció de la Salut de l’Adolescent Dr. Manuel Llombart i es troba situada al carrer Riu Segre, en el valencià barri de Benicalap.
El projecte de creació d’aquest centre d’assessorament, atenció i educació sanitària dels adolescents ve motivat per l’especial sensibilitat que mostra la Regidoria de Sanitat per aquesta etapa de la vida – que marca el pas de la infantesa a la vida adulta – i per la importància que suposa, per als futurs hàbits i estils de vida, tots els canvis biològics, emocionals i socials que es produeixen durant aquest període.
Al Parc de Marxalenes es troba l’Alqueria de Barrinto, descobrir esta alqueria, recentment rehabilitada suposa impregnar-se de la seua història. Cada element constructiu reflecteix una època, un estil de vida. En la seua restauració s’han conservat les petjades de cada període, constituint un homenatge a la construcció rural valenciana.
Des del segle XIV fins al XXI, les diferents reformes que ha anat experimentant han deixat els seus testimonis en ella. Elements constructius de valor que ha descobert i respectat l’última de les intervencions realitzades: La restauració de l’alqueria per a convertir-la en l’actual biblioteca Joanot Martorell i en una casa-museu que conta la seua història als visitants.
L’Alqueria actual està dividida en dues parts comunicades entre si per la sala principal de la entreplanta. En una d’elles se situa la biblioteca, amb la sala de lectura en planta baixa, sala d’usos múltiples en entreplanta, de lectura i estudi en planta superior i serveis i sala dels lagares en semisoterrani.
La resta de l’immoble es destina a Centre de Recepció del Parc de Marxalenes i a diferents espais expositius sobre la història del propi edifici i les seues característiques.
Visitar l’Alqueria suposa impregnar-se de la seua història.
La Casa de Lluna és un dels edificis històrics d’arquitectura rural conservats en l’àmbit del Parc de Marxalenes. La seua actual construcció data de començaments del segle XX, per la qual cosa correspon a una edificació fruit de l’etapa de reactivació que l’Horta de València va experimentar en aqueixos moments després de l’assentament d’una nova agricultura de tipus comercial.
El seu valor patrimonial resideix, precisament, en el fet de representar de forma paradigmàtica un model de casa rural d’un període molt determinat, en el qual s’introdueixen tipologies arquitectòniques, materials de construcció i elements estètics prestats o compartits d’altres tipus d’arquitectures com són la industrial i la d’habitatges urbans.
Aquesta casa presenta, a més, un valor afegit en tractar-se d’un edifici que, segons fonts solvents, va ser construït al costat d’una alqueria l’origen de la qual pot remuntar-se a l’època medieval i les restes de la qual es conserven en el subsòl.
L’edifici de la Casa de Rua, coneguda també com a Casa de Voro el de la Barraca, correspon a una xicoteta edificació rural que degué construir-se al començament del segle XX sobre una antiga barraca.
S’inscriu en una tipologia arquitectònica estandarditzada en el món de l’horta de València, el major interés patrimonial es troba en el seu bon estat de conservació, en la seua representació d’una tipologia tradicional de casa de l’horta i en el seu valor de conjunt en el si de la resta d’edificis rurals que alberga el Parc Marxalenes.
