Política de cookies
Este lloc web utilitza cookies perquè vostè tinga la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxe l'enllaç per a major informació.

X

Monuments

Una succinta visió del patrimoni monumental de València expressa la situació naturalment privilegiada de la ciutat, constreta per dos límits naturals, l’aigua i l’horta. Es va fundar en el segle II a. C. com a recinte fortificat i va anar creixent sobre si mateix, desplaçant progressivament les successives muralles, fins a trencar-les definitivament, a mitjan segle XIX, per a expandir-se a l’altre costat del riu i cap a l’horta i el mar, en el seu trànsit cap a una ciutat moderna.

El recinte emmurallat constitueix el Patrimoni monumental més important de València, perquè alberga les restes de la ciutat romana, islàmica i cristiana.

De la València islàmica, presa pels àrabs en el segle VIII, només es conserva parcialment el traçat urbà de la Medina, juntament amb alguns llenços de muralla i els tardans banys de l’Almirall. S’ha conservat, no obstant això, un important patrimoni de la València cristiana, perquè després de la conquesta de la ciutat per Jaume I en 1238 s’inicia un ràpid procés de repoblació que produeix un canvi radical de la imatge urbana. Destaca d’aquest període la consolidació dels ravals i la construcció d’una nova muralla de tapinería (1356), enriquida posteriorment per les monumentals portes de Serrans (1392-1398) i Quart (1441- 1460).
Quant a arquitectura religiosa, les antigues mesquites es transformen en temples parroquials i la mesquita major en Catedral, construint-se entre el segle XIV i el XV el Miquelet, l’Església de Sant Joan de l’Hospital, l’Església de Sant Martí, l’Antic Convent del Carmen, el Convent de Santo Domingo, l’Església de Santa Catalina, la Trinitat, l’Església de Sant Nicolás de Bari o l’Església de Sant Agustín, entre altres.

En el segle XV s’aconsegueix un espectacular creixement econòmic i demogràfic, que té la seua plasmació en un desenvolupament urbà sense precedents, del qual és mostra una florent arquitectura civil que, a través de casonas i grans edificis públics, donen una nova imatge ciutadana. L’edifici més important d’aquest període és la Llotja de la Seda o dels Mercaders, Patrimoni de la Humanitat per la Unesco i construïda a partir de 1482. D’aquest període són també destacables el Palau de la Generalitat Valenciana, el Palau de Benicarló, l’Almudín de València, el Portal de la Valldigna, les Drassanes del Grau, la Casa de l’Almirall, el Palau de Joan de Valeriola o el Palau dels Escrivà.

Entre els segles XIV i XVII va tindre lloc la construcció dels “Ponts Històrics” que hui coneixem, sent el més antic el de la Trinitat (1356-1402) i el més modern el de San José (1604), donant pas al Barroc, que arriba a València en el segle XVII, deixant mostres de la seua severitat en diversos edificis religiosos, com el monestir de San Miguel i dels Reis. Més endavant, el Rococó del segle XVIII, retornarà als interiors religiosos la profusió de garlandes, estucs i algeps daurats creant un estil molt acolorit, al qual s’afig la *azulejería de Manises, de gran tradició a València des de l’època medieval. Aquesta simbiosi artística la podem trobar a l’Església de La nostra Senyora del Pilar i en el Palau del Marqués de Dosaigües.

A partir del segle XIX l’arquitectura urbana ja s’ix del recinte emmurallat i els primers eixamples i les renovacions urbanes -l’enderrocament del Barri de Pescadors i l’obertura del carrer de la Pau- ens brinden diverses mostres interessants d’arquitectura privada modernista i racionalista que cal citar, com la casa Xapa o l’edifici del Drac.

També s’ixen del Conjunt Històric, la rica arquitectura tradicional de l’Horta Valenciana, derivada del tradicional sistema de regadius, amb les seues estructures hidràuliques (sénies, molins, assuts…) i les importants mostres d’arquitectura industrial, que si bé abans estaven situades fora del nucli urbà, a poc a poc es va anar integrant a la ciutat. Molts d’aquests edificis industrials i tradicionals, de difícil manteniment degut a l’absència d’usos lucratius compatibles amb la seua naturalesa, han sigut adquirits per l’Ajuntament, que els ha anats rehabilitant i destinant a dotacions públiques de gaudi comú. Es mostren en aquesta pàgina els més emblemàtics, com l’antiga Tabacalera, les naus ferroviàries de Demetrio Ribes o els Embulls del Port, protegits pels corresponents Catàlegs com a Béns d’Interés Cultural o Bé de Rellevància Local.

Finalment, s’han de destacar les restes d’arquitectura militar, respecte als que l’Ajuntament ha realitzat un gran esforç de treball i inversió, a fi d’inventariar-los, conéixer-los, estudiar-los i rehabilitar-los, com a testimonis del passat més recent i de les vivències de la Guerra civil i la Dictadura a la ciutat de València.