L’edifici és de gran interés i de gran bellesa. Es tracta d’una construcció que pese en haver tingut profundes transformacions al llarg de la seua existència, aquestes semblen haver afavorit més que perjudicat la seua supervivència, i la seua conservació, ja que la població de València va experimentar un creixement constant a la fi del segle XIX, el que va fer necessari un espai on intercanviar els productes del mar.
Ocupant els terrenys recentment urbanitzats amb motiu de l’Exposició Regional de 1909 i Nacional de 1910, es va realitzar en 1917 la fàbrica de llanes, ocupant quasi tota l’illa amb pati central. L’arquitecte autor del projecte va ser Alfonso Garin i l’estructura de formigó armat va ser encarregada a l’empresa de Demetrio Ribes i Joaquin Coloma. És per tant un dels primers edificis realitzats amb aquest material a València.
La seua façana reflecteix la potència de l’empresa donant una imatge monumental i urbana. Té una composició contínua modular i repetitiva amb gran sentit de l’horitzontalitat (és de dues altures) que es contraposa verticalment per mitjà de pilastres faixades que sobreïxen de l’ampit l’edifici.
Té un caràcter certament protoracionalista, concebuda com a planta diàfana, amb buits amplis entre pilastra i pilastra; els de la planta baixa tenen arcs rebaixats i en la planta superior aquest mateix mòdul es converteix en sengles finestres geminades sobre xicotetes pilastres. Té en general un plantejament classicista amb ornamentació modernista tipus secessionista, sobretot aquella que ocupa els carcanyols dels arcs, les cornises i la coronació o ampit corregut de la façana. A les cantonades arredonides xicotets frontispicis amb caps de cort modernista. Sobre la porta principal gran frontó corb. Sota aquesta ornamentació i composició s’amaguen les característiques de les fàbriques diàfanes de formigó armat.
En aquests moments el seu ús és hoteler, l’Hotel Westin, encara que fa anys va ser ocupat com a edifici Central de la Policia Local i Parc de Bombers.
L’edifici va ser construït el 1887 com a estació principal de la línia pertanyent a la Societat Valenciana de Tramvies i que comunicava València amb Llíria. Va ser substituïda poc temps després en el seu sentit més representatiu i de viatgers per la de Santa Mònica, que esdevingué aleshores la del termini i que es trobava molt més prop del centre de la ciutat de València. L’estació de Marxalenes es conserva perfectament, però només pel que fa a l’edifici de viatgers.
L’immoble està dotat, com quasi la totalitat d’aquests complexos, d’una tipologia merament funcional: de xicotetes dimensions (ocupa un solar de 408 m2 dels quals s’han construït 240,83 m2), consta d’un pati descobert, corralines i naus de servei, totes elles construïdes amb murs de pedra careada, seguint la tècnica de maçoneria, amb verdugades de rajoles que encara es troben en bon estat.
L’Antic Sanatori Santa Rosa es troba en la confluència dels carrers Santa Rosa i Antonio Suárez. És de planta quadrada, dues altures i coberta plana. Les quatre façanes són idèntiques en composició i buits, encara que la principal té major ornamentació.
Els buits s’emmarquen amb arcs de mig punt de pedra, així com els brancals. Balcons amb balustres. Es remata la coronació de l’edifici de caràcter eclèctic amb certs aspectes neobarrocs, com la volumetria de l’edifici i un cert excés en l’ornamentació, tan de moda a principis del segle XX.
En l’actualitat, es troben les oficines de l’organisme autònom municipal parcs i jardins singulars i Escola Municipal de Jardineria i paisatge.
L’Escola de Jardineria imparteix una formació professional que abasta matèries com: la botànica, les labors culturals al jardí, el disseny de jardins, el coneixement de la flora ornamental, els diferents estils del disseny de jardins, la fitopatologia de les plantes i els seus tractaments, la floricultura i producció ornamental; amb una formació teòric-practica que permet als alumnes abordar el seu accés al món laboral amb una formació de nivell de Jardiner especialitzat.
L’edifici que hui es conserva era el xalet-oficina dels propietaris del complex industrial que ha sigut derrocat. És un edifici aïllat de planta en forma de T doble, de dues altures, golfa, estructura de mur de càrrega i coberta de dos vessants. Les quatre façanes són idèntiques en composició i buits, encara que la principal és la que presenta els accessos. Els buits s’emmarquen amb arcs de mig punt de pedra, així com els brancals. Elements molt propis de l’arquitectura muntanyesa.
En l’actualitat, es troben les oficines de l’organisme autònom municipal parcs i jardins singulars i Escola Municipal d’Art Floral.
Alqueria barroca aïllada en parcel·la de forma rectangular, composta d’un edifici principal amb dos cossos en L de dues altures, un annex d’una planta i el corral. L’ala Nord correspon a una ampliació de principis del segle XX, deixant patent el corrent arquitectònic de l’època, mostrant-se simètrica, amb balcons i rematada de caràcter modernista. La façana de l’ala, corresponent a l’edificació original, es presenta asimètrica amb els buits a manera de miradors enreixats, de forma bombada i de poc vol, coberts amb copetes de la mateixa singularitat corba. És en aquesta façana on es troba l’accés principal que dóna pas a un vestíbul de doble altura on antigament es duia a terme l’acte de la Demanà.
L’acte de la Demanà consistia en l’elecció del lloc de caça del llac de l’Albufera per a cada temporada. En el vestíbul de l’edifici, es reunien els barquers per a procedir a l’acte del sorteig i assignació dels llocs. La convocatòria es realitzava per mitjà del toc d’una campana situada en la xicoteta torre que remata l’edifici. Des d’ella es té una bona visió del llac servint al seu torn com a talaia de vigilància.
Este edifici es troba unit interiorment a l’edifici de la Beneficència i a l’Asil del Marqués de Campo, que dóna al carrer Corona.
Fundat en 1863 com a Asil de Pàrvulos per Sr. José Gabriel Campo i Pérez, després Marqués de Campo per nomenament d’Alfons XII, constitueix un edifici típic de l’arquitectura de la segona meitat del segle XIX, en el qual conflueixen dos llenguatges diferents: d’una banda l’estil neoclàssic i academicista utilitzant en el nucli originari de l’Asil, que data més o menys de 1862, sent el seu autor l’anglés James Beaty; i per un altre, l’obra realitzada per José Camaña Laymón a partir de 1882, en un gòtic tardà, patent sobretot a l’església -hui parroquial de la Miraculosa
Esta construcció consta d’una planta baixa i una altra superior, rematant-se amb un timpà format per la seua coberta de doble vessant. En la planta baixa es troba la porta d’accés flanquejada per dues finestres amb forma d’arcs de mig punt.
La façana d’esta es troba tractada de dues formes: la primera és un arrebossat llis de ciment a manera de sòcol que recobreix les rajoles de la seua estructura. A partir d’este sòcol i fins al límit superior d’esta planta baixa, este arrebossat es llaura a manera de falsos carreus.
Situada al Carrer Quart es tracta de l’antiga Fabrica de Tint Trinitari Ruiz.
Parts d’una Ximenera
Les ximeneres consten de tres parts diferenciades: Base o Pedestal, Canya, Fust o Tub i Coronament, Coronació, Capitell o Rematada.
Descripció de la Ximenera
Es tracta d’una ximenera aïllada, resta d’un antic edifici industrial, construït – perquè es desprén de la tipologia de la ximenera, de base rectangular i fust octogonal de rajola cuita- en la dècada 1890-1900. S’utilitza com a material bàsic la rajola cuita, que és un bon aïllant tèrmic. L’altura i secció disminueixen de la base a la cúspide, consistint la seua funció a provocar una depressió o tir entre l’entrada i l’eixida per a establir un corrent d’aire, contribuint este tir a la combustió. La secció interior disminueix igualment, amb tal de conservar un corrent ascendent per a véncer els corrents de les masses d’aire fred. La seua construcció obeeix a la utilització del vapor a la fàbrica.
Situada en l’antiga Paperera Layana en el número 3 al carrer Octavio Vicent.
Parts d’una Ximenera
Les ximeneres consten de tres parts diferenciades: Base o Pedestal, Canya, Fust o Tub i Coronament, Coronació, Capitell o Rematada.
Descripció de la Ximenera
Es tracta d’una ximenera aïllada, resta d’un antic edifici industrial, construït – perquè es desprén de la tipologia de la ximenera, de base rectangular i fust octogonal de rajola cuita- en la dècada 1890-1900. S’utilitza com a material bàsic la rajola cuita, que és un bon aïllant tèrmic. L’altura i secció disminueixen de la base a la cúspide, consistint la seua funció a provocar una depressió o tir entre l’entrada i l’eixida per a establir un corrent d’aire, contribuint aquest tir a la combustió. La secció interior disminueix igualment, amb tal de conservar un corrent ascendent per a véncer els corrents de les masses d’aire fred. La seua construcció obeeix a la utilització del vapor a la fàbrica.
Aquestes ximeneres industrials eren un element bàsic de les instal·lacions industrials que generaven força a la indústria a partir del vapor, utilitzant les experiències dels tipus de ximeneres tan propis del S.XIX i inicis del S:XX
Aquesta construcció s’ha quedat aïllada de les construccions accessòries que haurien d’acompanyar-la en el procés productiu, quedant així descontextualizada.
Les seues fàbriques són de rajola cuita i consta d’un basament quadrangular rematat per una cornisa amb denticles que marca la línia de transició amb el tronc, de secció octogonal i de forma troncocònica; forma canònica d’aquestes ximeneres per a impedir l’entrada d’aire fred, facilitant així un corrent d’aire per inversió tèrmica. Es remata amb una corona i llanterna emmarcada per dues motlures de rajola.
Als jardins centrals del Passeig de l’Albereda a l’altura del número 39 es troben les dues ximeneres de l’antiga Unió Alcoholera Espanyola.
Parts d’una Ximenera
Les ximeneres consten de tres parts diferenciades: Base o Pedestal, Canya, Fust o Tub i Coronament, Coronació, Capitell o Rematada.
Descripcio de la Ximenera
Es tracta d’una ximenera aïllada, resta d’un antic edifici industrial, construït – perquè es desprén de la tipologia de la ximenera, de base rectangular i fust octogonal de rajola cuita- en la dècada 1890-1900. S’utilitza com a material bàsic la rajola cuita, que és un bon aïllant tèrmic. L’altura i secció disminueixen de la base a la cúspide, consistint la seua funció a provocar una depressió o tir entre l’entrada i l’eixida per a establir un corrent d’aire, contribuint este tir a la combustió. La secció interior disminueix igualment, amb tal de conservar un corrent ascendent per a véncer els corrents de les masses d’aire fred. La seua construcció obeeix a la utilització del vapor a la fàbrica.
Els acompanyants del rei Jaume I que van vindre a conquistar València des de la regió muntanyenca de Terol es van instal·lar en aquesta zona de la ciutat, donant nom a aquest Pont, així com a la porta de la muralla i al carrer posterior. És el més antic dels ponts existents sobre el riu Túria i el seu aspecte actual procedeix de 1518, quan la “Fàbrica Vella de Murs i Valls” va disposar la reedificació de l’existent que havia sigut arrossegat per les aigües del Túria l’any anterior i que prèviament havia substituït al pont àrab del A-Qantara. Construït en pedra, sota la direcció del “pedrapiquer” Juan Bautista Corbera, posseeix rampa escalonada d’accés al llit, actual Jardí del Túria, i està format per nou arcs escarsers amb escullera, tallamars i muralletes. De 2005 a 2009 va ser Restaurat sota la direcció de l’arquitecte Ignacio Bosch.
