Era l’antiga església parroquial del poble de Russafa, independent fins a 1877 (segle XIX) en què va ser annexionat a la ciutat de València. És un temple barroc construït en rajola en el segle XVII, que s’alça sobre un altre anterior manat construir per Jaume I el Conqueridor en el segle XIII. Aquest temple va ser destruït per un incendi ocorregut l’any 1415 (segle XV). La construcció del nou temple barroc s’atribueix a Tomás Leonardo Esteve, mentre que la decoració barroca de l’interior hui desapareguda era de Juan Bautista Pérez Castiel i el seu fill Juan Pérez Castella
Coneguda popularment com la Catedral de Russafa, és un temple de planta de creu llatina, amb una sola nau i sis capelles laterals entre els contraforts. Volta de mig canó amb llunetes, i cúpula sobre el creuer. Aquesta es cobreix amb teula ceràmica vidrada blava i blanca.
De la construcció medieval queda un pilar i l’arrencada d’un arc al pati de l’hospital i una talla gòtica de la Verge sobre mènsula i doselete ogival destacant sobre el gran mur llis (només tallat per dues portes inutilizadas d’accés a la Capella) que dóna al carrer Trinquet de Cavallers. El conjunt consta de Capella i hospital bolcat sobre claustre (xicotet pati). La Capella (de Ntra. Sra. de la Seu) consta d’una sola nau dividida en dues parts per un coro que segrega una altra xicoteta capella (volada al atzucat) de decoració barroca. A l’Hospital s’accedeix pel Atzucat del carrer, amb ampli vestíbul i es desenvolupa sobre un pati irregular de xicotetes dimensions, amb dos costats proveïts d’arcades fetes de cadirat i arcs de rajola. La resta de l’obra està realitzat en rajola obrint-se al pati grans buits de llinda abocinado. Per tot l’Hospital corre un sòcol de taulells barrocs amb escenes de funció didàctica testimonial de caràcter popular. L’escala, situada en una dels angles del pati, ens condueix al deambulatori dels pisos superiors on donen les cel·les.
En el centre religiós de la ciutat es troba la Basílica de La nostra Senyora dels Desemparats. L’edifici va ser alçat en el segle XVII entre els anys 1652 i 1667. Es construeix degut a què la capella de la Verge dels Desemparats es va quedar insuficient, esta es trobava instal·lada en 1489 en l’absis de la catedral amb motiu del trasllat de l’originària que es trobava al costat de l’Hospital General. Esta capella es trobava en el centre de l’absis davall de l’arc que uneix la basílica amb la catedral. Es tracta d’un edifici de planta trapezoïdal amb un oval en el seu interior i camarín projectat per Diego Martínez Ponce de Urrana. La cúpula que cobreix l’espai central és també ovalada. Al costat d’este es desenvolupa el camarín de planta quadrada on es troba la imatge de la Verge dels Desemparats. Va ser realitzat entre 1685 i 1694, encara que ja estava en el projecte inicial. Es troba després de l’espai oval i té accés des dels dos costats.
Encara que no és de les més rellevants és una de les antigues parròquies de l’època de la Reconquista, ja esmentada com a tal l’any 1245. D’origen incert, la seua construcció va poder dur-se a terme al llarg dels segles XIII i XIV, probablement sobre les restes d’una antiga mesquita àrab. Amb planta d’una sola nau paral·lela a la plaça, la primitiva fàbrica gòtica seria renovada interiorment entre els anys 1681 i 1684, sent a principis del segle XX restaurat el seu exterior, tenint-se constància que en 1916 Javier Goerlich Lleó va realitzar una sèrie de reformes en la façana lateral. La torre-campanar barroca és de planta hexagonal, alçada feia l’any 1746 va ser realitzada per José Mínguez, qui va treballar així mateix en el campanar de la parròquia de Sant Valero del barri de Russafa. En l’actualitat l’accés de la façana lateral, que dóna a la plaça, és el principal, encara que també presenta portada al carrer dels Franciscans. Destaca a l’interior el retaule barroc de l’altar major, un dels pocs de la ciutat que subsistira a la contesa del 36, seria començat en el segle XVII sent obra de Leonardo Capuz i continuat pel seu deixeble José Cuevas; és de complicat i ric disseny, amb les seues columnes salomòniques i el seu joc de volums per donar diferenciació de plans. A partir de 1902 va deixar de ser parròquia passant a ser propietat de l’ordre dels Franciscans, el convent dels quals se situa en la mateixa illa al costat de l’església.
De l’antic convent d’Agustines fundat en 1605 únicament perviu l’antiga església. La resta de les dependències van ser reconstruïdes en 1960 per l’arquitecte Luis Gay Ramos. L’actual temple es va acabar, segons Teixidor, en 1645, si bé en 1691 Francisco Martí reconstruiria totes les voltes i s’executava la decoració de la Capella Major, dominada per una gran volta absidial a manera de petxina, que es podria relacionar amb Santa Caterina d’Alzira. Este element, policromat en or i blau, és la característica més notable del temple i va ser restaurat en 1883, encara que el retaule major és modern. Els altres retaules i la decoració, excepte uns grans llenços en el presbiteri, han sigut totalment renovats. L’espai darrere de l’altar major conserva encara una decoració d’esgrafiats de 1665-70. En la façana principal s’emmarca una portada de pedra, destacant per la seua singularitat la coberta inclinada de teula amb fort pendent.
Actualment és seu de la Universitat Catòlica.
EI Temple de Sant Joan de l’Hospital, de València, construït entre els anys mil dos-cents trenta-huit i mil dos-cents seixanta-un, com a dates extremes, va ser el primer Hospital-Església cristià de la ciutat, acabada de guanyar pel Rei Don Jaime i seu de l’Orde de Sant Joan.
L’Església, de tipus cistercenc, té el característic segell valencià; i no és la sumptuositat ni l’exquisidesa artística el que dóna extraordinària importància al Monument, sinó la seua mateixa sobrietat, circumstancial amb el seu venerable arcaisme. De la resta del Conventual (acabat abans de mil tres-cents setze), queda molt poc ostensible, però té tant interés i iguals mereixements que l’Església, perquè es cuide la seua conservació.
El conjunt Hospitalari de San Joan de l’Hospital es troba situat en una poma delimitada pels carrers Trinquet de Cavallers, Miracle i Carrer del Mar. És una fita a la ciutat de valència, no solament per haver sigut la primera església consagrada (després de la Catedral) després de la conquesta de valència en 1238, la qual cosa la converteix en l’església més antiga de la ciutat, sinó perquè forma part de la història ciutadana i pertany, per tant, a la memòria històrica.
Podem assegurar que entre els seus murs conflueixen les diferents cultures:
L’espina del circ romà travessa el Pati Sud i l’esplanada que l’envolta va servir de base per a la construcció dels habitatges visigots i posteriorment musulmanes, té vestigis Romànics, Gòtics i Barrocs
El conjunt hospitalari estava format per una església, un hospital i un cementeri. Es conserven l’església i restes del cementeri.
S’accedeix a través del carrer Trinquet Cavallers per un vestíbul en el qual estan pintades les creus dels croats del segle XIII. També en aquest primer espai es troba la capella de la Verge del Miracle.
L’actual Convent de la Puritat és realment la seu de l’antiga Confraria de Sant Jaume, fundada pel Conqueridor amb la donació de l’antic Palacio del Rei Llop en 1246. La construcció actual es remunta probablement al s. XIV o XV, dins d’una tipologia pròpia de l’arquitectura civil medieval. D’aquesta època es conserva la portada de mig punt, retallada en època posterior i, sobre ella, el mutilat escut de la confraria. En 1853 l’edifici seria ocupat per les religioses de la Puritat després de l’enderrocament del seu convent, adaptant les antigues estructures a les necessitats de la clausura. L’únic element visitable del conjunt és l’església, que la Confraria de Sant Jaume va construir en 1702, encara que actualment es troba molt renovada. Consisteix en una planta de saló voltada, de 34.83 m. de longitud per 7.12 d’amplària i altura de 6.68 m. fins a la cornisa, amb pilastres i arcs cecs que simulen capelles. Té actualment per titular a la Concepció de les monges de la Puritat.
La caserna de l’Exèrcit de l’Aire es construeix en la dècada dels anys quaranta del segle XX. Les seues instal·lacions ocupaven tota una poma compresa entre l’avinguda del Cid, Carrer Énguera, Carrer Músic Aillón i Carrer Santa Cruz de Tenerife. Una vegada abandonades les instal·lacions en la dècada dels huitanta, l’Ajuntament de València, adquirí els terrenys per a destinar-los a diferents usos, com a parc públic a la zona que dóna als carrers Músic Aillón i Énguera, on hi havia unes naus i unes construccions de poc interés i el cos principal es va convertir en la Central de la Policia Local i una xicoteta part es destina a centre escolar i al carrer Santa Cruz de Tenerife els antics habitatges dels militar.
Antiga Presó Militar de Monteolivete (hui Museu Faller i Seu de la Junta Central Fallera).
Sobre una antiga ermita de Nostra Senyora de Monteolivete, a la dreta del llit del riu Túria, va ser construït aquest edifici l’any 1826 per a Convent de Paules.
De la mateixa manera va ser construïda l’església contigua a aquest, que va quedar habilitada per al culte.
La fàbrica de farines està situada en solar quasi rectangular que dóna a l’Ainguda del Port i el carrer Muñiz i H. d’Alba. Està composta per diversos edificis de molt diferent volumetria, entorn d’un pati rectangular.
Àmplia nau industrial, amb destinació de magatzem. Formava part d’un complex de major envergadura en relació amb altres instal·lacions fabrils al carrer dels Ferros.
L’actual carrer Felipe Salvador anteriorment només existia com a accés a aquest conjunt.
La nau de gran amplitud (28 x 38 m.) és un espai diàfan de dues altures amb coberta de dos vessants sobre armadures de tipus anglés. La fàbrica és de rajola, molt severa de cort classicista amb llargs buits amb arc de mig punt, també de rajola encadenada.
En la planta baixa s’intercalen buits de major amplitud i altura amb altres menors. En la planta alta són tots iguals marcant un ritme repetitiu. En l’actualitat s’han encegat molts d’aquests buits. En la testera de la nau rosassa circular realitzada amb un treball laboriós de rajola.
El fort cornisament crea un volum cúbic a la nau. Actualment és el Centre Mèdic CEEM – MENTALIA PUENTO.
Edifici industrial, adaptat i lloc al servei de les Obres Públiques, necessàries a les col·lectivitats, després de la Revolució Industrial.
Magatzem que es disposa al voltant d’un pati central, descubierto i pavimentat en llambordes, pati al qual s’accedeix directament des de la porta d’entrada, i que està tancat per un tapial. Les zones cobertes del recinte es distribueixen al voltant d’est, forma que permet disposar en la seua part central, d’un ampli pati, que facilita l’entrada i eixida d’un trànsit rodat, per a descàrrega i càrrega del material.
La zona principal, d’una crujia, es troba en el costat de l’esquerra del recinte, i està dedicat a l’oficina. Els tallers i magatzems, també coberts a un vessant, es troben en el front i ocupant un xicotet espai del costat dret, ja que a aquest pati donaven les finestres de les Oficines d’Objectes Perduts i un magatzem de la Policia General.
Les cobertes del recinte, estan recien col·locades, i es troben inclinades cap al pati, per a permetre el desguàs de l’aigua de pluja a través d’un canal
Els aspectes derivats de la societat industrialitzada en creixement, i la progressiva absorció municipal de tot el referent a millores urbanístiques, ha fet necessari que s’habilitaren dependències per a estos menesters, sent este magatzem una mostra d’estes necessitats. En l’actualitat està ocupat per l’Alberg de la Roqueta.
