La muralla islàmica va ser construïda en el segle XI sota el regnat de Abd al-Aziz i és descrita pel geògraf al-Udri com una de les més perfectes del Al-Andalus. En nombrosos punts de la ciutat subsisteixen restes de la muralla musulmana, que presenten desigual nivell d’integritat segons es troben al descobert, embegudes entre les mitgeres dels habitatges o en el subsòl, i que mostren també característiques formals diferents en funció del moment històric en què van ser erigits. Això és pel fet que el recinte emmurallat no és una obra unitària sinó el resultat d’intervencions constructives escomeses entre el segle XI i primeres dècades del XIII i motivades per raons defensives i urbanístiques diverses.
El recinte emmurallat cristià de València va ser construït a partir de 1356, per ordre del rei Pere IV el Cerimoniós, substituint a l’antiga tanca defensiva d’època islàmica que s’havia mantingut en peus fins a aquest moment.
Amb motiu de la guerra amb Castella, l’anomenada guerra dels dos Pedros, es va evidenciar la necessitat d’erigir una nova fortificació que abastara més terreny que l’antiga a prop musulmana.
Així, esta nova muralla, el perímetre de la qual aproximadament és de prop de quatre quilòmetres, va permetre englobar els antics ravals exteriors com el de la Boatella o la Xerea, a més de nous complexos monàstics com el convent de Santo Domingo, el de Sant Francesc o el del Carme, triplicant l’anterior superfície urbana, que va arribar a aconseguir entorn de les 142 hectàrees.
Al llarg del seu recinte arredonit, s’obrien dotze portes fortificades, dividides jeràrquicament en Portals Grans i Portals Xics, que possibilitaven el control dels accessos a la ciutat.
És el temple principal i més antic del barri del Cabanyal. Datat en el s. XVIII, estilísticament pertany al barroc tardà i primer neoclàssic. Va ser construït en obra de maçoneria, amb una única nau i capelles a banda i banda, disposades entre contraforts que es manifesten en l’exterior per damunt de estes. La coberta es resol amb volta de canó i llunetes sobre pilastres unides mitjançant arcs formerers en sentit longitudinal. La capella de la Comunió és tan ampla com la nau principal, però més curta, i es cobreix també amb volta de canó i llunetes amb vidrieres cap a l’exterior.
L’actual parròquia de la Nostra Senyora del Rosari va ser fundada en 1736 com una senzilla ermita per l’arquebisbe Mayoral. Va ser ampliada ja com a parròquia en 1845 amb projecte de l’arquitecte Joaquín María Calvo amb l’original i econòmica disposició de dues naus amb quatre trams. En 1907 es va afegir la Capella de la Comunió, obra de l’arquitecte Vicente Ferrer. El projecte suposa una edificació de cort classicista, contigua al presbiteri de l’església amb el qual es comunica mitjançant un arc de mig punt. En 1942, dins de les realitzacions de Regions Devastades, els arquitectes Carlos Soria i Mauro Lleó van ampliar la capçalera i van reconstruir la façana amb una barroca rematada de perfil mixtilini.
L’església presenta influències herrerianes i fins i tot detalls de neoclassicisme incipient, encara que la façana es remata amb fistó ondulat de gust barroc. En la capçalera, la sèrie d’arcs que envolta el major forma com un estret deambulatori. A la dreta, al nivell de creuer, s’obri a l’àmplia i profunda Capella de la Comunió, al seu torn, amb xicotetes capelles laterals i la major al fons. És notable el fresc de José Ros Ferrandis, pintat en 1945, situat sobre la volta “de forn” que cobreix la capella major i el presbiteri.
A l’entorn del temple existeix un grup d’habitatges de finals del s. XIX i principis del XX, pròpies de la zona dels poblats marítims, que reflecteixen en les seues façanes la interpretació popular de l’arquitectura valenciana de l’època.
En el barri de Velluters, ocupant quasi una poma completa, es troba el Col·legi de l’Escola Pia construït en el segle XVIII. Es tracta d’un conjunt format pel convent, el col·legi i l’església.
En un primer moment es va alçar el col·legi i el convent per l’arquitecte de l’orde escolàpia Blas de l’Esperit Sant.
Sota l’impuls de l’arquebisbe Mayoral es van iniciar les obres de l’església en 1767, segons les traces de José Puchol col·laborant també Antonio Gilabert, fins que posteriorment passe a encarregar-se de l’obra Gilabert amb una millora del projecte. L’església és de planta circular amb un diàmetre de 24,5 metres.
Es construeix, entre els anys 1767 i 1771, sobre terrenys que ocupava l’antiga ermita, sota l’advocació de la Verge de Montolivet, una icona del s.XIV de procedència sienesa, de gran qualitat artística, que es conserva en una fornícula de l’altar major i la raó del qual es remunta a la fundació de l’antiga ermita per monjos benedictins de l’abadia de Santa María de Muntanya Oliveto, en Siena.
L’església va dependre de la parròquia Sant Valero fins que, en 1942, es va constituir en església parroquial de la pedania. Es tracta d’un temple senzill, construït amb fàbrica de maçoneria i rajola, de planta de creu llatina i amb tres capelles laterals entre contraforts massissos que es manifesten en l’exterior. Als peus de la nau, sobre volta rebaixada, se situa el cor, il·luminat per una alta finestra rectangular que es manifesta en façana principal. La nau central es cobreix amb volta de canó amb llunetes i teulada a dues aigües i, sobre el creuer, s’eleva una falsa cúpula de mitjana taronja sobre petxines que en l’exterior es manifesta en forma de cúpula ochavada amb acabat de teula vidrada blava. A causa dels danys patits durant la guerra civil l’església es troba molt transformada, de manera que tota la decoració interior en escaiola, la imatgeria, mobiliari, altars, retaules i pintures són moderns.
La façana principal és molt senzilla i manca de tot ornament, amb l’excepció d’un retaule ceràmic, incrustat en una xicoteta fornícula, que es localitza sobre la llinda de la porta i on figura la Verge de Montolivet envoltada de tot l’imaginari popular que atribueix a un miracle la fundació del temple. Després de la façana, s’eleven dues torres campanar de planta quadrada i rematada abalaustrado de factura moderna. Adossada a aquesta, les dependències parroquials.
L’edifici contigu, inicialment concebut per a col·legi de sacerdots, va ser desamortitzat i actualment conté les instal·lacions del Museu Faller.
L’origen de l’església es remunta als primers moments de la reconquesta per part del rei Jaume I el Conqueridor. Per tant és el primer temple de creació propera a aquesta fita històrica i va anar probablement romànic del tipus de reconquesta. Aquest temple se cita en documents històrics de 1333 i 1392, ja amb el nom d’Església de Santa Maria de la Mar de la ciutat de València “L’Esglesia de Santa Maria de la Mar de la ciutat de València”. De la descripció d’aquest temple antic, tenim constància per un document gràfic de 1563, en el qual el pintor flamenc Anthoine Van den Wijngaerde mostra l’aspecte del Grau de València i entre les cases es pot apreciar l’església. De les poques dades que tenim, es pot inferir que es tractava d’una temple de nau única de 25 metres de llarg per 18 metres d’ample i que disposava d’una espadaña plana situada als peus de l’església.
En 1411 es produeix el fet miraculós de l’arribada per mar de la imatge anomenada després del Crist del Grau, per la qual cosa augmenta la devoció a aquesta imatge que obligaria amb el temps a ampliar el temple original i construir una capella dedicada al Crist.
Convent i Església de les Caputxines de Santa Clara, construït en el seu moment als afores de la ciutat al costat del camí de Trànsits (1911). Pertany al historicismo modernista de caràcter medievalista. Els historicismos medievals, gòtics o romànics, en el seu vessant més ortodox o d’inspiració modernista, com és el cas que ens ocupa, serien utilitzats per a la construcció d’edificacions religioses (esglésies, convents, asils, etc.) en la idea preconcebuda des del romanticisme que associava l’Edat mitjana com una època d’espiritualitat religiosa.
Amb tres plantes l’edifici s’ordena entorn d’un pati central quadrat que serveix de claustre. Està construït amb murs de maçoneria careada mixta amb fàbrica de rajola en bandes i recercados de buits. Aquest contrast de materials i alguns elements de rajola perfilada són els únics motius decoratius. L’església és neoclàssica i d’una sola nau, té cúpula sobre tambor ortogonal amb petxines, i s’accedeix a ella a través d’un xicotet pati que a manera d’atri ho separa de l’avinguda, sent l’única part de l’edifici visitable.
En el barri de Campanar, antic municipi integrat a la ciutat en 1897, es troba està església.
La parròquia va ser instaurada en 1507 sobre una antiga ermita. En 1603 es va inaugurar una xicoteta capella construïda amb motiu de la troballa de la Verge de Campanar en 1596. És a la fi del segle XVII quan s’inicia l’ampliació del presbiteri, la construcció del trasagrario i la nova planta de la capella de la comunió, seguint els postulats del barroc. A aquesta renovació correspon també l’inici de la construcció del campanar. El trasagrario de planta rectangular, amb accés directe per dues portes laterals al costat de l’altar major. El temple està cobert per una volta de canó, dividida en tres seccions per quatre arcs faixons, que donen lloc en el seu centre a una singular volta bufada. Els seus paraments estan decorats amb magnífiques pintures al fresc, atribuïdes a Dionisio Vidal.
Convent de religioses carmelites descalces de Corpus Christi, fundat en 1681 per Juan Bautista Fos, col·legial perpetu del Real Col·legi Seminari de Corpus Christi de València, va estar situat en la zona de Russafa, traslladant-se al poc a un lloc pròxim a la porta de la Corona, on encara roman.
La primera pedra del nou convent va ser col·locada el dia 15 d’octubre de 1687, data que apareix en la pròpia llinda de la porta.
Construïda l’església sota la directriu manierista emanada de l’estil arquitectònic present a l’església del real Col·legi del Corpus Christi, es va decorar posteriorment dins de les normes d’un sever Neoclassicisme.
En l’eixample de la ciutat cap a l’oest es troba aquesta església que va pertànyer al Convent de Mínims de San Francesc de Paula. Començada en 1726 es va concloure en 1739 segons les traces de José de Cardona i Pertusa. Es tracta d’una església de planta de creu llatina amb capelles entre contraforts, comunicades entre si, i capçalera semicircular. Està dividida en quatre trams. Les capelles més properes als peus de l’església estan cobertes amb voltes rebaixades, mentre que les altres tres ho fan amb cúpules de mitjana taronja sobre petxines. La coberta de la nau és una volta de canó paredada amb llunetes. Sobre el creuer s’alça una cúpula sobre petxines sobre un tambor octogonal i casquet peraltat a l’exterior. L’interior s’ordena mitjançant pilastres d’ordre corinti sobre alts pedestals entre les quals s’obrin els arcs de mig punt que donen pas a les capelles laterals. L’ornamentació en talla que es disposa en l’intradós dels arcs de les capelles laterals.
El Convent la Nostra Senyora dels Àngels és un dels monuments religiosos amb matisos històrics de la ciutat de València. El 22 d’abril de 1238, Jaume I d’Aragó va instal·lar el seu campament en Russafa, per a assetjar la ciutat de València; el 14 de setembre iniciava converses amb Zayán, rei moro de València, culminant amb la rendició de València el 29 del mateix mes, signant aquesta rendició en el lloc que ocupa hui aquest convent. El rei Jaume I i el seu exèrcit van fer la seua entrada a València el 9 d’octubre. Es pot veure en la seua façana principal una placa commemorativa d’aquest esdeveniment històric.
Situat en l’actualitat en un dels barris més cèntrics de la ciutat de València, va ser fundat en 1661, pel llavors arquebisbe de València, don Martín López Ontiveros, sobre el que fóra a l’origen la finca d’esbarjo i esplai del Abal Allah al Balansi (-823), extramurs de la ciutat. Així, l’11 de gener de 1661, es va començar les obres de la fàbrica del convent, instal·lant-se de forma provisional el 2 d’agost, dia de la festivitat de la Verge dels Àngels, les sis monges que van eixir del Convent de Jerusalem extramurs de València. En 1699 es concloïa l’església, i en ella es troba enterrat, per desig personal, el fundador del convent, en la llosa del qual resa: «Hic jacet Martinus de Ontiveros indignus Archiepiscopus Valentinus Filii Orate pro em».
