És el temple principal i més antic del barri del Cabanyal. Datat en el s. XVIII, estilísticament pertany al barroc tardà i primer neoclàssic. Va ser construït en obra de maçoneria, amb una única nau i capelles a banda i banda, disposades entre contraforts que es manifesten en l’exterior per damunt de estes. La coberta es resol amb volta de canó i llunetes sobre pilastres unides mitjançant arcs formerers en sentit longitudinal. La capella de la Comunió és tan ampla com la nau principal, però més curta, i es cobreix també amb volta de canó i llunetes amb vidrieres cap a l’exterior.

La façana principal, de tradició classicista, queda encaixada entre les dues torres del temple. En planta baixa, la portada, neoclàssica, acaba en frontó partit coronat per una creu. Sobre aquesta, dues fornícules se situen a banda i banda d'un òcul central amb vidrieres. L'últim cos, rematat en frontó triangular, oculta la teulada i assembla una arquería cega de tres obertures. Quant a les torres, la més baixa, de sòbria composició i rematada per una cúpula segmentada de base quadrada, va servir de far per als pescadors fins a la segona dècada del segle XX. La torre més alta, de 30 m. d'altura, s'organitza en dos cossos rematats en un templet de planta circular sobre torreta de base quadrada.

En la seua composició intervenen elements de referència barroca i neoclàssica. A causa del mal estat que es trobava com a conseqüència dels danys patits durant la Guerra Civil i la riuada de 1957, l'església va ser objecte d'una profunda renovació en la dècada de 1960. Les actuals pintures al fresc són obra del monjo benedictí De Casas. El retaule de taulells que se situa als peus de la torre-far va ser restaurat per l'Ajuntament de València en 1972.


Dades bàsiques

Direcció:

Plaça de l'Esgésia dels Àngels, 2
46011 València