Monumentos archivo | Page 12 of 18

Finca Roja

Els carrers de València Jesús, Albacete, Marvá i Maluquer, comparteixen una illa de cases que és coneguda històricament com la Finca Roja. Aquesta denominació és fàcil d’entendre en la primera impressió de l’edifici, per la seua generosa utilització de la rajola roja en les façanes exterior i interior.

Aquesta obra va ser construïda per l’arquitecte Enrique Viedma Vidal. Es va edificar l’any 1929 amb el propòsit de ser una cèl·lula autosuficient de cases econòmiques, un espai en el qual els propietaris dels habitatges podrien obtenir pràcticament tot el que necessitaven, gràcies als serveis presents en les plantes baixes interiors.

Aquest model d’habitatge dirigit a la classe mitjana, s’estenia amb facilitat en aquella època per diverses ciutats centreeuropees. Si bé a Espanya va representar en l’àmbit social un tímid pas cap al racionalisme.

Els habitatges es distribueixen en relació a diferents nuclis d’escala, amb accés a quatre unitats per planta. D’aquestes quatre, dues tenen la seua façana cap a l’interior del pati.

L’Edifici del Rellotge

L’Edifici del Rellotge, que es troba en el carrer Moll del Grau, és un dels elements arquitectònics més bells i emblemàtics de la ciutat de València.

En l’actualitat serveix com a sales d’exposicions temporals i és la seu de l’Autoritat Portuària de València. A més, està declarat com Bé de Rellevància Local de la ciutat.

Antic Palau de Benicarló

Les Corts Valencianes constitueixen l’òrgan legislatiu de la Generalitat Valenciana. La seu que utilitzen actualment per a les seues funcions és el conegut Palau de Benicarló, també anomenat Palau dels Borja, que es troba en el carrer Sant Llorenç.

L’actual seu de les Corts Valencianes data en realitat de finals del segle XV. El fet que se li conega com Palau dels Borja és perquè precisament, la família dels Borja, ducs de Gandia, utilitzaven aquest edifici com a residència personal.

Anteriorment aquest edifici feia la funció d’Escola d’Art i Gramàtica de València, des de l’any 1408.

El palau que es va construir tenia un estil gòtic, del que es conserva encara la portalada amb arc de mig punt, així com també la “lògia” de finestres que poden veure’s en l’últim pis.

El Palau dels Borja va quedar descurat des del seu abandó per part de successors dels Ducs de Gandia cap a mitjan segle XVIII. Va seguir deteriorant-se a poc a poc fins a mitjan segle XIX, quan ho va adquirir la família Pujals, amb la finalitat d’aprofitar les seues instal·lacions per a convertir-ho en una fàbrica de filatures de seda.

Ex-Convent del Carme

El Convent del Carme és conegut actualment a València com a Centre del Carmen i és també la seu del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana.

El seu nom original fa entreveure que les seues funcions inicialment eren diferents a les actuals, més lligades al món cultural i artístic.

El Convent del Carmen es pot visitar en la Calle Museu i té com a oferta dos principals interessos, el de les exposicions temporals que espera en el seu interior i el de la pròpia arquitectura del convent original.

Les exposicions tracten temes molt diversos i moltes d’elles són temporals, per la qual cosa la visita reiterada al Convent del Carmen ens oferirà cada vegada una experiència nova.

Pel que correspon al convent com a infraestructura, el seu origen es remunta fins a l’any 1281, època en la qual els carmelites van escollir València com a lloc de residència.

La complexa transformació arquitectònica del Convent del Carme al llarg dels segles, converteix a aquesta infraestructura exterior i interiorment en un autèntic recorregut per l’evolució de l’arquitectura valenciana i, de forma general, de l’estil arquitectònic mediterrani, des de fa 8 segles fins a l’actualitat.

La visita al Convent del Carmen pot oferir múltiples experiències i descobriments artístics, però dos en concret són d’especial rellevància.

El primer d’ells el corresponent al claustre gòtic interior, del que tots els visitants testifiquen la pau i tranquil·litat que transmet, mentre s’utilitza per a traslladar-se a les diferents dependències del convent.

L’altre punt d’interès, sobretot referent a la cultura valenciana, és la visita al sarcòfag de Vicente Blasco Ibáñez. L’escriptor valencià no està enterrat en ell, sinó que és una obra artística de Mariano Benlliure que data de 1935, amb la qual va voler homenatjar l’aportació literària de l’escriptor, amb aquesta escultura que conté inscripcions de la seua obra i dedicatòries.

Casa Vella

Casa Vella és un edifici d’estil senyorial present en la ciutat de València, concretament en el carrer Roteros, fent cantonada amb el carrer Pintor Fillol.

L’edifici data del segle XVIII i a pesar que amb el pas dels anys va ser deteriorant-se la seua infraestructura, alguns detalls icònics van perdurar fins fa molt poc temps. Aquests elements i la seua privilegiada ubicació en el barri del Carmen van popularitzar Casa Vella entre els veïns, fins a convertir-la en tot un referent arquitectònic d’època.

El més característic de Casa Vella és la seua volumetria cúbica i la seua porta de pedra amb columnes dòriques i arc de mig punt, que s’han preservat fins a l’actualitat.

Casa Vella va ser construïda mitjançant murs de càrrega i bigues de fusta i es disposa entre planta baixa, entresòl i altres dues plantes. Per a l’època en la qual es va construir presentava unes imponents dimensions que, al costat de la resta de detalls arquitectònics, li van conferir aqueix caràcter senyorial amb el qual ha arribat a nosaltres.

Les seues façanes presenten una cornisa molturada i finestres alineades sobre eixos verticals, que conviuen al costat d’unes balconades també de gran grandària, que tenen l’espai bocinada i ampits fabricats amb ferro colat.

El pati interior de Casa Vella també guarda el seu interés arquitectònic, sobretot referent al mirador. Es tracta d’un disseny elaborat l’any 1889 per l’arquitecte valencià Joaquín María Belda, creador de moltes construccions de la ciutat que han passat a la posteritat com altres exemples d’arquitectura del segle XIX com l’Estació de Santa Mónica i la Presó Model de València.

Casa Vella va ser fa uns anys restaurada amb la finalitat d’evitar una major deterioració, encara que en el procés va desaparèixer bona part de la seua estètica original, encara que també es va recuperar el color que inicialment sempre va presentar. Recentment va ser venut a mans privades per a ser convertit en un allotjament hoteler.

Capitania de València

En la plaça Tetuan és possible trobar la Capitania de València, un edifici que ha exercit al llarg dels anys funciones tan religioses com a polítiques, fins a convertir-se en un dels monuments més emblemàtics de la ciutat.

Bombas Gens

Bombes Gens és un edifici industrial valencià que es caracteritza arquitectònicament pel seu clar estil art decó, que en l’actualitat serveix com a centre d’activitats culturals, principalment d’art modern i contemporani.

Ajuntament de València

Fins a l’any 1864 l’Ajuntament de València es trobava en la Casa de la Ciutat enfront de la plaça de la Verge. No obstant açò, les deficients instal·lacions van motivar el seu trasllat a la Casa de l’Ensenyament enfront de la plaça d’Isabel II, que actualment es coneix com a Plaça de l’Ajuntament.

Drassanes de València

Construïdes a la fi del segle XIV per a la fabricació, depòsit i reparació d’embarcacions, van jugar un paper decisiu en la prosperitat comercial i marítima de la València medieval.

Declarades Monument Històric Artístic Nacional en 1949, constitueixen un Bé d’Interés Cultural. Actualment només es conserva el nucli del complex primitiu, un vast edifici de planta rectangular amb una superfície aproximada de 3.500 m².

Edifici gòtic amb cinc naus paral·leles sostingudes per arcs diafragma construïts en rajola. Sobre cada un d’ells descansa una senzilla coberta de teules a doble aigua. Es van alçar a finals del segle XIV com a drassana, arsenal i magatzem d’efectes de navegació de la ciutat.

En el moment de la seua construcció estaven ubicades en l’extrem nord de la Vilanova del Grau, un poc separades d’aquella i rodejades d’una tàpia i una xicoteta fossa. El complex es completava amb diversos patis a l’aire lliure en què existien basses per a “mesclar” fusta i gerres per a magatzematge. En origen els extrems de les naus no havien d’estar cegats per a permetre l’entrada i eixida de vaixells i galeres. Les drassanes s’alçaven a pocs metres de la costa sobre la mateixa arena de la platja, emplaçament que hui resulta difícil imaginar per l’existència del port i, sobretot, pels edificis que s’alcen en primera línia tapant l’accés al mar.

Asil de Lactància

L’edifici que es va conèixer a València com a Asil de Lactància datava de l’any 1909. No obstant això, la institució a la qual fa referència és quasi un segle anterior.

L’Asil de lactància consistia en una institució habilitada perquè les dones de la fàbrica de tabac (coneguda actualment sota la denominació de Tabacalera), pogueren atendre als seus fills lactants.

Aquestes dones treballadores del segle XVIII podien desplaçar-se fins a les instal·lacions existents i alletar als seus xicotets. Després ells es quedaven en unes condicions òptimes de cura, mentre les seues mares seguien treballant.

No obstant això, la falta d’espai i altres necessitats d’infraestructura, van motivar la creació d’un nou edifici per a Tabacalera, que també va suposar la construcció de noves instal·lacions per a mantenir aquesta relació de les mares amb els seus fills lactants.

És així com es va sol·licitar a l’arquitecte Ramón Lucini Callejo la construcció de l’Asil de lactància de València a principis de segle XX.

Arxiu del Regne de València

L’Arxiu del Regne de València constitueix la recopilació històrica de tota la documentació pertanyent tant al territori de València com també a altres institucions relacionades d’alguna manera.

Aquest arxiu està catalogat com Bé d’Interés Cultural i pot consultar-se en el mateix edifici de l’Arxiu del Regne de València, que es troba en el Passeig de l’Albereda, 22.

La importància de l’Arxiu del Regne de València recau tant en la quantitat de documentació recopilada, com la seua antiguitat, que es remunta fins al segle XIII.

Tots els ciutadans interessats poden entrar en l’edifici de l’Arxiu i realitzar la consulta que desitgen entre la abundant documentació existent. Per a açò s’ha habilitat una sala de lectura amb capacitat per a 56 persones i equips de lectura que inclouen lectors de microfilm i microfitxa.

Almodí

L’Almodí data de principis del segle XIV. Es tracta d’un edifici construït sobre l’alcàsser musulmà, que pot visitar-se en la plaça de Sant Luis Bertrán, famosa sobretot per la seua font construïda en pedra de Xàbia.

L’edifici original servia com a espai de magatzematge i venda de blat. La ciutat havia de responsabilitzar-se del seu aprovisionament, la seua custòdia i posterior distribució. Prompte es va demostrar que les seues dimensions eren insuficients i durant els segles XV i XVI va experimentar noves ampliacions.

De la seua arquitectura exterior destaca el porxo alçat durant la primera meitat del segle XVI, així com la presència decorativa dels escuts de la ciutat i la sempre imponent portada amb arc de mig punt.