L’escultura que data de l’any 1975 i respon fidelment a l’estil que l’escultor desenvolupa durant la dècada dels setanta basada en l’estructura de la generatriu, que consisteix en sèries de múltiples varetes o tubs d’acer inoxidable o d’alumini desplegades com en complexos ventalls en tres dimensions, en forma geomètrica teòricament abstracta, però quasi sempre al·lusives a conceptes o experiències, a figures indeterminades i caracteritzades per la seua capacitat per a transformar-se radicalment en funció del punt de vista i de la llum. El nom que l’autor dóna a aquesta escultura és “Donant-li voltes”.
L’escultura és d’acer inoxidable 308 i té forma rectangular, amb unes dimensions de 2,00 m x 1,30 m, i una altura de 7,50 m. L’estructura base de fixació de l’escultura és rectangular amb unes dimensions de 3,02 m x 2,28 m, i una altura de 0,31 m.
El pes de la base és de 120 kg i el de l’escultura de 398 kg, sent el pes total de 518 kg.
L’autor de l’escultura és Andrés Alfaro.
Un bust de bronze, obra de l’escultor José Esteve Edo. Bust que ostenta la creu “pectoral”, atribut -prematur- del seu episcopat preconitzat de Terol. L’obra, envoltada d’un breu espai enjardinat, amb bancs de pedra, està sobre un pedestal no gaire alt, amb quatre carátulas de bronze daurat que aboquen aigua per la boca sobre la pila de baix. El canonge Mariano Liñan, bisbe preconitzat de Terol, que va deixar la seua fortuna a la ciutat.
Originalment Venus era considerada deessa dels jardins i els camps, però després se’l va identificar amb Afrodita deessa de l’amor i la bellesa. Venus era la dona de Vulcà, déu de la forja i els metalls, encara que va tindre amants com Mart, el déu de la guerra, el pastor Adonis i Anquises, pare de Enees. Era també la mare de Cupido Déu de l’Amor.
L’estàtua és de marbre realitzada per Ponzanelli en el XVIII. En un primer moment va ser col·locada en La Glorieta en 1818 des de l’Hort de Pontons per a passar en 1925 a Jardins del Real i finalment va ser traslladada fa uns anys al pati del Museu de la Ciutat.
Apol·lo era considerat fill de Zeus i Leto. En la dedicatòria homèrica era sobretot déu de la profecia, el seu oracle més important estava a Delfos, lloc on va eixir victoriós de la batalla contra Pitó. Solia atorgar el do de la profecia a aquells mortals que considerava músics dotats que delectaven als déus tocant la lira, era també un bon arquer i atleta veloç, acreditat per haver sigut vencedor dels jocs olímpics. La seua germana Artemisa era la guardiana de les dones mentre que Apol·lo protegia d’una manera especial als homes. També era Déu de l’Agricultura i de les bèsties, i ensenye als humans l’art de la medicina.
L’estàtua és de marbre realitzada per Ponzanelli en el XVIII. En un primer moment va ser col·locada en La Glorieta en 1818 des de l’Hort de Pontons per a passar en 1925 a Jardins del Real i finalment va ser traslladada fa uns anys al pati del Museu de la Ciutat.
Amb aquest lema, constant en el seu llis pedestal, alçara en la trobada dels carrers de Roís de Corella i Sant Vicent Màrtir, un insòlit monument, que ho és, no solament per les seues formes, pròximes al surrealisme expressiu, sinó també pel seu origen: el donatiu, no exempt de cert mecenatge, d’una casa comercial (John Deere) de la motivació publicitària de la qual a penes hi ha constància en algun costat menys visible de l’obra, que tampoc és l’única provinent d’aquest origen, perquè hi ha uns altres, diferents, en diverses poblacions espanyoles.
El seu trilema es plasma en tres figures, home, dona, xiquet, estilizadísimas en el sintètic, curvilini, i expressiu, que compta amb l’eficàcia voluménica dels buits; sent obra de José Carrilero Gil, artista caravaqueño, fos per E. Capa, tots dos de l’escola de Belles Arts de Madrid.
El monument, que amb alguns altres, recents, representa en la nostra plàstica de carrer, els corrents més moderns, es va inaugurar per l’alcalde López Rosat en 15 de març de 1972.
Sobre alt pedestal de pedra, envoltat d’un espai enjardinat es troba, en el començament de la Gran Via de Ramón i Cajal, al costat de l’anomenada plaça d’Espanya, davant de l’antiga “ermita” de la Roqueta, avui temple parroquial, tot just allunyat del recanvi monument a Sant Vicent Màrtir, aquest altre del Cid Campeador, obra de l’escultora nord-americana Anna Hyatt Hungtinton, vídua del gran hispanista Archer Milton Hungtinton, havent aquella artista, participi de l’amor a Espanya del seu espòs, regalat, a més, la costosa fosa de l’estàtua eqüestre, pro valor de prop de tres milions de pessetes. L’obra és versió exacta, fosa per l’escultor Joan d’Avalos, de l’existent davant la Hispanic Society de Nova York fundació de Mister Hungtinton, el traductor del Poema del Cid, amic de Sorolla, a qui va encarregar la sèrie immortal de les regions espanyoles i creador d’un Museu meravellós en els voltants del turbulent Harlem novaiorquès del que és contrapunt admirable. Va arribar l’estàtua a València el 3 de març de 1964. Amb això es posava fi a una sèrie d’intents, que, com en els casos de Sorolla, Serrano i Llorente, resultaven vans o molt tardans, doncs ja en 1888 es van formular en pro d’un record monumental de València, al cabdill castellà que la va fer -amb l’aragonès Sant Vicent màrtir- famosa al món, proliferant els records al Cid en la literatura, i al Sant levita Osca en la poesia immortal del Peristephanon.
Hi ha diversos monuments a la Plaça de la Verge. Trobem un rètol compost de peces de ceràmica -socarrats- amb el títol “Plaça de la Mare de déu” junt amb la representació de la Mare de Déu dels Desamparats -segons la seua antiga iconografia- obra de Jaume Scals. Està col·locada sobre la façana principal de la Casa Vestuari.
Hi ha dos monuments escultòrics a la plaça; un a l’actual carrer dels Cors de la Mare de Déu on es troba el monument al canonge Don Mariano Liñán, un bust de bronze obra de l’escultor José Esteve Edo -creat segons la iconografia d’aquest personatge pintada per Vicente López-. Un bust que ostenta la creu “pectoral”, atribut prematur del seu episcopat preconitzat de Terol. L’Obra, envoltada d’un breu espai enjardinat amb bancs de pedra, està sota un pedestal no molt alt amb quatre caràtules de bronze daurat que aboquen aigua per la boca sobre la pila que hi ha baix. El pedestal, en el seu anvers, té, sota un escut llorejat i coronat de la ciutat de València, una inscripció que diu “Al canonge Liñán” i, al darrere, “La Societat d’Aigües Potables i millores de València va pagar aquesta font com a homenatge al promotor del primer proveïment de la Ciutat. 1977”.
L’altre monument al·ludeix també a les aigües i el seu règim singular a València. Està personificat gloriosament en el ja mil·lenari Tribunal de les Aigües que es reuneix cada dijous a la Porta dels Apòstols en el que es porta a termini un judici oral, públic i inapel·lable.
El conjunt disposat en cercle, és una associació de motius llorentinos,- dulzainero, tamborilero, Faust i Margarita i un nu al·legòric de la Poesia- l’escena culmina amb la condecoració de Llorente per València. Va ser restaurada en 2003.
A la cruïlla de la Gran Via per antonomàsia -la del Marquès del Túria- amb els carrers de Pizarro i Taquigrafo Martí s’eleva des del 4 d’agost de 1913 aquest monument commemoratiu del qual va ser inspirat el poeta, en valencià i en castellà, historiador, periodista i home públic, Teodor Llorente Olivares, per iniciativa de Peris Mencheta, secundada per insignes personalitats de la cultura.
Mitjançant un concurs i subscripció previs, es va adjudicar al projecte de l’arquitecte Dicenta i l’escultor valencià Gabriel Borràs, fill del pintor Vicente Borrás Abella.
El conjunt, disposat en cercle apte per ser contemplat des de quatre costats i encara des de tots els possibles punts de vista, és una associació de motius llorentinos -dulzainero, timbaler, Fausto i Margarita (com a traductor de poetes estrangers) la nena amb la gerra de mel, últim regal fet al poeta i d’un nu al·legòric de la poesia- culminada per l’escena de la coronació de Llorente per València, evocant l’efectiva imposició de la corona d’argent, amb forma de branques de llorer, que havia estat objecte el poeta anteriorment, durant l’Exposició Regional.
Monument en honor a l’excel·lentíssim artista xativí, establert a Nàpols, José de Ribera anomenat el Spagnoletto. Una iniciativa particular d’Aurelio Querol que en aproximar-se a la data del tercer centenari del naixement del gran pintor (1888), va convocar als artistes valencians el 24 de gener de 1886 a l’Ateneu per reunir fons amb què realitzar el merescut monument. Reunides i exposades unes setanta peces, pintura i escultura, la seva venda va proporcionar recursos amb què emprendre l’obra.
El monument va ser encarregat per a realitzar a Mariano Benlliure, que només tenia 23 anys, no va voler percebre res per modelar, exigint només que es fongués el bronze a Roma i sota la seua personal vigilància. Ribera, representat en actitud natural s’alça cap enrere amb la paleta en una mà i el pinzell en l’altra, tampoc li falta la capa, ni a la cintura, l’espasa cavalleresca.
El pedestal, de marbre de Carrara, amb planta d’octògon de costats alternativament desiguals, té, en els costats amples, els escuts de València, Xàtiva i la Reial Acadèmia de Sant Carles amparadora amb l’Ajuntament de l’homenatge. Enfront de la figura, hi ha una cartel·la amb una corona de llorer que envolta la descripció: “A Ribera”.
A la plaça del mateix nom, per iniciativa de la falla corresponent s’alça des del 10 de març de 1974, un xicotet monument envoltat d’un espai enjardinat i amb sortidors i safareig, dedicat a aquest fill de Massamagrell que va aconseguir la seu episcopal de Sogorb, després de la de Solsona, a part d’altres activitats missioneres culturals i benèfiques i fundador de l’Ordre religiosa de les terciàries caputxines. El bust, donat per la família, és obra de l’escultor José Pérez Pérez, primera medalla nacional el 1950, col·locat sobre un pedestal de secció quadrada, inaugurant-se solemnement a la data predita de l’any 1974 i ostentant, al pedestal, “València a l’il·lustre pedagog Bisbe Amigó. 1854-1934”, per ser les dues dates, una la del seu naixement i l’altra el seu òbit a Godella.
El xicotet monument anima l’entorn, ennoblit per la vegetació no escassa. Es troben els carrers de Bon Ordre i Conca, Historiador Diago, Sant Josep de Calassanç i Sant Francesc de Borja, qualitat que augmenta pel gran edifici de doble xamfrà de la sucursal de la Caixa d’Estalvis de València, obra singular, característica de l’acadèmic arquitecte don Antonio Gómez-Davó, de materials de la millor condició i traça senyera, amb casilicis com a rematada i forja en portes i balcons, constituint tot un enclavament que suavitza l’aridesa d’aquesta trama urbana, en perill, per no ser antiga ni moderna, de caure en la vulgaritat.
Acreix aquesta estetització de la zona, l’escultura en marbre del professor i acadèmic “Victor Hino” (Victoriano Gómez López, + 1979), un nu femení no del tot desprès del bloc, que contribueix a donar-li interès.
Obra realitzada per Mariano Benlliure en 1908. Va ser situada primerament a l’antiga plaça de Sant Francesc, encara que més tard es va traslladar a la plaça de Cánovas del Castillo on roman actualment.
La seua composició és molt simple: un alt pedestal de pedra sosté l’estàtua en bronze de don José Campo Pérez vestit de levita amb coll d’astracan i acollint a una xiqueta, en clara al·lusió a l’Asil per a xiquetes que ell mateix va crear a València.
Als seus peus i envoltant l’eix format pel pedestal quatre figures simbòliques: la Caritat, la Marina, el Gas i el Ferrocarril, al·lusives a les quatre empreses fonamentals en les quals va utilitzar el seu esforç el banquer valencià. Tot i que el conjunt és molt monumental i potser recorda l’esquema de les composicions falleres, l’obra és d’una acurada execució, particularment en els tres nus al·lusius a la Navegació, el Gas i el Ferrocarril, obres executades possiblement a Roma, que defineixen d’una manera clara l’estil de la primera època de Benlliure. Una d’aquestes figures -la navegació- va ser presentada per Benlliure a l’Exposició Internacional de Munic on va obtenir el primer premi. Aquesta estàtua obté igualment primera medalla en l’Exposició Nacional de Madrid de 1890.
El monument al mestre compositor José Serrano, és l’assoliment d’una sèrie d’iniciatives, gestions, projectes, ajudes, fracassos i, al cap, decidides obstinacions, dels alcaldes Marquès del Túria i Adolfo Rincón de Arellano, i està situat a la replaça formada pels carrers de Borriana i del mestre Gozalbo en afluir a l’avinguda formada al començament dels anys vint, per traslladar la via fèrria de valència a Barcelona a un altre traçat; via urbana, arbrada de més de dues-centes palmeres, que successivament es va denominar de Victòria Eugènia (14 d’abril), José Antonio i recentment avinguda del Regne de València.
En aquest entorn urbà es va alçar el monument inspiració per al compositor, consistent en una figura sedent, fosa en bronze, retrat realista del mestre Serrano, amb la seva capa, davant d’un mur rectangular, apaïsat, de pedra fosca, que emmarca un llarg alt-relleu o fris al·lusiu, en marbre blanc de Carrara, de vuit metres de llarg, lleugerament corbat, amb figures diverses que fa al·lusió a la música simfònica, de cambra i popular, que va compondre i va dirigir el popular músic valencià -fill de Sueca- obra de l’escultor S. Octavio Vicent.
