Category: Notícies

L’exposició que organitza la Fundació Hortensia Herrero presenta per primera vegada a València escultures monumentals de Julian Opie. La mostra reunix un conjunt de setze obres, instal·lades a la plaça del Col·legi del Patriarca i al Centre Cultural La Nau, que se centren en la figura humana en moviment, caminant per la ciutat, a soles o enmig d’una multitud; passejant, corrent per a agarrar un tren o esperant a la plaça de braços plegats.

La proposta traspassa els marges habituals d’un museu per a ocupar els carrers del centre de València amb l’objectiu d’acostar l’art contemporani a la ciutadania. Per a este projecte l’artista ha creat dos escultures d’acer de dotze metres d’alçada i sis tones de pes —mai vistes fins ara— que ocupen la plaça del Col·legi del Patriarca i canviaran durant uns quants mesos el paisatge urbà de la ciutat. Les peces representen dos figures humanes, gent de l’entorn de l’artista que capta desenvolupant una activitat quotidiana.

Al costat d’estes, es mostra un grup escultòric de quatre caminants de més de dos metres que té l’origen en fotografies que Opie fa de persones anònimes que circulen pel carrer. Estes peces pareixen, més que escultures, dibuixos en tres dimensions. I és que tota l’obra del creador britànic s’origina en el dibuix, el primer pensament visual de tot artista.

La mostra continua al claustre de La Nau amb unes figures que dialoguen amb l’estàtua de Lluís Vives. Un contrast entre el que és nou i el que és vell. Unes peces contemporànies enfrontades a una escultura huitcentista de Josep Aixa. Una estàtua acadèmica que representa un home avançat a la seua època, un humanista del Renaixement que va nàixer a València i es va formar en esta universitat, però que es va traslladar al país de Julian Opie per a treballar en la cort d’Enric VIII junt amb el seu amic i col·lega Thomas More. Ara estes escultures fan el camí invers al de Lluís Vives i viatgen de Londres a València per a retre homenatge al pensador.

L’exposició es completa amb dos caixes de llum, dos cubs amb més caminants i les seues conegudes animacions en pantalles de LED, visions de multituds anònimes en els seus quefers diaris a les grans urbs. Estes peces, amb el mateix estil dels frisos de l’art antic d’Egipte, mostren personatges amb els trets facials escamotejats, enllaçats per les sempiternes línies negres amb què Opie subjecta els seus personatges.

Segons Opie, “les primeres estàtues gregues i egípcies es tallaven sovint com a figures en moviment. El moviment implícit dona una dinàmica i una elegància a la figura, una percepció d’intenció, independència i poder. Una figura a peu dret sembla estar reaccionant davant de qui l’observa. No obstant això, una figura en posició de caminar està distreta, de manera que es pot mirar sense confrontació. El concepte d’escala és una cosa estranya, llegim l’escala en relació amb nosaltres mateixos —els elefants són grans, i les formigues, xicotetes—, però es pot invertir fàcilment; els sistemes solars poden semblar pilotes de ping-pong, i els interiors dels ordinadors, ciutats asiàtiques. Tenim la capacitat de projectar i veure des de fora de la nostra perspectiva”.

L’exposició, que compta amb la col·laboració de l’Ajuntament de València i la Universitat de València, a través del Vicerectorat de Cultura i Esport, s’exhibeix del 27 de maig al 19 de setembre de 2021.

Julian Opie

Julian Opie va nàixer en 1958 a Londres i es va graduar en 1983 a l’Escola d’Art de Goldsmiths. Viu i treballa a Londres.

Gràcies a encàrrecs d’ens públics a ciutats com Seül, Nova York, Luxemburg o Zuric i un flux constant de grans exposicions en museus a escala internacional, l’obra de Julian Opie és coneguda arreu del món. El característic llenguatge formal d’Opie és fàcilment recognoscible i reflectix la seua preocupació artística per la idea de la representació i els mitjans pels quals es perceben i es comprenen les imatges.

Sempre explorant diferents tècniques tant innovadores com antigues, Opie juga amb les diferents maneres de reinterpretar el vocabulari de la vida quotidiana; el seu estil reduccionista evoca una experiència visual i espacial del món que ens envolta. L’artista connecta la senzillesa del llenguatge visual de la vida moderna amb els fonaments de la història de l’art abraçant la influència de retrats clàssics, jeroglífics egipcis i gravats japonesos en fusta, així com cartells públics, panells informatius i senyals de trànsit.

Les seues principals exposicions en museus han sigut en Kunstverein, a Colònia; Hayward Gallery i ICA, a Londres; K21, a Düsseldorf; MAK, a Viena; torre Mito, al Japó; CAC, a Màlaga; IVAM, a València; MoCAK, a Cracòvia; Tidehalle, a Hèlsinki; Fosun Foundation, a Xangai; Suwon IPark Museum of Art, a Corea del Sud; National Gallery of Victoria, a Melbourne, i Museu Berardo, a Lisboa.

La llista de projectes públics en els quals ha intervingut inclou l’edifici Dentsu, Tòquio 2002; el City Hall Park, Nova York 2004; el riu Vltava, Praga 2007; Calgary, el Canadà, 2012; PKZ, Zuric 2014; Carnaby Street, Londres 2016; Tower 535, Hong Kong 2016 i Fosun Foundation, Xangai 2018.

Opie té obres en col·leccions públiques d’art com la Tate, el British Museum, Victoria & Albert Museum, Arts Council, British Council i National Portrait Gallery, a Londres; el MoMA, a Nova York; ICA, a Boston; Essl Collection, a Viena; el Museu d’Israel, a Jerusalem, i el Museu d’Art de la Ciutat de Takamatsu, al Japó.

Slow world és un projecte experimental desenvolupat per Rosalía Banet amb l’acompanyament teòric de Nekane Aramburu en el qual ambdues assagen una exploració sobre la nutrició dels humans i la indústria alimentària, els canvis en les cartografies dels sistemes productius i les seues conseqüències a curt i mitjà termini.

És un fet inqüestionable que en els últims 20 anys, la producció de menjar ha crescut més del 2% anualment, mentre que la població mundial experimenta un increment del 1.14% a l’any. Paradoxalment s’estenen la sobreexplotació del planeta i el consum irresponsable, incrementant-se l’adquisició de carn a nivell mundial mentre el trànsit de llavors és controlat per quatre grans empreses i un 1/3 dels aliments acaben en el fem en una cadena interminable de desnutrició, malnutrició i desertització.

El títol de Slow world fa al·lusió als recursos finits, l’excés de consum, el menjar processat, l’explotació animal, els experiments transgènics i en animals, l’agricultura intensiva, els envasaments plastificats i la petjada ecològica dels transports d’aliments, entre altres problemàtiques d’insostenibilitat mediambiental vinculades a la necessitat de nutrició mundial.

En els anys huitanta el moviment de Slow food va començar un corrent en la qual enfront dels hàbits alimentosos del consumisme i l’accelerada vida contemporània, es proposaven alternatives a la Fast food (menjar ràpid). A partir d’una primera protesta sobre l’obertura a Roma d’un McDonald’s, el moviment es va estendre per a impulsar nous hàbits alimentosos (sota les premisses de “bo, net i just”) i una altra manera conscient de nodrir-se.

No obstant això, des de llavors la circulació planetària de productes s’ha intensificat encara sota l’etiqueta de “ecològic” o “comerç just” continuant l’escalada de perillositat en les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, la degradació de les terres de cultiu i la baixa qualitat en l’alimentació per la sobreexplotació intensiva. En paral·lel s’ha estés un altre tipus d’estudis vinculats a l’avaluació de la distància que recorren els aliments entre productor i consumidor: food milers. Aquest terme va ser acunyat en 1994 per la SAFE Alliance (Aliança per a una agricultura, alimentació i medi ambient sostenible, ara anomenat Sustain) incidint en els productes locals i els tropicals, els indicadors de carboni així com la terra i els recursos naturals entre la proximitat i la llunyania.

La petjada dels aliments, la petjada de l’humà, la petjada dels sistemes econòmic-consumistes són una cadena catastròfica i de difícil solució si no es produeix un canvi de fonts i hàbits de consum cap a una alimentació circular.

Amb aquesta primera aproximació pública al projecte al maig 2021, es posa l’atenció a manera de test en nous mapatges més conscients amb la situació a la qual s’ha arribat mundialment. S’incideix així mateix en la relació dels humans i els animals no humans amb la terra a través de l’alimentació, es qüestiona el sistema alimentari actual i es visibilitza opcions de nous circuits.

Entre les obres presentades en l’exposició es troba la peça Mapamundi escorxat, d’os, com una representació de la finitud del planeta i els seus recursos, i la degradació del nostre ecosistema a conseqüència de l’abús dels recursos naturals, energètics i hídrics.

A més es troba una col·lecció de vint mapes antropomorfs de les sèries Black Stomach i Mapes de pell, els quals suposen una aproximació geografia a manera d’organismes degenerats i vulnerables. Les sis peces de la sèrie Muntanyes tòxiques esdevenen una alerta sobre l’emergència ecològica, a través dels dibuixos de muntanyes exemptes, pintades amb els colors dels raticides més comuns.

Es presenta a més una obra audiovisual inèdita com a referència el fenomen coreà de Muk Bang per a reflectir a manera d’una natura morta de colesterol barroc, una acció que representa els excessos de l’alimentació actual. El paisatge comestible que mostra la peça es configura entre ser aliment saborós o fem desagradable per a cridar l’atenció sobre la qualitat del menjar, el plaer de la ingesta i visibilitzar la quantitat de desaprofitaments que generem.

En aquesta selecció d’obres, s’ha incidit en la pràctica del dibuix com a quadern de bitàcola per a estudiar el territori i analitzar els seus ítems més rellevants. Per això i donat el context de la Fundació Giménez Lorente s’ha inclòs un mapa de Joan Martines datat en el segle XVI i pertanyent a la col·lecció de la fundació. Aquest mapa dialoga amb noves propostes gràfiques evidenciant la mirada europeocentrista de l’antic intercanvi de les rutes possibles entre mons coneguts i desconeguts, el nord i el sud, obrint una porta a noves situacions on la investigació interdisciplinària a partir de les pràctiques del pensament i la creació contemporània revelen els mapes geo-alimentaris en transformació.

Situar aquest exercici col·laboratiu en la Fundació Giménez Lorente de la Universitat Politècnica de València, és a dir, un context universitari i al Mediterrani, pròxims a la residència de Rosalía Banet i seguint el treball en línia en el temps amb Nekane Aramburu, té així mateix un sentit. Amb això es ve a assenyalar com la investigació, la teoria, la praxi, la història i les estratègies de futur s’entremesclen revelant també la necessitat d’avançar des de noves pràctiques que vinculen els sistemes culturals al desenvolupament sostenible i una nova consciència humanística, social i econòmica.

Coincidint amb el centenari de la Setmana d’homenatges de la ciutat de València a Vicente Blasco Ibáñez, la Regidoria de Patrimoni i Recursos Culturals es complau a presentar, dins de la campanya ‘Respecta València’, un  “Itinerari Blasco Ibáñez“.

A través del mateix es pretén un retrobament amb trenta-tres espais i monuments que deixen patent l’estreta vinculació entre el novel·lista i la seua ciutat natal.

A més de ser un instrument de gran utilitat, des d’una perspectiva cultural i turística, aquest Itinerari permet la consulta dels discursos i conferències que Blasco Ibáñez va impartir a València, des del 15 al 22 de maig de 1921.

 

Hui, 15 de maig, se celebra l’inici del centenari de l’homenatge que la ciutat de #València va tributar a #BlascoIbáñez en 1921.

Blasco va tindre una multitudinària rebuda, en l’estació del Nord, aclamat per una multitud enfervorida i orgullosa dels èxits internacionals del seu ídol. Els festejos es van prolongar durant una setmana en agraïment pel seu treball i per haver difós el nom de la seua València natal per tot arreu.

Per a commemorar aquest homenatge la Casa-Museu Blasco Ibáñez ha editat huit vídeos en els quals es plasma la relació de Blasco amb la cinematografia estatunidenca, a través de l’adaptació d’algunes de les seues novel·les i guions, i, al mateix temps, es destaca la fama obtinguda per l’il·lustre escriptor a l’altre costat de l’Atlàntic.

 

Enllaç als vídeos.

L’Ajuntament de València ha convocat la Beca d’investigació Vicente Blasco Ibáñez 2021, amb l’objectiu de concedir, en règim de concurrència competitiva, una assignació econòmica per a potenciar la investigació sobre Blasco Ibáñez i la seua obra, centrada en qualsevol de les quatre línies de treball següents:

a) Projecció internacional de la vida i obra de Blasco Ibáñez.

b) Blasco Ibáñez i la imatge.

c) El blasquismo, i

d) Aplicacions didàctiques a l’aula a partir de la vida i l’obra blasquista.

Esta Beca tindrà una duració de sis mesos, a comptar des del moment de l’adjudicació i està dotada amb una quantia de sis mil euros (6.000 €).

Termini de sol·licitud: 13 de maig – 11 de juny de 2021, tots dos inclusivament.

En este enllaç pots accedir a les bases i informació sobre la convocatòria.

La campanya gràfica de la Temporada 20-21 del Palau de la Música de València “José Iturbi 125”, dissenyada per Diego Mir, ha sigut nominada als premis Laus 2021, “que reconeixen l’excel·lència dels projectes nacionals de disseny”. Estos guardons, que promouen el disseny, projecten la seua importància cultural i econòmica, i donen suport a este sector professional, són atorgats anualment per l’ADG-FAD (Associació de Directors d’Art i Dissenyadors Gràfics), amb seu a Barcelona. I en concret la campanya del Palau de la Música opta a tres categories diferents: cartell, conjunt d’elements coordinats i publicitat exterior.

El jurat dels Laus ha estat format per un grup de professionals de reconegut prestigi d’àmbit nacional i internacional, i els criteris de selecció es fonamenten en reconéixer l’excel·lència mitjançant criteris de qualitat conceptual, solidesa formal, funcionalitat, aportació comunicativa i consistència en l’acabat.

Per a Diego Mir, “el fet de ser triat per a una de les categories, ja és un premi en si mateix i suposen un colofó a un projecte que ha estat tot un repte professional i personal”. Diego Mir ha agraït a Glòria Tello per haver confiat en el seu treball i també a l’equip humà del Palau de la Música. “El client”, ha afegit Mir, “ha estat clau per haver apostat des del primer moment pel valor del disseny i per haver entés la importància d’una campanya tan valenta i necessària per a reconéixer el llegat d’Iturbi”. Per part seua, el director del Palau, Vicent Ros, respecte a esta nominació, ha destacat el gran moment del disseny gràfic valencià, ja que “podem estar orgullosos de poder comptar amb dissenyadores i dissenyadors de gran nivell artístic, i és necessari aprofitar el seu potencial i facilitar les sinergies entre totes i tots”.

La Temporada 20-21 del Palau de la Música de València es centra en la figura de José Iturbi, pianista i icona musical mundial, amb motiu del seu 125 aniversari. Per això, la campanya gràfica conté elements que fan referència directa a esta figura. La gama cromàtica es centra en els dos colors presents al piano: blanc i negre. Tota la gràfica gira al voltant d’un element comú: la pipa de fumar, característica d’Iturbi.

El cartell consisteix en una imatge principal i tres variacions per a ser utilitzades a les diferents temporades: tardor, hivern i primavera. La imatge principal sintetitza la silueta d’un piano; les secundàries són representacions gràfiques més o menys abstractes de conceptes relacionats amb la música: vibració, ritme i volum. “Síntesi gràfica, contundència visual, economia cromàtica i jerarquies tipogràfiques per a afavorir un alt valor comunicatiu i estètic”.

Pel que fa al conjunt de la campanya, els diferents elements que conformen la gràfica s’adapten a les necessitats de format i comunicació de cada peça, sense perdre homogeneïtat, ja que la gràfica s’aplica a multitud de formats diferents, tan físics com online: mupis, fullets, cartells, lones, vinils, anuncis en premsa, banners, marquesines d’autobús, programacions mensuals, programes de mà, etc.

L’Ajuntament de València ha convocat la Beca Velázquez per al curs acadèmic 2021-2022, dotada amb 16.000 euros.

L’objectiu d’esta beca, que l’Ajuntament de València concedeix des de 1960, es la concessió d’una beca per a realitzar un projecte artístic durant el curs 2021- 2022 a la Casa de Velázquez de Madrid, una institució amb seu a la Ciutat Universitària de la capital de l’estat que depèn del ministeri francés d’Ensenyança Superior d’Investigació.

La regidora de Recursos Culturals, Glòria Tello, ha informat d’esta convocatòria, publicada amb data 5 de maig al Butlletí Oficial de la Província (BOP) i ha recordat que les persones interessades disposen d’un període de 30 dies naturals per a presentar la seua sol·licitud, és a dir, fins al 4 de juny.

La presentació de sol·licituds i la resta de documentació es realitzarà a través del tràmit habilitat a l’efecte en la seu electrònica de l’Ajuntament.

Les bases es de la convocatòria es poden consultar en este enllaç. 

L’Ajuntament de València vol commemorar el centenari de la setmana d’homenatge que la ciutat va tributar a Vicente Blasco Ibáñez, el seu escriptor més universal, l’any 1921. Els actes tingueren lloc del 15 al 22 de maig, d’ara fa un segle.

En rècord d’aquell esdeveniment, la Regidoria de Patrimoni i Recursos Culturals ha programat una sèrie d’activitats i iniciatives, que abastaran des de maig fins a la tardor, i dels quals anirem informant en les xarxes socials.

A més, anirem donant a conéixer anècdotes i curiositats en torn a la figura de Blasco.

El proper 18 de maig la comunitat museística mundial celebrarà, com cada any, el Dia Internacional dels Museus, en esta ocasió amb el lema: “El futur dels museus: recuperar i reimaginar”

 

Com és habitual, els museus i sales d’exposició municipals dependents de la Regidoria de Patrimoni i Recursos Culturals participen en este esdeveniment amb activitats especialment programades per a aqueix dia i altres complementàries al llarg de tot el mes de maig.

Totes les activitats són gratuïtes, algunes d’elles d’assistència lliure, mentre que per a unes altres serà necessària reserva prèvia, la qual cosa s’especificarà en la programació de cada museu.

Els centres en els quals es desenvoluparan activitats seran els següents:

– Casa-Museu Blasco Ibáñez

– Casa-Museu Benlliure

– Casa-Museu Concha Piquer

– Centre arqueològic de l’Almoina

– Museu de l’arròs

– Museu de la Ciutat

– Museu d’Història de València

– Museu del Palau de Cervelló

– Refugi del carrer Serrans

Dia Internacional dels Museus 2021.

El Consell Internacional de Museus (ICOM) va crear en 1977 el Dia Internacional dels Museus per a sensibilitzar al públic sobre el paper dels museus en el desenvolupament de la societat, i des de llavors la popularitat de l’esdeveniment no ha deixat de créixer, aconseguint xifres rècord de participació.

Cada any, l’ICOM organitza aquest esdeveniment, un moment excepcional per a la comunitat museística internacional, amb l’objectiu de conscienciar sobre el fet que els museus són un important mitjà per a l’intercanvi cultural, l’enriquiment de les cultures, així com per al desenvolupament de la comprensió mútua, de la col·laboració i de la pau entre els pobles.

El lema triat per a enguany ha sigut “El futur dels museus: recuperar i reimaginar“, amb el qual el DIM 2021 convida als museus, als seus professionals i a les comunitats a crear, imaginar i compartir noves pràctiques de (co) creació de valor, nous models de negoci per a les institucions culturals i solucions innovadores per als reptes socials, econòmics i mediambientals del present.

Per a més informació sobre el DIM 2021 pot consultar-se el lloc web oficial dedicat al Dia Internacional dels Museus, que recull totes les informacions, eines i material per a l’edició d’enguany.