El Centre d’Art Hortensia Herrero és un espai únic que reunix la col·lecció privada d’Hortensia Herrero, mecenes i vicepresidenta de la fundació que porta el seu nom, en l’antic Palau de Valeriola, una construcció emblemàtica del segle XVII.
La col·lecció inclou més de 50 artistes contemporanis de reconegut prestigi internacional. La primera presentació està formada per més de 100 obres d’artistes com Anselm Kiefer, Anish Kapoor, George Baselitz, Mat Collishaw, Tony Cragg o Andreas Gursky, així com obres creades específicament per a enclavaments del Centre d’Art que dialoguen amb el mateix fent-lo més especial.
El Centre d’Art Hortensia Herrero es troba al carrer de la Mar, en ple cor de la ciutat de València.
La Fundació Chirivella Soriano exhibix una notable col·lecció privada de pintura contemporània espanyola. S’han creat tres altures diàfanes, destinades a exposicions, finestrals dels quals recauen a un pati interior cobert per un cristall. Entre els fons de la Fundació es troben al voltant de 70 peces signades per autors com Antonio Saura, Fernando Zóbel, Eduardo Arroyo, Carmen Calvo, Rafael Canogar, Juan Genovés, Joaquin Michavila, Eusebio Sempere, Guillermo Pérez Villalta, Jose Maria Yturralde, Juan Antonio Toledo, Ràfols Casamada, Gordillo, José Guerrero, El Paso, Equipo Crónica o Equipo Realidad. També s’organitzaran tallers, conferències i exposicions temporals, i diverses activitats d’investigació artística.
La Fundació Chirivella Soriano té obert al públic des de maig del 2005 un Centre d’Art Contemporani en el Palau de Joan de Valeriola (Carrer Valeriola, 13), un Palau gòtic dels segles XIV-XV.
El Refugi de Massarrojos va ser construït el 1938 directament excavat al subsol geològic. La planta és allargada, amb 125 m. de llarg, 2 d’ample i 10 de profunditat. Compta amb dos accessos, l’un a la plaça del Soñador i l’altre al començament de l’actual carrer de Benet Bosch.
En l’interior trobem dues sales: l’una utilitzada com a infermeria, amb un pou cec contigu, construït aprofitant una cavitat natural, i l’altra com a sala de màquines.
En les parets encara podem veure part dels tubs per al sistema d’il·luminació elèctrica que no va arribar mai a completar-se, així com grans claus on es col·locaven llanternes manuals. El refugi disposava fins i tot de sistema de ventilació. Tenia capacitat per a 230 persones.
En aquesta plaça es troba la Galeria del Tossal on podrà contemplar les restes musealitzades d’una torre i llenç de la muralla islàmica del segle XII. Les ruïnes ací conservades formaven part d’una porta en colze, possiblement una remodelació de la porta d’al-Hanax construïda al segle XI, una de les cinc portes que tenia la ciutat, i que s’obria en l’inici del carrer de Cavallers. Podrà observar una torre de planta quadrada construïda amb tàpia de morter. En el seu front encara es conserven els forats deixats pels suports de les caixes de fusta emprades pels alarifs musulmans per a la seua construcció.
Entre gener de 1937 i la finalització de la Guerra Civil espanyola València va ser objectiu de més de 400 bombardejos. Freqüentment van ser l’aviació i la marina de guerra italiana, aliada del bàndol nacional, la que es va encarregar d’aquests atacs a la nostra ciutat. Es calcula que la xifra de morts a causa dels bombardejos va ascendir a 800 morts, mentre que els ferits van ser al voltant de 3.000 i més de 900 edificis van resultar destruïts.
La Junta de Defensa Passiva, davant el devessall de bombardejos, va prendre com a mesura principal la construcció de refugis antiaeris, la majoria d’ells concentrats en el centre de la ciutat. Segons alguns estudis va arribar a haver-hi més de 250 refugis a València, de titularitat pública i privada.
AVÍS: Degut als tancaments del carrer Arquebisbe Mayoral amb motiu de la
celebració dels espectacles pirotècnics (mascletaes) durant les festes
falleres, des de l’1 al 19 de març, l’horari de visita de la Sala
Municipal d’Exposicions i del Refugi antiaeri de la Guerra Civil serà de
10.00 a 12.00 i de 15.30 a 19.00 hores. Preguem disculpen les molèsties.
Des del mes de gener de 1937, amb la capitalitat de la República ja assentada a la ciutat, fins a març de 1939, València i els poblats marítims van patir incessants bombardejos que van sembrar la mort i la destrucció. Tones d’explosius van ser llançats sobre una població indefensa i aclaparada que, de sobte, es trobava amb la guerra a la porta de casa. De nit i de dia, moltes vegades sense l’avís de les sirenes el so de les quals bastava per a provocar el pànic, avions i vaixells del bàndol revoltat llançaven bombes i projectils sobre la ciutat.
Una de les dues portes de la muralla baixmedieval que conserva València, a més de les Torres de Quart, és la de les Torres dels Serrans.
Van ser construïdes en el S. XIV pel mestre Pere Balaguer, entre els anys 1392 i 1398, com un símbol per a una ciutat que vivia una època d’esplendor i expansió comercial. Li van servir com a inspiració altres portes gòtiques, fonamentalment la Porta Real del Monestir de Poblet. El portal dels Serrans, que durant diversos segles va constituir el principal accés a la nostra ciutat pel nord, es troba flanquejat per dues descomunals torres pentagonals unides pel cos central en el qual s’emmarca un gran arc de mig punt.
L’edifici té una variada decoració escultòrica que possiblement fora dissenyada per Pere Balaguer. D’ella podem destacar la gran traceria gòtica en el cos central; els personatges bíblics en els punts de suport de la barbacana; els escuts situats sobre l’arc d’entrada; les figures animals en l’arrancada dels nervis de les voltes, i les quatre gàrgoles que adornen les grans tribunes en la part posterior. La majoria d’elements escultòrics, no obstant això, són còpies, basades en els models originals, realitzades entre 1893 i 1901.
Les Torres de Quart són una de les dues portes de la muralla baixmedieval que conserva València, a més de les Torres dels Serrans. Si el Portal dels Serrans era l’accés des d’Aragó i Catalunya, el portal de Quart era, per excel·lència, l’entrada des del Regne de Castella.
Construïdes entre 1441 i 1470 durant el regnat d’Alfonso V i Joan II, coincidint amb la gran expansió amb la consolidació de la ciutat com el principal centre cultural i polític de la Corona d’Aragó, van ser una de les principals obres arquitectòniques de València durant este període. El disseny original de l’obra va ser concebut molt probablement per Francesc Baldomar prenent com a model l’Arc del Triomf del Castel Nuovo de Nàpols, i va ser completat per Pere Compte i Pere Bonfill.
La Cripta Arqueològica de la Presó de Sant Vicent Màrtir es troba en la Plaça de l’Arquebisbe, 3, davant del Museu de la Ciutat i a pocs passos de la catedral.
En ella es pot contemplar un audiovisual multimèdia que explica la història de l’edifici. Els passes audiovisuals es realitzen en tres idiomes alternatius: castellà, valencià i anglés, i es combinen amb visites lliures en què es pot apreciar amb detall les restes arqueològiques.
El Museu de la Telecomunicació Vicente Miralles Segarra de la Universitat Politècnica de València pren el seu nom en honor al primer enginyer de telecomunicació valencià D. Vicente Miralles Segarra (1926). La seua trajectòria personal i professional constitueix un exemple de treball i dedicació a la professió de l’enginyeria i al servei públic. El Museu pretén il·lustrar l’avanç de la Telecomunicació a través dels dispositius que el van fer possible.
Actualment, el museu compta amb més de set-centes peces i continua creixent per mitjà de donacions particulars. Les persones interessades a contribuir al fons museogràfic a través de donacions poden posar-se en contacte amb el museu a través del formulari disponible en la pàgina web o enviar un correu a l’adreça museo@etsit.upv.es.
El Museu Campus Escultòric de la Universitat Politècnica de València, MUCAES UPV, es considera en l’actualitat una de les majors i millors col·leccions d’escultura a l’aire lliure existents a Espanya, i única en l’àmbit universitari espanyol.
El Museu, impulsat a la fi dels anys 80, és fruit d’un creixement planificat, en el qual les peces s’han anat incorporant a través de diferents modalitats (intercanvis, compres i donacions), fins a aconseguir, avui dia, un corpus de 79 escultures de 69 artistes de rellevant prestigi internacional, amb dates de creació que abasten des del principi dels anys 60 fins a l’actualitat, de diverses temàtiques i significats, que interactuen i s’integren harmoniosament en l’entorn natural que les envolta.
A més del seu valor cultural, el Museu té una significativa intenció pedagògica i investigadora. Oferix visites, seminaris i tallers impartits pels mateixos autors o autores, i sovint s’empra la col·lecció per al desenvolupament d’estudis i línies d’investigació.
Bombas Gens Centre d’Art és l’aposta més gran dels impulsors de la Fundació Per Amor a l’Art en matèria d’art per a convertir-la en seu de la seua col·lecció i d’altres exposicions temporals.
Comprén les instal·lacions de l’antiga fàbrica homònima de bombes hidràuliques, el refugi construït per a la fàbrica i el celler i les restes de l’alqueria descoberts durant la restauració, així com un jardí exterior. Bombas Gens Centre d’Art naix amb la idea de convertir-se en un centre de referència en l’àmbit de l’art contemporani.
