Edifici classicista, inaugurat el 1923. Arquitectònicament està articulat de manera que el centre rep totes les atencions visuals. Cal destacar la gran rotonda el·líptica de ferro i vidre d’interior on es troben els escuts de cadascuna de les nacionalitats i regions de l’estat espanyol.
El patronat de la Joventut Obrera va ser creat en 1884 pel mestre fuster Gregorio Gea Miquel per tal de donar una instrucció cultural i religiosa en els dies festius als xiquets necessitats. Des d’un principi va rebre el suport de la Societat Econòmica d’Amics del País, Escoles de Sant Josep i Gran Associació de la Mare de Déu dels Desemparats.
El Patronat va posar la seua seu en una antiga casona del carrer Landerer enfront d’una cantonada en la qual figura encara aquesta inscripció: “1799 plaça de la Valldigna“. La seua façana conserva un pòrtic adovellat en pedra, amb escut heràldic, que dóna accés a un pati amb dos arcs rebaixats. És curiosa una columneta i dos petits arcs adossats que han quedat encastats en el mur del primer pis que dóna al pati, com a possible record de la construcció anterior.
La Casa de Beneficència es va aixecar en 1841 sobre les restes de l’antic convent de la Corona per iniciativa de la Diputació Provincial. Consisteix en una successió de cossos d’edificació construïts al voltant de vuit patis de sòcols enrajolats, que ens recreen clarament la imatge d’un hospici vuitcentista.
Probablement l’element més destacat del conjunt siga l’església, erigida en 1883 per Joaquín María Belda en estil neobizantí.
De planta rectangular, té el sostre pla sostingut per una armadura metàl·lica i una curiosa cúpula de ferro amb vidrieres de colors, mentre que les parets i el sostre es vesteixen amb pintures d’Antonio Cortina imitant l’estètica dels mosaics, amb figures d’angels i sants, tot la qual cosa contribueix a crear una atmosfera de misteri que, adequadament il·luminada, recordaria, en efecte, l’interior d’un temple bizantí.
En l’actualitat l’immoble ha estat completament rehabilitat. Aquest centre cultural és seu del Museu de Prehistòria de València, el Museu d’Etnologia, i la Institució Alfons el Magnànim.
Obra de l’arquitecte Manuel Peris Ferrando, adscrita a un autòcton modernisme, més per la seva naturalista decoració que per la seva estructura tipològica. A la planta baixa s’ubica, amb porta barroca i una capella de Sant Valero. A part de la decoració es mostra el canvi de mentalitat de l’època; ja no és un pis de golfes amb incòmode accés sense ascensor, és el pis on hi ha més llum i més aire.
Dissenyada per l’arquitecte valencià José Manuel Cortina Pérez en 1901, l’anomenada Casa dels dragons és una curiosa edificació d’habitatges situada en el que estava cridada a ser una de les més importants carrers del primer eixample de València. Construïda d’acord amb les ordenances de 1887, que autoritzaven un màxim de tres plantes altes i un mínim de dos, l’autor s’inclina per aquesta segona solució, sense esgotar el volum màxim permès, encara que inclou un entresòl, unit formalment al baix per constituir el seu cos basamental. Convé recordar que en la majoria de les edificacions d’aquesta època, les plantes baixes estaven dedicades a habitatge.
Però el que singularitza aquest edifici és sens dubte la peculiar decoració de les seues façanes en un personalíssim estil de l’autor que ha estat batejat com medievalisme fantàstic. En aquest cas són els dragons el motiu ornamental predominant, dins d’un bigarrat conjunt d’elements neogòtics, ornaments florals, curioses columnes volades sobre mènsules i motius una mica extravagants com la locomotora alada, símbol del progrés, decorada amb una estrela a la qual es li han volgut buscar diferents significats, però que correspon simplement a l’escut de la Companyia de Ferrocarrils del Nord. És destacable la cura i preocupació que dedica a les denominades “arts menors”, fonamentalment la serralleria, dissenyant fins als més mínims detalls.
Una altra obra del mateix autor i i similars característiques, es pot veure al carrer Perez Pizcueta núm. 3, de 1901, o, en to més contingut, la casa situada al Sorní 14, de 1907.
Edifici d’habitatges modernista, dels arquitectes Antonio Martorell Trilles, Emilio Ferrer Gisbert i Carlos Carbonell Pañella. Conjunt de vuit edificis, que ocupen gairebé la meitat d’una illa de vivendes. Primer bloc homogeni d’habitatges de València és, malgrat les diferents autories, una unitat de disseny. La seriació dels balcons determina una composició horitzontal, només trencada en els xamfrans, on miradors i rematades imposen la línia vertical. El tractament homogeni de la planta baixa i l’entresòl emfatitzen encara més la importància del pis principal, la rematada ondulat reforça la unitat del conjunt. L’ús d’elements de l’“Art Nouveau” i de la “Sezesión Vienesa” fa pensar que els autors hagueren volgut fer una síntesi de les dues tendències.
La Casa Chapa és un edifici que dóna a tres carrers i cal posar-les: Avinguda Marqués del Túria 69 al 71, Plaça de Canovas 1 i 2 i carrer Gravador Esteve 36 i 38.
Es troba situada al carrer de la presó de Sant Vicent nombre 2. És un recinte rectangular dividit en dos trams per un arc rebaixat. El primer tram es cobreix de volta rebaixada amb dos llunetes i el segon d’un cel ras. Segons el Marquès de Cruïlles les dimensions del recinte són les següents: 7 metres, 30 centímetres. de llarg per 4 metres, 60 centímetres d’ample, i una alçada de 3 metres i 80 centímetres En el mur testera hi ha una taula d’altar i a la dreta una columna de pedra amb capitell d’estil romànic. Fa referència a aquesta columna la següent inscripció escrita en una làpida contigua: lligat a la columna que/ venera en aquest lloc, segons/ la tradició, va ser assotat,/ per ordre de Dacià, el nostre/ Patró Sant Vicent Màrtir/ Excel·lentíssim Ajuntament. MCMLIII.
Al centre d’aquesta capella hi ha un pou del qual brocal, de manera octógona, té de diàmetre interior 40 centímetres. A la dreta entrant hi ha en rajoles escrit els següent: “En l’any 1810, en el dia 17 del mes de juliol, acabat de celebrar missa, va caure la bóveda d’aquesta ermita i es va renovar en aquest any per compte de la molt il·lustre cuiutat”.
En 1851, segons Cruïlles, es va reedificar la façana i es va restablir per al culte aquesta capella, sent de nou beneïda el 1852. La decoració de la porta és d’ordre toscà i sobre l’entablamento figura l’escut de València.
La capella -que està en vies de restauració per part de l’Ajuntament de València per ser edifici pertanyent a la Municipalidad- es troba englobat en una finca moderna de veïnatge.
El “Campanar de la Seu” és conegut també com “La Torre del Micalet”, perquè en la seua part alta es troba la famosa campana “El Micalet”, dedicada a Sant Miquel, perquè protegeixi tota la ciutat de tempestes i altres mals.
Esta torre no és la primera que va albergar campanes a la catedral, ja que el “Campanar Vell”, situat en l’actual aula capitular vella o capella del Sant Calze, tenia també diverses campanes, de les que es conserva la “Caterina”, de 1305, la campana més antiga de les que encara es troben en funcionament pertanyents a la Corona d’Aragó. El “Campanar Nou”, o torre actual, es va començar a construir en 1381, com es pot llegir a la làpida que hi ha als seus peus, i es va finalitzar cap a 1420. Des d’este moment es van fondre successives campanes que, al costat de la “Caterina”, constitueixen el conjunt d’onze que ha arribat fins avui.
La torre conté tres sales, generalment tancades al públic. A la primera planta hi ha “La Presó”, on es refugiaven aquells que fugien de la justícia, quedant a l’empara de la jurisdicció catedralícia. És una habitació llòbrega, d’amples murs, que només rep el sol dues vegades l’any, i durant escassos minuts. La segona sala, de majors dimensions i octogonal com la resta, és coneguda com la “Casa del campaner”, a causa que en ella van viure, fins a principis del segle vint, els encarregats de tocar les campanes. Esta sala es comunica amb la sala superior a través d’un forat practicat en el sostre, que permetia passar algunes cordes de les campanes fins a la pròpia habitació del campaner, des d’on este realitzava els tocs més senzills. En aquells moments la dedicació del campaner era intensa, cosa que l’obligava a romandre durant tot el dia a prop de les campanes: tocava unes deu vegades al llarg de la jornada i durant gairebé dues hores en els dies ordinaris.
La Biblioteca Municipal és un edifici aïllat, amb accés per la plaça de Magúncia, entre els carrers de Santa Cruz de Tenerife, Músic Ayllón, José Maestre i Llombai. És una construcció de maó i ciment, amb caràcter funcional i senzillesa, la qual conté les sales de lectura, dipòsits o magatzems de llibres i serveis annexos. En la seua façana es mostra el seu màxim exponent artístic, el qual consistix en quatre estàtues en bronze, de mesures més grans que el natural, junt a les escales d’accés, les quals representen al pare Tomàs Vicent Tosca, autor de tractats matemàtics, de la traça del paranimf Universitari i del pla, o els planols, de la “Valentie Edetanorum”, tan conegut el seu original pel delineat, i el qual pot trobar-se en l’Arxiu Municipal de la Casa Consistorial. La seua estàtua és obra de l’escultor Esteve Edo, en aquell temps degà de la Facultat de Belles Arts.
Església neogòtica, tractada de manera molt ortodoxa, sense cap concessió al modernisme. Projectada per Joaquín María Arnau Miramón i acabada per Francisco Almenar Quinzá. Amb planta de creu llatina, té atri, cinc naus, creuer, quatre capelles per costat i absis amb girola. L’estructura és d’arcs centrals apuntats que, arrencant sobre pilastres de feixos de columnes adossades, descarreguen en els de les naus laterals i contraforts exteriors. La cúpula és de planta octogonal i en les petxines hi ha monumentals escultures de papes dominics. La façana té torres coronades amb agulles calades i en el cos central, portal ogival i gran rosassa. Es ornamenta amb vidrieres de Maumejean.
L’edifici denominat Banys de l’Almirall és una construcció medieval d’època cristiana, destinada a bany públic que seguia la tradició dels banys de vapor àrabs o hammam.
Al segle XIX s’efectuen importants obres de renovació de l’immoble i es dota l’edifici d’un aspecte orientalitzant amb rajoles i guixeries d’estil neonazarí.
El 1959, els banys tanquen com bany públic. A partir de 1963, al seu interior s’instal·la un gimnàs que va funcionar fins que el 1985 la Generalitat Valenciana compra l’edifici.
Obra de l’arquitecte Antoni Gómez Davo. Llenguatge purista amb influències neobarroques, que és utilitzat per crear la imatge de gran prosperitat, riquesa i grandiloqüència, pròpies de les entitats bancàries; la façana s’ordena respecte al xamfrà, que vol dir amb la gran porta d’accés, i es remata amb una torre.
En la seua composició es diferencia el basament de granit amb grans columnes encoixinades, el cos central realitzat en maó vist i el cos de coronació profusament decorat. Edifici que dóna a tres carrers, la seua planta s’articula al voltant d’un pati cobert amb una claraboia de colors al voltant del qual es disposen les oficines. El Centre Cultural Bancaixa és resultat de la unió de dos edificis històrics: la seu de l’antiga Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de València, de principis del segle XX, i de l’antiga residència de Manuel Gómez Fos, de finals del segle XIX. La rehabilitació, portada a terme el 2007 pels arquitectes Pablo Martínez Montesa, José Ricardo Martínez Montesa i José Alberto Jordá Albiñana, va suposar la unió de tots dos edificis i va permetre crear l’actual Centre Cultural Bancaixa amb una superfície de 12.000 metres quadrats.
