Plaça sensiblement rectangular, una de les més antigues i millor delineades de la ciutat, definida al voltant del conjunt monumental constituït per la torre campanar, capella oval i portada de l’església del Carme. L’espai enjardinat central, amb estàtua del pintor Joan de Joanes, està circumdat per edificacions de diferents èpoques i entre elles destaca la severa portada del Palau de Pineda. Ampliada en 1946 cap a la façana lateral de l’església, amb arbrat i font de Mariano Benlliure, ha estat urbanitzada recentment i els seus edificis residencials estan sent gradualment rehabilitats.
Les festes taurines han gaudit sempre d’una gran acollida entre els valencians, tant els llances a cavall com el -més recent- toreig a peu. Fins al segle XVIII els espectacles tenien lloc a la plaça del mercat, tot i que posteriorment es van celebrar algunes curses a la plaça de Sant Domingo.
El Molí del Tell és un molí fariner del segle XVII localitzat al barri de Sant Marcel·lí de València, al costat del Parc de la Rambleta, rehabilitat per l’Ajuntament de València i dedicat actualment a fins culturals i educatius.
El molí no s’ha de considerar com un element aïllat dins d’un espai físic, sinó que és un element més dins de la cultura de l’horta. El coneixement de l’entorn, del molí, dels sistemes de reg i de les edificacions adjacents proporciona un coneixement global de l’horta valenciana i de les maneres de vida tradicionals associats a ella.
Va ser projectat per Julio Bellot Senet, segons acord de l’Ajuntament de 1954 i iniciades les obres a finals de maig de 1957. Es troba situat al nucli de la barriada de Russafa, davant de l’església barroca de Sant Valero, en una zona que ha patit ràpides modificacions de les estructures urbanístiques inicials amb la inclusió d’edificis d’habitatges de molta major altura.
En aquest lloc existia ja al segle XVIII una petita plaça, que va ser eixamplada i regularitzada a la fi del segle següent, després del voraç incendi que va destruir completament el palau gòtic de Mossén Sorell. L’espai definit per aquesta nova plaça és el que ocupa des de finals de la dècada de 1920 un petit mercat públic, dissenyat per l’arquitecte municipal Àngel Romaní.
De planta gairebé quadrada, els seus llocs de venda es disposen al costat de dos carrers interiors que es creuen en una esvelta rotonda central. Construïda amb materials moderns, formigó i ferro, la seva planta de cobertes presenta cinc prismes octogonals, un de central i de grans dimensions sobre la rotonda i quatre petits en les cantonades. Rehabilitat en 1987, substituint materials i enreixat seu perímetre exterior, continua funcionant com a infraestructura vital del barri.
Situat en una de les majors illes del primer Eixample, és una de les peces més rellevants del modernisme a València. La seva construcció es va iniciar en 1914.
Dissenyat per Francisco Mora Berenguer aporta com a novetat en aquest tipus de mercats el seu caràcter obert, que permet la visió a través del mateix produint una agradable sensació de diafanitat i transparència, perceptible fonamentalment en els seus costats més grans, el que constitueix sens dubte un original i apreciable encert. L’estructura metàl·lica sobre pilars de fosa està emmarcada per dos potents testeres de maó, perforats per imponents arcs, en els quals es produeix una brillant utilització ornamental de diversos materials, fonamentalment la pedra i el mosaic, formant una singular composició.
La plaça del Mercat ha tingut des de l’edat mitjana una assenyalada vocació comercial. Aquí es celebrava el mercat, primer en llocs a l’aire lliure -les populars “parades” amb els seus blancs tendals i la seva colorista mercaderia exposada al públic-, que des de 1839 es van completar amb un edifici construït a aquest efecte. Amb el canvi de segle, però, es va fer evident la necessitat d’una instal·lació de major capacitat.
La Llotja de València és un dels edificis emblemàtics de la ciutat, peça mestra de l’arquitectura civil gòtica. La Llotja de València és Patrimoni de la Humanitat. Es va començar a construir en 1483 segons el projecte del mestre Pere Compte. El conjunt està format per tres cossos que, observats des de la plaça del Mercat, comprendrien primer el saló de contractació seguit de la torrassa central i, a la seva esquerra, al Consolat de la Mar.
En aquesta plaça es troba la Galeria del Tossal on podrà contemplar les restes musealitzats d’una torre i llenç de la muralla islàmica del segle XII.
Va ser en l’Exposició Regional de 1909 “Palau de la Indústria”, aconseguint així l’habilitació per a tal fi de l’edifici de la Fàbrica de Tabacs, que estava a punt d’inaugurar-se, a canvi de la construcció de l’Asil de la Lactància per als fills de les cigarreres. Va ser construït segons projecte de l’arquitecte Celestino Aranguren i dels enginyers Federico García i Mauro Serret, sent el director de les obres Ramón Lucini Callejo.
Edificat per perdurar en el temps, el seu estil seriós i sever contrastava amb el caràcter efímer i pompós de la resta de les obertures escarsers gairebé sense decoració, la planta rectangular s’inspira en el Monestir de l’Escorial.
La primitiva estació de la Companyia de Ferrocarrils del Nord va estar situada en la confluència de carrer de Ribera i la plaça de l’Ajuntament, però la transformació que es produeix en aquesta zona a primers del segle XX i la necessitat de facilitar el tràfic per la ronda, va aconsellar el seu allunyament del centre.
El Col·legi del Corpus Christi o del Patriarca va ser fundat pel patriarca Sant Joan de Ribera, qui fóra arquebisbe i virrey de València. Es va crear per a formar sacerdots seguint el rígid esperit de la Contrareforma. Construït en un temps record, entre 1586 i 1615, l’edifici presenta una gran unitat arquitectònica. En la seua façana, molt austera, destaca la galeria de arquillos que la corona i la gran finestra enreixada del cor de la capella.
La porta principal s’obri en el carrer de la Nau. Si la travessa es trobarà amb un doble vestíbul. El de l’esquerra, presidit per un imponent caiman disecat portat de les missions americanes, dóna accés a la capella del Col·legi, ricament decorada amb frescs que narren històries dels dos sants Vicent, mostrant-nos suggestives imatges de la València del segle XVI. L’impressionant Últim Sopar de Ribalta presideix l’altar major.
L’altre vestíbul dóna al claustre, un dels més antics i purs patis renaixentistes d’Espanya, amb una doble galeria d’arcs sobre columnes portades des de Gènova, al que els sòcols de taulells li donen un toc local. Per la dreta s’accedeix al xicotet però interessant museu del Col·legi, amb obres del Greco, Joan de Joanes, Sariñena o Ribalta. Declarat Monument Històric Artístic Nacional en 1962 i Bé d’Interès Cultural en 2007, comprèn una valuosa col·lecció de pintures pertanyents en la seua major part als segles XVI i XVII.
