Situat en el Carrer Sant Vicent Màrtir, al costat de l’antiga Via Augusta, la Església i Monestir de Sant Vicent de la Roqueta (actual Església Parroquial de Crist Rei), pot ser considerat el bressol del cristianisme a València.
D’acord amb la tradició, en aquest lloc construït sobre un monticle de roca, va ser martiritzat el diácono Vicente a principis del S. IV i est seria també el lloc on va ser enterrat. Al costat de la tomba del màrtir es va construir una església per a venerar les seues restes.
Aquesta va ser una de les poques esglésies que va seguir oberta al culte durant el període de dominació àrab, convertint-se en la catedral de la comunitat mossàrab a València, fora de les muralles de la ciutat. Els cristians van formar un barri al voltant de l’església que va evitar la seua desaparició.
Amb la conquesta de València en el S. XIII, el Rei Jaume I va ordenar construir en aquest lloc un temple, un monestir i un hospital. Durant el S. XVIII va patir grans transformacions i les guerres carlistes del S. XIX van derrocar la torre, part de l’església i el convent.
Després d’un incendi en 1936, finalitzada la Guerra Civil va passar a les mans de l’ordre dels agustinos, que van vendre l’edifici a una empresa privada per a construir habitatges fins que, abans que açò ocorreguera, va passar a ser propietat del Arzobispado. De tot el conjunt avui dia solament queda en peus l’església i el monestir.
El temple conserva dues portes tardorománicas. La trucada portada nord o portada vicentina, de mig punt abocinada, ens mostra en els seus capitells diferents escenes del martiri de Sant Vicent.
El monestir compta amb un claustre de principis del S. XVIII, amb pilastres dòriques sobre pedestals i arcs de mig punt en la planta baixa. Es troba en procés de restauració.
Catalogat Bé de Rellevància Local. Declarat Monument Històric Artístic Nacional.
L’antic Monestir de San Miquel dels Reis està situat en l’actual Av. de la Constitució de València. Va ser fundat en el S. XVI per Fernando d’Aragó, Duc de Calàbria, Virrey de València. Alçat sobre l’antiga abadia mercedaria de Sant Bernat de Rascanya.
Es tracta d’una de les grans obres del Renaixement a València. Encara que la seua construcció va començar abans que la del Monestir de l’Escorial, l’aturada de quasi 20 anys que va seguir a la mort del Virrey, va fer que es reprenguera sota una clara influència del monument madrileny.
La porta de l’església és una façana-retaule renaixentista, una de les primeres del Regne de València, custodiada per dues torres, a la qual després se li van afegir columnes salomónicas barroques. En aquesta façana figuren les escultures dels tres Reis Mags.
El temple va ser construït entre els anys 20 i 40 del S. XVII. És un temple amb planta de creu llatina, amb una única i àmplia nau, cúpula sobre tambor circular i un gran cor alt als peus, que quasi iguala en grandària al de l’Escorial.
Destaquen també els claustres del monestir, influïts també pel claustre principal de l’Escorial, que es troben envoltats per galeries d’arcs de mig punt i balaustradas de pedra en la zona superior.
Aquest monestir ha tingut múltiples usos al llarg de la seua història, fins i tot va ser a punt de ser demolit encara que l’ajuntament va aconseguir evitar-ho a temps. A mitjan S. XIX va ser un asil, que en 1859 i fins a ben entrat el S. XX va passar a ser una presó. Després, va arribar una època de trist abandó.
Després de la seua rehabilitació, en l’actualitat és la seu de la Biblioteca Valenciana.
El Monestir de la Trinitat es troba en el carrer del mateix nom de València, al costat de l’inici del Carrer Alboraia. Està situat en el marge esquerre de l’antic llit del riu Túria, fora dels murs de la ciutat antiga.
És un exemple perfecte de l’arquitectura del gòtic mediterrani, amb posteriors intervencions barroques. Un edifici fundat en el S. XIII com a cenobi i hospital, que va estar habitat des de 1444 per monges clarisses. María de Castella regna d’Aragó, esposa d’Alfonso V el Magnànim, que havia sigut educada per aquesta ordre, volia comptar amb un lloc de retir al costat de la ciutat. Per açò va realitzar nombroses donacions a aquest monestir i se li van concedir diferents privilegis.
Dues importants personalitats literàries valencianes lligades a aquest convent van ser Sor Isabel de Villena, la seua primera abadessa, considerada la primera escriptora coneguda en valencià; i Jaume Roig, una altra gran figura de les lletres en el Segle d’Or valencià, que va ser mèdic d’aquesta comunitat. L’edifici custodia manuscrits de tots dos escriptors.
Crida l’atenció la façana de l’església, una excel·lent mostra de gòtic flamíger construïda amb cadirat i tapial. La porta principal, que compta amb un arc flanquejat per pinacles, és del S. XV. La seua decoració remet a les portes de la Llotja. En el timpà de la portada trobem un magnífic tondo renaixentista, rèplica feta a Itàlia de l’original realitzat en fang cuit que es troba en el Museu Nacional de Ceràmica González Martí.
El Jardí de Monforte és un jardí d’estil neoclàssic que es troba en la Plaça de la Legió Espanyola de València. Sens dubte, un dels jardins més atractius de la ciutat, de gran valor estètic i naturalista, que resulta ideal per a fer una passejada relaxant o simplement per a reposar sota els seus arbres.
Té una superfície de més de 12.000 metres quadrats en els quals es pot gaudir de la bellesa de les seues estàtues de marbre d’origen italià, els seus preciosos estanys, el major d’ells amb forma de flor de nenúfar; pitxers, grans exemplars de magnolios, llorers i ginkgos, fonts ornamentals, arbres centenaris, tanques retallades i zones de flor.
L’origen del Jardí Botànic de València es remunta a un hort del S. XVI dedicat a l’ensenyament de la botànica o Hort de Simples (hort de plantes medicinals), encara que no es coneix realment quin va ser la seua localització original.
En el S. XVIII, sota la influència de la Il·lustració i els nous avanços científics, es va instal·lar un nou jardí en l’hort de Tramoyeres, en la zona extramurs del Carrer Quart, prop del riu Túria.
El jardí va cobrar auge al llarg del S. XIX, sota la direcció del catedràtic de Botànica Félix Pizcueta, que va millorar les col·leccions i va innovar amb l’aclimatació de plantes exòtiques originals d’Amèrica, a més de construir un hivernacle de fusta, un umbracle i diverses estufes.
La Plaça Redona és un dels grans atractius turístics de València, un d’aqueixos llocs emblemàtics de la ciutat amb els quals s’identifiquen generacions de valencians.
Es tracta d’una curiosa plaça interior de reduïdes dimensions, de planta circular, que compta amb quatre entrades situades en els punts cardinals. Situada en la zona comercial antiga de la ciutat, sobre un espai urbà vinculat des d’antic a la venda de peix i carn va conservar la funció de mercat.
Va ser construïda en 1840 per l’arquitecte Salvador Escrig, just en el que llavors era el centre geomètric exacte de la ciutat. És una de les places més xicotetes de València, amb un diàmetre de 37 metres.
La Plaça Redona va ocupar el terreny de l’antic escorxador, després de la seua demolició. Antigament coneguda com a plaça Nova o del Cid, després coneguda com a plaça Redona o del Clot, se situa en el centre del triangle que formen la Plaça del Mercat, la Plaça de la Reina i la Plaça de l’Ajuntament. Es troba envoltada per 34 edificis de diferents característiques.
El Pont de la Trinitat és el més antic de la ciutat. Va ser construït entre 1401 i 1407 en estil gòtic per Mateu Texidor. També va ser el primer realitzat en pedra carreu quan va substituir a l’anterior pont de fusta, encara que després de la riuada de 1517 va haver de reconstruir-se parcialment de nou.
Rep el seu nom per la proximitat que té amb el Reial Monestir de la Santíssima Trinitat, que es troba a uns metres de distància de la seua part nord.
Té una longitud de 158,31 metres i compta amb 10 grans arcs apuntats d’estil gòtic, així com amb dues escales per a baixar i pujar al jaç del riu que van estar inutilitzades durant bastant temps fins que es van restaurar fa uns anys.
Les estàtues encarregades d’adornar els casalicis, que representen a San Luis Bertrán i a Sant Tomás de Villanueva, són de l’escultor italià Jacobo Antonio Ponzanelli i es van realitzar a la fi del s. XVII. Fins a 1906 van estar en el Pont de Sant Josep.
El Pont de Sant Josep està situat sobre l’antic llit del Túria, avui conegut com a Jardí del Túria, entre els ponts de les Arts i dels Serrans, en la zona més occidental d’aquest llit. Aquest pont històric va ser construït per a comunicar els barris de Saïdia i Marxalenes amb el centre de la ciutat.
Els seus orígens com a passarel·la de fusta daten de 1383. Després de patir les conseqüències de diverses riuades, es va reconstruir en pedra en els primers anys del S. XVII. Va ser llavors quan se li va donar el seu aspecte barroc i es van incorporar nous materials, cadirat i tretze arcs escarsers.
Pren el seu nom del Convent de Sant Josep i Santa Teresa, i de l’antic Portal de Sant Josep, que va ser derrocat en 1868 en eixamplar els accessos a la ciutat, tots dos situats enfronte en el moment de la seua construcció.
Sobre els seus dos tallamars se situaven sengles escultures, de San Luis Bertrán i San Tomás de Villanueva, realitzades per l’italià Jacobo Antonio Ponzanelli l’any 1693. Segles després, en 1942 aqueixes escultures es van portar al Pont de la Trinitat previ pas pel Museu de Belles arts de la ciutat.
En l’actualitat pot contemplar-se una escultura de Sant Josep, obra de l’autor Octavio Vicent.
Ha experimentat diverses reformes i rehabilitacions al llarg del S. XX i XXI, la més destacada en 1906. Avui dia s’ha fet peatonal, per a complir amb les condicions indicades en el Catàleg de Béns i Espais Protegits de la ciutat. Declarat Bé de Rellevància Local.
El 12 de gener de 1937 es va produir el primer bombardeig de la Guerra Civil sobre València. Entre aquesta data i l’1 d’abril de 1939, quan va finalitzar la contesa, la nostra ciutat va patir més de 400 bombardejos. Molts d’aquests atacs van ser realitzats per l’aviació i la marina de guerra italiana, aliada del bàndol nacional. En total es comptabilitzen 800 morts durant aquestes incursions, al voltant de 3.000 ferits i més de 900 edificis destruïts en poc més de dos anys.
El Refugi del Carrer dels Serrans es va construir en 1937 i tenia capacitat per a acollir a 400 persones. Es desconeix la seua autoria.
La seua funció era protegir a la població en el seu interior i esmorteir els impactes dels projectils. Per a açò, es van utilitzar centres públics, com a col·legis, i també edificis particulars.
En la segona dècada del S. XX els enginyers José María Fuster i Fausto Élio van construir sis embulls, dins del Pla d’Eixample i Millora del Port de València, ordenat pel Ministeri de Foment de l’època, que cercava revitalitzar la força exportadora del nostre port.
Els embulls del Port de València van ser construïts en 1914 pels enginyers José María Fuster i Fausto Élio. Formaven part del Pla d’Eixample i Millora del Port de València, que pretenia rellançar el port d’aquesta ciutat com a potència exportadora.
