Archives: Monumentos

Durant l’Edat mitjana, els artesans de la fusta van ser agents socials molt importants per la utilització d’aquesta matèria primera per a la construcció de les cases, embarcacions, eines i la gran majoria de recipients i objectes d’ús quotidià.

A València, el riu Túria representava una via directa d’arribada de fusta des de les regions muntanyenques de Conca, Teruel o Ademús i, després de la conquesta cristiana de l’antic Regne, es crea un dels primers gremis de fusters. De fet, el 17 de gener de 1.242, el Llibre del Repartiment ja assigna al mestre fuster Guillem Francolí dos tallers davant de l’Església de Sant Martí de València, parròquia on s’instal·len obradors d’altres artesans de la fusta i es converteix en seu gremial fins a 1.479, quan els propis artesans valencians de la fusta alcen el Palau de Balmes per a les reunions de la “Confraria e ofici dels fusters”.

El Palau dels Escrivà es troba en la Plaça Sant Luis Bertrán de València, molt prop de la Parròquia de Sant Esteban, en la mateixa plaça on trobem l’Almodí.

Construït en el S. XV, el seu aspecte actual és el resultat de la reforma del S. XVIII, de caràcter barroc, que va renunciar a antics elements gòtics i cree noves balconades. Aquestes balconades llueixen típics ferratges del S. XVIII.

Destaca la porta gòtica del palau, que dóna a una de les cantonades de la plaça. Incorpora l’escut nobiliari de la família Verda de Montenegro, que van anar els segons propietaris d’aquesta residència en el S. XVII, i que serveix de pas al pati on una escala gòtica condueix al pis principal.

Aquest palau té la següent distribució, estructurada entorn d’un pati central descobert: semisoterrani, entresòl, pis principal i segona planta. Va ser la casa pairal dels Escrivà, il·lustre dinastia valenciana de la noblesa valenciana creada per Guillem Benlloch, “l’escrivà”, el secretari del Rei Jaume I. En el S. XVI, un dels seus descendents, Juan Escrivà, va emparentar amb Jerónima Boil, filla del senyor de Manises, per la qual cosa aquest palau també es coneix amb el nom de Palau dels Escrivà i Boil.

En 1976, una nova restauració va recuperar part dels elements gòtics originals que es van encegar en la reforma barroca.

És un magnífic exemple de casa senyorial amb portada gòtica a València, un dels edificis més atractius de la ciutat, situat en un entorn d’alt valor històric i artístic.

Encara que durant algun temps va ser seu de la Reial Societat Econòmica d’Amics del País, avui dia és una propietat privada que no es pot visitar.

Bé d’Interès Cultural. Declarat Monument Històric-Artístic Nacional en 1966.

Situat en el cèntric carrer Russafa, l’edifici Patuel-Longas va ser construït l’any 1941, sent autor del projecte l’arquitecte Javier Goerlich Lleó (1886 – 1972), nascut a València i que va treballar per a l’ajuntament de la ciutat des de l’any 1924, sent un gran impulsor de les reformes urbanes del centre històric.

Este edifici està situat a la cantonada d’una de les pomes del Primer Eixample de la Ciutat, en un altre dels extrems de la qual està situada la Plaça de Bous. De planta aproximadament pentagonal, exteriorment dóna a tres carrers, el citat carrer Russafa, i els carrers General Sant Martí i la Gran Via Germanías. Edifici residencial consta de planta baixa comercial i de huit plantes i àtic. El vestíbul d’entrada està situat al carrer Russafa, i condueix a una zona interior d’accés a dos ascensors i una escala circular a través dels quals s’arriba als habitatges, una en la planta principal i dues en cadascuna de les superiors.

En la façana són característiques les finestres en angle que recauen al carrer Russafa i les formes corbes als balcons, estant tractada superficialment mitjançant un revoque uniforme de color clar. És de destacar en la seua part superior una torre de geometria i decoració estile Art Decó, de volum apreciable respecte al total de l’edifici. Habitatges grans, amb corredors paral·lels a l’alineació exterior. Tenen dos celoberts permetent il·luminar i ventilar totes les seues dependències. Apareix la sala d’estar al costat del menjador, però independent d’ell, com el despatx masculí al costat del vestíbul.

Edificio construït l’any 1907-1914, atribuït històricament a l’arquitecte Demetrio Ribes (1877 – 1921), alguna cosa no constatat documentalment. Forma un conjunt arquitectònic amb l’edifici situat en el número 29 del carrer Ruzafa, encara que en realitat són dos edificis independents. Segueix l’estil modernista propi d’algunes de les seues obres, amb reminiscències eclèctiques. Destaca l’ús d’elements decoratius suspesos característic del modernisme vienés (ceràmica vidrada, corones de llorer, relleus horitzontals…) i la disposició de la façana en tres cossos (basament, cos central i rematada), cridant l’atenció la rematada d’aquesta.

Té com a element principal la façana, en la qual destaquen els grans finestrals de l’entresòl, així com en la seua coronació, un elegant element ornamental que segueix la línia de la resta de la coronació del xamfrà i que serveix d’ampit del terrat.

La disposició ordenancista de les façanes, amb accessos centrats i la seua organització en tres cossos clarament diferenciats (basament, cos central i rematada), ens parlen de la permanència academicista. En el cos central els buits s’agrupen formant unitats compositives de major grandària. Disposa de dos habitatges per altura i vestíbul simple.

En el centre de la ciutat es troba el denominat Edifici Cortina I, també dit “Casa de les Creus”, obra de l’arquitecte José Manuel Cortina Pérez (1868-1950). Va ser construït entre els anys 1896 i 1901, i com a característiques destacables figuren, en la seua façana, elements neogòtics com els arcs lobulats situats sobre columnes de ferro colat, i uns altres com els miradors i amplis finestrals, així com les torrasses situades en els seus extrems. En aquest edifici es mostra una diferenciació més acusada entre el principal i la resta de les plantes, adquirint una configuració més palatina amb pati interior i caballerizas, subratllada per la disposició de torrasses en els extrems de la seua façana.

L’arquitecte també va combinar, en aquesta obra, elements medievalizantes amb les línies sinuoses de l’Art Nouveau, patents especialment en les reixes de les obertures de la planta baixa i en la fusteria dels miradors.
La seua organització interna és de patis menors, amb dos habitatges per planta, sistema de doble escala, ambdues en tota l’altura de l’edifici, simètriques respecte a un eix. Té vestíbul passant amb doble altura.

En la zona inferior de l’edifici, zona basamental, estan situades els habitatges de la planta baixa i les de l’entresòl, i la façana en aquesta zona adquireix l’aspecte de la pedra de cadirat, imitat mitjançant un aspre revoque.

Destacar també el drac alat que decora l’entrada a l’edifici com a rematada de l’arc de mig punt que configura la mateixa, així com la configuració i traçat de l’escala interior, dissenyada per a afavorir la comoditat dels usuaris, alguna cosa encomiable donada l’absència d’ascensor en l’immoble.

Situada al carrer de la Guàrdia Civil, esta casa data de principis del segle XX sent la casa de camp residencial de la família Martí, una família burgesa, que utilitzaven esta xalet com a casa d’estiueig.

Durant la guerra civil, la casa s’utilitze per a evacuats de la guerra. Va arribar a haver-hi 60 persones protegides allí. Disposava d’un ampli refugi que cada vegada que se sentien bombes s’utilitzava sense pensar.

Al costat de la casa, va ser construïda una fàbrica de la qual també eren amos els Martí i de la qual actualment queda el testimoniatge únic de la ximenera que hi ha a pocs metres de la casa. Es tractava d’una fàbrica de conserves de verdures, sobretot tomaca, en la qual hi havia molts treballadors. Va funcionar fins a 1956. La casa va ser utilitzada fins a 1980.

Este xalet és hui dia un edifici d’ús públic, conegut com a Xalet Martí, pel cognom dels seus últims propietaris. Allí es troba la Junta Municipal d’Exposició, on es realitzen diverses gestions administratives corresponents als districtes 6, 14 i 15 de València.

Després d’una primera etapa modernista adscrita a l’Art-Nouveau va arribar, de la mà de Demetrio Ribes i Vicente Ferrer, l’Escola de Glasgow i la Sezesió austríaca. Este edifici, amb llenguatge innovador quasi únic a nivell nacional, és la mostra més completa d’arquitectura secessionista de València. Este corrent va arribar a Espanya a través del “Congrés Internacional d’Arquitectes” de Madrid (1904) amb l’assistència d’Otto Wagner, i de diverses publicacions sobre l’Exposició de la Sezesión (1900) en la qual va intervindre Mackintosh o sobre l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives Modernes de Torí (1902) amb obres de Behrens i D’Aronco.

La influència d’estos autors és evident en la composició de la Casa Ferrer. Va ser una promoció familiar de huit habitatges per encàrrec del seu pare, que va presentar com a novetat tipològica l’agrupació en un només dels patis i la ubicació dels banys a les cantonades del xamfrà. El llenguatge no es limita a l’exterior com en la majoria d’edificis valencians de l’època, incorporant-se a vestíbul, escala i habitatges. La façana s’organitza en tres draps amb esquema compositiu simètric propi, que s’independitzen entre si i dels edificis confrontants amb estrets cossos enfonsats.

 

Gran xalet de planta poligonal irregular construït l’any 1920, compost d’un habitatge per planta, escala lateral de tres trams en 2a cruixia, ventilada per muntera, vestíbul simple i sense patis. Les cobertes són de teula. La façana té tractament diferencial de buits, segons altura i pluralitat d’eixos de simetria, que afecten draps reduïts de façana, no a la totalitat.

En la primera planta quasi tots els buits són arcs de mig punt o carpanells, havent-hi àmplies balustrades entorn del basament de la torrassa, que es repeteixen en la segona planta, i se li afigen altres noves, més un gran mirador entre columnes, que dóna al jardí, la qual cosa jerarquitza a esta planta sobre les altres. En la tercera planta, que dóna al Carrer Sorní, hi ha una lògia amb buits entre pilastres i rematada de cresteria. La torrassa té en la seua última planta, huits horitzontals tripartits per pilastres. A les seues set façanes visibles este coronat com el cos principal de l’edificació per un gran ràfec de fusta amb canelles. Llenguatge Neoplateresc, amb un dels seus costats mitgers amb edificació purista i els altres excepte el que dóna al Carrer Sorní, donen al jardí. Són de destacar la construcció de la façana en maçoneria amb arrebossat llis, en la qual són d’especial interés l’ornamentació i la composició d’esta, sent elements Neoplaterescs en el tractament de buits, que estan generalment recercades per pilastres, sostenint tabernacles.

Altres elements apreciables arquitectònicament són el vestíbul d’accés als habitatges i l’escala interior. Cada planta consta d’un únic habitatge.
El jardí està tancat per reixat de forja, també de forja sobre sòcol de pedra, amb grans pilars intermedi de fàbrica.

Els palaus degueren ser residència dels Exarch, família noble del món del comerç, com testimonia la referència, en documents reals, a la recomanació del rei Alfons el Magnànim cap a membres d’aquesta família per al comerç entre els regnes de València i de Granada (seda i altres teixits granadins).

L’origen de la construcció és incert, la presència de la família Exarch a València es remunta al s. Xlll. Les primeres construccions, o adequacions dels immobles com a palaus, podrien datar del s. XlV probablement una única casa senyorial en origen, vinculada a la família Exarch i posteriorment dividida en diferents habitatges. Probablement en estes cases es va instal·lar Ignasi de Loyola en la seua visita a València en 1535 i aqueixa és la raó per la qual la capella construïda en el segle XVII està dedicada a aquest sant.

El conjunt estava format per cinc palaus de similars característiques, originalment pel que sembla van formar un bloc únic, però aqueixa situació degué ser modificada en el transcurs del temps, quedant els números 9 i 11 independents. Posteriorment el número 11 va ser derrocat i actualment l’espai que va ocupar està edificat quedant tan sols el gran portalón d’entrada com a únic record de l’antic palau i el número 9 és un convent de les Trinitàries Caputxines, remodelat en 1978.

Els números 3, 5 i 7 que actualment estan en desús formen en l’actualitat una construcció unitària. En l’exterior és difícil percebre la unitat, ja que els tres edificis estan clarament delimitats, en canvi, a l’interior la distribució és la d’una gran casa.