Inaugurat en 1989 amb l’objecte de potenciar la investigació i la difusió de l’art del segle XX, l’IVAM ha arribat a ser en pocs anys un dels principals museus d’art contemporani del panorama mundial. El Centre Julio González és un edifici de nova planta ubicat en el carrer Guillem de Castro.
El Centre Julio González és un edifici modern, amb una fatxada contundent en què destaca el gran vestíbul envidrat davall una volada marquesina. En el seu interior compta amb diverses galeries de sobri disseny perquè res distraga l’atenció del visitant mentres contempla les obres d’art. Els fons del museu recorren les principals avantguardes artístiques del segle XX, des dels primers passos de l’abstracció, el muntatge tipogràfic i el fotomuntatge, a l’informalismo europeu, el Pop Art o la Nova Figuració, sense perdre de vista les últimes tendències de principis del nou segle. A més, en una sala subterrània es pot contemplar un llarg tram de la muralla baix medieval de la ciutat, descoberta durant la construcció de l’edifici.
L’institut va ser creat en 1985 pel professor José María López Piñero, catedràtic d’Història de la Medicina de la Universitat de València, que va ser al seu torn el seu primer director, amb el nom d’Institut d’Estudis Històrics i Documentals sobre la Ciència. Comptava amb la Biblioteca i Museu Historicomèdic, i el Centre de Documentació i Informació en Biomedicina (dirigit per la catedràtica de Documentació María Luz Terrada Ferrandis). Els objectius del centre eren l’estudi de l’activitat científica espanyola i iberoamericana des de l’Antiguitat, l’estudi dels sistemes mèdics, l’elaboració de repertoris bibliogràfics i documentals, l’obtenció d’indicadors de l’activitat científica i sanitària, la creació de bases de dades (entre elles l’IME, Índex Mèdic Espanyol), el desenvolupament de sistemes d’informació mèdica, l’estudi de la terminologia científica i l’estudi de les necessitats d’informació científica i metgessa.
En 2008 l’institut va ser reestructurat, concentrant l’activitat investigadora en la història de la medicina i de la ciència, integrant la Biblioteca historicomèdica Vicente Peset Llorca i part de la Col·lecció cientificomèdica d’instruments de la Universitat de València, i adoptant l’actual denominació: Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero. L’objectiu de la remodelació va ser dotar al centre d’un nou projecte i identitat científica. Esta reestructuració va coincidir amb el trasllat del centre a l’actual seu en el rehabilitat Palau de Cerveró, edifici històric propietat de la Universitat de València.
L’any 2001, en complir-se el noranta-cinc aniversari del naixement de Concha Piquer (València, 1906- Madrid,1 990), l’Ajuntament de València ret homenatge a la memòria de la insigne artista en inaugurar una Casa-Museu, a ella dedicada, en l’edifici on nasquera el 8 de desembre, situat en el número 23 del Carrer Ruaya, en ple barri de Sagunt.
L’edifici va ser construït cap a 1900 i representa el típic habitatge unifamiliar de classe obrera. De superfície rectangular, consta de planta baixa i un únic pis. La seua façana de rajola vista de color vermellós i línies funcionals, constitueix un valuós testimoniatge de l’urbanisme higienista de l’època del qual queden, actualment, pocs testimoniatges a la ciutat. A aquest habitatge ha sigut incorporada la col·lateral, comunicant-se ambdues entre si en l’actualitat.
La casa articula, per tant, dos habitatges separats per un eix central, constituït per l’escala d’accés a una i un altre habitatge, situades en el pis superior; sent la de l’esquerra la que acollira el naixement i primers passos de l’artista.
D’origen humil, Concha Piquer va arribar a ser considerada la màxima expressió de la cançó espanyola. Va destacar com tonadillera per la seua gran emotivitat i expressivitat interpretativa i va ser una de les figures més rellevants de la cobla, cançó lleugera que va florir a Espanya a partir dels anys 40. El millor del seu repertori està vinculat als creadors més importants del gènere, el trio format pel poeta i lletrista Rafael de Lleó, els dramaturgs Serafín i Joaquín Álvarez Quintero i el compositor Manuel Quiroga.
El reconstruït xalet de l’insigne escriptor valencià, Vicente Blasco Ibáñez, enclavat en l’incomparable marc de la platja de la Malva-rosa, i convertit hui en Casa-Museu, alberga els seus records, objectes personals, i obres literàries, havent sigut determinant per a l’existència d’este museu el llegat de la senyora Libertad Blasco-Ibáñez Blasco i el senyor Fernando Llorca Díe, que constitueix el principal fons museístic del mateix.
Consta de tres plantes (Saló d’Actes, Museu i Centre d’Investigació) i un ampli jardí, que fa encara més atractiva la visita, per la sensació de placidesa i bellesa que transmet.
La planta baixa o Sala I, està primordialment, dedicada a Saló d’Actes, en el que tindran lloc conferències, taules redones, projecció de pel·lícules i exposicions temporals. En la primera planta o Sala II està instal·lat el Museu, pròpiament dit, ja que conté els retrats i escultures de Blasco Ibáñez, de la seua esposa la senyora María Blasco, així com dels seus fills i altres familiars molt propers. Mobles, porcellanes valuoses, miniatures, col·leccions de gravats, documents, fotografies, objectes tan entranyables (entre moltíssims més) com jocs de tocador, bosses de mà de festa i palmitos de l’esposa i la filla de Blasco. Records dels nombrosíssims viatges realitzats per l’incansable viatger que era Blasco Ibáñez a quasi tots els països del món, encara a llocs poc freqüentats per exòtics i inclús perillosos per als visitants.
L’any 1957 Maria Benlliure Ortiz donava a l’Ajuntament de València la casa familiar on va viure i va treballar són pare, el famós pintor Josep Benlliure Gil (València, 1855-1937), juntament amb nombroses obres d’art i interessants objectes donant lloc a la creació de l’actual casa museu.
L’immoble, edificat entre 1880 i 1883, és un interessant exemple de vivenda de l’alta burgesia de l’època, constituït per una vivenda de tres altures, jardí i pavelló de pintura.
L’edifici principal recrea, a la seua planta baixa, una sèrie d’estances d’àmbit domèstic a les quals és pot gaudir del genuí mobiliari de finals del segle XIX, a mes d’interessants obres d’artistes de renom del moment com ara Sorolla, Muñoz Degrain,Rusinyol, Luna Novicio, Nagy, etc.
En la part oest de la ciutat, al costat del Parc de Capçalera i a pocs passos de Bioparc, es troba aquest innovador museu, situat en un edifici que originàriament va ser el primer dipòsit d’aigües de la ciutat, un dels millors exemples de l’arquitectura industrial de mitjan el segle XIX. Una làmina d’aigua recorre la façana del museu, recordant la primitiva funció de l’edifici.
Després de passar el vestíbul ens trobem davant un espai sorprenent, conformat per un bosc de pilars i arcades de rajoles en els quals es perd la mirada. Des del fons ens saluda l’enigmàtic somriure de Medusa, apuntant en el centre d’un bell mosaic romà descobert en la ciutat. La visita comença en la Màquina del Temps, un recurs tecnològic que ens permet conèixer l’evolució urbana de la ciutat al llarg de la seua història. L’exposició permanent exhibeix fons arqueològics, artístics i històrics, i els combina amb escenes que recreen el passat de forma dramatitzada, creant un tot harmònic.
Una manera insòlita de presentar la història de forma propera i comprensible, que aconsegueix introduir-nos en la pell dels personatges del passat.
