En una parcel·la irregular de 16.000 m2 s’implanten diverses edificacions que deixen tot un seguit de espais oberts articulant el conjunt. En l’angle format pels carrers Gaspar Aguilar i Beat Nicolás Factor, se situa el nucli conventual primitiu, format per l’església i les dependències organitzades entorn d’un claustre. En el costat nord-oest s’implanta un bloc lineal de dues altures que alberga un centre de salut. En disposició ortogonal a aquest, de manera aïllada i al costat de l’extrem sud, apareix un altre bloc lineal que actualment alberga l’arxiu de la diputació.
Antic convent de Franciscans, fundat per Alfons III el Magnànim cap a 1428.
L’església té planta de creu llatina amb capçalera recta i volta de canó amb llunetes sobre la nau, mentre que les capelles laterals es cobreixen amb voltes bufades. En el creuer, cúpula sobre petxines. A l’interior, destaquen els frescos que decoren la exedra del sagrari, obra de Vicente López, que representen passatges de la vida del Beat Nicolás Factor, la capella sepulcral del qual va estar en aquesta església.
Arran de la Desamortització, el convent va ser habilitat com a fàbrica de filatures i posteriorment adquirit per la Diputació i destinat a Manicomi Provincial. Una vegada traslladat el Manicomi, l’edifici es destina a usos administratius de la Diputació Provincial (Arxiu de la Diputació), de la Conselleria de Sanitat (Centre de Salut), de l’Ajuntament (Junta Municipal) i de la Generalitat (Centre d’atenció primària).
L’antiga Presó de Dones de València és un edifici situat entre el Passeig de la Petxina i el carrer Castan Tobeñas. Actualment, és el Col·legi 9 d’Octubre.
El projecte és de José María Belda, un dels arquitectes més importants de l’últim terç del s. XIX i que construeix la major part dels edificis públics del període. El més important de tots ells és el de la Presó Model.
Comença la seua construcció en 1889, sobre un solar de planta quadrada de més de 200 m de costat, situat més enllà de les alineacions de l’eixample, i es declara finalitzada en 1901. Construïda sota el funcional esquema panòptic, tancada per un mur perimetral amb garita en els quatre angles, que basava la seua efectivitat en l’aïllament del pres que fins i tot en els seus passejos al pati es veu privat de la comunicació amb la resta dels reclusos.
L’edifici es crea seguint la tendència del moment d’arquitectura i funcionalisme, en el qual Joaquín María Belda adopta un sistema de presó desenvolupat a Filadèlfia (Cherry Hill), en 1825, amb un sistema de planta radial. Aquesta tipologia edificatòria no modular, en la qual preval la funció de vigilància, té bons exemples al llarg del segle XIX, a tot el món.
Aquest refugi tenia la funció d’acollir en el seu interior als obrers de la fàbrica i protegir-los de possibles atacs amb bombes procedents dels avions o vaixells de l’exèrcit nacional. La raó d’aquests atacs s’explica perquè durant l’episodi bèl·lic els forns de Bombes Gens van abandonar la seua producció inicial de peces per a maquinària hidràulica i van passar a construir material de guerra com a magranes de morter i uns altres.
El Palau va ser concebut com a arquitectura efímera a principis del segle XX amb motiu de l’Exposició Regional de 1909, celebrada a València. Segons Francisco de Mora, l’edifici està inspirat en els monuments que posseeix València de la seua època de major esplendor, models d’art ogival que els ciutadans valencians admetran com a propis.
Configuració original
El Palau, és un edifique singular de cinc façanes, i dues plantes organitzades al voltant d’un pati. Se situa a la cantonada de la poma compartida amb una altra edificació construïda per a l’Exposició, l’Antic Asil de Lactància.
L’edifici es desenvolupa en dos sectors, l’ala noble o cos principal, que ocupa tot el front de la Plaça de Galícia, i l’altra zona que ocupa la resta del solar i s’organitza entorn d’un ampli pati. Ambdues parts estan rematades a les cantonades extremes per una torre quadrada i s’articulen en el xamfrà mitjançant la torre octogonal.
La zona noble està integrada per un semisoterrani i dues plantes de gran altura amb terrassa, juntament amb la rematada de les torres per damunt de la coberta. Una àmplia escalinata que ocupa tres dels cinc arcs de de la façana principal, condueix únicament a la planta superior. Aquesta il·luminada mitjançant un lucernario de vidres de color emplomados i s’adorna amb un llenç de l’època, obra de Jose el Genovés. En la planta noble es troba el saló de recepcions, amb vidrieres que donen a la plaça de Galícia, cassetonats d’escaiola, sòl de mosaic de nolla i sòcols de taulell. Comptava amb llums i fins i tot amb el seu propi mobiliari, dissenyat per a l’ocasió en l’estil medieval del Palau.
Contigu al Palau de Scala, es conserva el Palau de Bailia, un dels pocs edificis civils que ha sobreviscut de l’època foral. Representa un esquema palatí entorn d’un pati central, on recents estudis arqueològics han constatat l’aparició de restes d’una construcció original dels segles XIV o XV.
És a principis del XVI quan es remodela el pati construint els grans arcs de pedra i, probablement l’escala, obra de mestre competent i coneixedor dels avanços de estereotomía desenvolupats en la dècada de 1490 per Pere Compte. En 1666 s’incorpora l’hort construint-se l’arc d’eixida a aquest, apreciant-se diferència amb els existents en la solució de les bases dels pilars. Cap a 1840 l’edifici degué ser adquirit per a transformar-se en seu de la Bailia i residència del procurador general del rei, escometent-se sis anys més tard una sèrie d’obres d’intervenció sobre l’antiga residència dels Ferrer. A partir de 1868, data de supressió de la institució de la Bailia General, l’edifici experimentarà alteracions en la seua imatge arribant a la demolició del front d’edifici del carrer Serrans. En 1883 és adquirit per José Jaumandreu i Sitges que encarrega al mestre d’obres Vicente Alcayne la reedificació del palau.
L’accés principal a l’edifici es produeix des de la plaça de Manises, espai representatiu actual molt diferent en la seua traça i dimensions al qual existia en origen. És de suposar per això, que quan Alcayne presenta la seua proposta al llavors propietari, projecta mantindre com a element significatiu la portada renaixentista de pedra, plantejant la repetició d’obertures en la façana que recau al carrer Serrans. Posteriorment, l’immoble va ser adquirit per la família Jaudenes, comtes de Zanoni, sent en aquest cas l’arquitecte Luis Ferreres en 1904 l’encarregat de les obres de renovació en façana (incorporant l’escut familiar) i al jardí.
En el centre de la ciutat molt proper a la Universitat Literària es troba este Palau que actualment és el Banc d’Urquijo. Va ser alçat a mitjan segle XVIII per Vicente Fernández de Còrdova i María Teresa Ferrer de Próxita i Pinós.
Sobre un solar irregular s’alça este palau amb tres crugies en planta deixant un pati al fons. Presenta façana al carrer pintor Sorolla a través de la qual s’accedeix a un vestíbul en el qual es desenvolupa un arc rebaixat que dóna pas a l’escala imperial, amb caixa rectangular, que dóna pas a les diferents plantes. Esta escala es desenvolupa amb contrapetja de taulells, passamans de fusta de caoba sobre balustrada de ferro forjat, coberta l’escala per una volta de canó amb llunetes en els quals s’obrin finestres. En la volta hi ha una pintura dins d’un oval que representa a La nostra Senyora del Pilar.
Les sales representatives es troben en la planta noble i estan comunicades entre si a través d’altes portes de fusta tallada, amb uns marcs en els murs amb decoració en rocalla. La façana està dividida en semisoterrani, planta baixa, planta noble i pis alt sobre el qual hi ha una cornisa que dóna pas a la rematada de l’edifici amb una balustrada central amb pitxers i dues torrasses de perfil mixtilini en els laterals. Sobre un sòcol de pedra s’obrin les obertures mixtilínies de l’entresòl. En la planta baixa s’obrin buits rectangulars abocinados, igual que en la resta de les plantes superiors, amb balcó de ferro forjat. En la planta noble les obertures segueixen el mateix esquema però els balcons presenten un major desenvolupament ja que són corbs i més excel·lents de la línia de façana. Estos balcons són també de ferro forjat i en la seua part inferior presenten tornapuntas decorats amb motius vegetals que recolzen en la planta baixa. El pis superior presenta uns balcons corbs però de menor grandària.
L’edifici construït en 1902 per l’arquitecte Francisco Mora Berenguer.
Se situa en l’eix viari del carrer la Pau. Es tracta d’un dels espais més representatius de la ciutat implantant-se els nous corrents estètics de finals del XIX: Modernisme i Eclecticisme.
Edifici residencial plurifamiliar, produït a principis del segle XX, associat a zones de reforma urbana que li permeten l’augment de la grandària generalitzada de totes les variables: altura, grandària, parcel·lació, nombre d’habitatges per edifici.
Consta de planta baixa, entresòl i quatre plantes trepitge. El llenguatge utilitzat és modernista que es caracteritza per una composició tripartida diferenciant base, cos i rematada i una rica decoració amb elements propis del modernisme (formes orgàniques, elements florals…), llibertat formal en el disseny dels buits (de llinda, de mig punt, escarsers), incorporació de nous i diversos materials i ús de tècniques tradicionals i artesanes. El mur de façana, atenent la seua tipologia, és de rajola massissa amb diferents tipus de revestiment: revoque acolorit mat llis o encoixinat, rajola fingida, rajola vista, pedra, esgrafiat.
L’ús original era residencial en les plantes trepitge i locals comercials, en planta baixa i/o entresòl.
L’edifici construït en 1903, per l’arquitecte Francisco Mora Berenguer i que consta de planta baixa, entresòl i quatre plantes trepitge.
El llenguatge utilitzat és modernista que es caracteritza per una composició tripartida diferenciant base, cos i rematada i una rica decoració amb elements propis del modernisme (formes orgàniques, elements florals…), llibertat formal en el disseny dels buits (de llinda, de mig punt, escarsers), incorporació de nous i diversos materials i ús de tècniques tradicionals i artesanes.
El color en aquesta tipologia es caracteritza per la introducció d’una major riquesa cromàtica derivada de policromías associades a l’ús de nous materials.
L’ús original era residencial en les plantes trepitge i locals comercials, en planta baixa i/o entresòl.
Generalment en l’actualitat, solen destinar-se a residencial en plantes trepitge i usos terciaris en planta baixa i/o entresòl, encara que també podem trobar casos, en els quals l’edifici alberga altres usos.
En la confluència del carrer de Sant Vicent i de la plaça de Santa Catalina, amb una magnífica perspectiva des de la plaça de la Reina, es troba un singular edifici d’habitatges, la Casa Sánchez de León (en un altre temps Magatzems del mateix nom), que va ser alçat pel mestre d’obres Lucas García Cardona l’any 1896, a instàncies del comerciant Pedro Sánchez de Lleó, portant el seu nom llargs anys els magatzems que allí es van instal·lar.
L’edifici, d’estil eclèctic, correspon al tipus d’edificis residencials plurifamiliars, produïts a la fi del segle XIX o principis del segle XX (1875-1917) associats a zones de reforma urbana que li permeten l’augment de la grandària generalitzada de totes les variables: altura, grandària, parcel·lació i nombre d’habitatges per edifici.
Palau barroc situat entre mitgeres, de l’últim terç del segle XVIII, abans de 1782, que és la data en què es va esculpir el blasó de la portada.
En la façana de la plaça Tetuan es troba l’escut de Donya Antonia Durán Rubio de Salines. Comtessa Vídua del Castellá, de la Villanueva i de Carlet.
La traça original de l’edificació és de dues crugies paral·leles a façana principal amb estructura de murs de càrrega; l’escala se situa en la tercera cruixia. Consta de dos cossos originalment més diferenciats sent el dret corresponent a la composició tríptica típica del palau barroc, amb jerarquització de la planta nova i significació de l’eix central amb accés per portalón de pedra amb escut nobiliari i treballat de balcons sobre aquest. El cos situat a l’esquerra és posterior.
El primer cos presenta iconografia pertanyent a la intervenció del segle XIX com les llindes corbes, cornisamento dentat etc. L’estructura de murs de càrrega s’alleugereix en la planta baixa en el vestíbul amb un pilar central per a proporcionar major diafanitat a l’entrada No posseeix pati però se situa en parcel·la aïllat de les mitgeres dels edificis confrontants mitjançant la formació de dos carrerons laterals als quals obrin buits les façanes laterals. L’ampliació reforma del cos sud planteja la creació del gran espai on se situa l’escalinata de fusta que puja a la planta noble.
La façana principal és tota la que dóna als carrers Cavallers i Abadia de Sant Nicolás. Aquesta façana consta de planta baixa amb semisoterrani i entresòl i dues plantes trepitge.
L’edifici, que s’inclou dins de la tipologia “Casa senyorial o palau” eclèctica, correspon al tipus basat en les cases nobiliàries medievals de l’àmbit mediterrani, les quals van patir reformes a la fi del segle XIX i principis del XX o es van construir en aquesta època ja amb elements formals i compositius propis de l’eclecticisme. Cronològicament l’edifici està datat entorn de 1870 (font Avanç de Catàleg del centre històric, 1981), de l’arquitecte Sebastián Monleón Estellés. Aquest edifici és conegut com el Palau dels Queixal o dels Trenor i al llarg del temps ha patit diferents intervencions.
L’ús original de l’immoble era unifamiliar, normalment, el semisoterrani, es dedicava a magatzem, cavalleries, llenyer o celler; l’entresòl podia tindre diferents usos, ja anaren per al servei i/o per al senyor, on tenia el seu despatx i en la planta primera se situen les estades principals. Actualment es destina a residencial en plantes trepitge i usos terciaris compatibles amb el residencial en planta baixa.
Donada la significació social d’aquests palaus, no és difícil trobar en el seu interior tant estades singulars com antigues cuines, biblioteques, sales nobles, capelles… com a elements d’interés tals com paviments, pintures murals, motlures, fusteries interiors, ximeneres, revestiments de taulells…
El Molí de Sant Miquel juntament amb l’Alqueria d’Albors o Alqueria de Sant Llorenç, van formar part del conjunt d’edificis annexos a les propietats del Monestir de Sant Miquel dels Reis, acollint les instal·lacions agràries pròpies de l’explotació de les terres del Monestir. El molí funcionava amb l’aigua del braç de Sant Miquel de la séquia de Rascanya. És d’origen medieval, documentat ja en funcionament en el segle XIV si bé podria correspondre la seua localització al del molí de l’alqueria musulmana de Rascanya. El seu aspecte actual correspon a una construcció del segle XVII sobre una estructura medieval. Durant segles i fins al XIX va ser propietat del monestir del mateix nom.
