Palau de Bailia

Contigu al Palau de Scala, es conserva el Palau de Bailia, un dels pocs edificis civils que ha sobreviscut de l’època foral. Representa un esquema palatí entorn d’un pati central, on recents estudis arqueològics han constatat l’aparició de restes d’una construcció original dels segles XIV o XV.

És a principis del XVI quan es remodela el pati construint els grans arcs de pedra i, probablement l’escala, obra de mestre competent i coneixedor dels avanços de estereotomía desenvolupats en la dècada de 1490 per Pere Compte. En 1666 s’incorpora l’hort construint-se l’arc d’eixida a aquest, apreciant-se diferència amb els existents en la solució de les bases dels pilars. Cap a 1840 l’edifici degué ser adquirit per a transformar-se en seu de la Bailia i residència del procurador general del rei, escometent-se sis anys més tard una sèrie d’obres d’intervenció sobre l’antiga residència dels Ferrer. A partir de 1868, data de supressió de la institució de la Bailia General, l’edifici experimentarà alteracions en la seua imatge arribant a la demolició del front d’edifici del carrer Serrans. En 1883 és adquirit per José Jaumandreu i Sitges que encarrega al mestre d’obres Vicente Alcayne la reedificació del palau.

L’accés principal a l’edifici es produeix des de la plaça de Manises, espai representatiu actual molt diferent en la seua traça i dimensions al qual existia en origen. És de suposar per això, que quan Alcayne presenta la seua proposta al llavors propietari, projecta mantindre com a element significatiu la portada renaixentista de pedra, plantejant la repetició d’obertures en la façana que recau al carrer Serrans. Posteriorment, l’immoble va ser adquirit per la família Jaudenes, comtes de Zanoni, sent en aquest cas l’arquitecte Luis Ferreres en 1904 l’encarregat de les obres de renovació en façana (incorporant l’escut familiar) i al jardí.

Dades bàsiques