Archives: Esculturas

Monument situat a la Gran Via de Ferran el Catòlic, obra de Vicente Navarro Romero, mort el 1978, però que ja el 1908 va Obtenir el premi amb el bust Giner, es va instal·lar, després d’estar molts anys a la plaça de l’Arquebisbe, aquest monument sedent, amb túnica clàssica, inspirat amb el compositor senyor Salvador Giner i Vidal (1832-1911) que s’havia inaugurat el 22 de maig de 1921 a la Glorieta, amb Assistència de Vicente Blasco Ibáñez; el 1943 es trasllada a l’esmentada plaça de l’Arquebisbe i, des de 1960, a la Gran Via on és Troba ara, més a prop de la Societat Coral El Micalet, tan vinculada al mestre, el fundador, que cada any al Segon diumenge de novembre rep l’homenatge d’aquesta Societat i d’altres entitats i bandes de música, més els entusiastes i admiradors, després de dir la Missa oficiada a la Veïna parròquia del Pilar. La idea del monument al mestre Giner va germinar l’endemà del seu enterrament.

El monument al llaurador valencià se situa a la Gran Via del Marqués del Túria, des de la seua intersecció amb la de Russafa i enllaça amb les Germanies. Está siuat a l’altre extrem del monument al Marquès de Campo a la plaça de Cánovas des del 3 d’agost de 1931.

Consisteix en la figura d’un llaurador, obra de Carmelo Vicent, amb al·legories i ornaments als seus flancs i un xicotet safareig -el monument no és gran-. El material és pedra del país i la llaura acurada i sòbria, sense realisme ni constumbrista o folklòric, que el tema imposa.

A la cara anterior s’inscriu “La Ciutat de València, al llaurador valencià”. I en la posterior, de cara als jardins de la Gran Via, els versos de Teodor Llorente a “La Barraca”, a un costat.

“… Sobri, sofrit, Lleuger, fort i Lleal
el que a l’aspre Guaret clava la rella,
i OBRI a l’aigua Corrent fonda canal … “

I a l’altra banda, les línies de Blasco Ibáñez:

“Quan tota l’horta dormia encara, ja estava a la indecisa claredat de l’alba, esgarrapant les seves terres estimades”

A sota de l’estàtua i sobre la losange de València, sense corona està inscrit “ANY 1931”.

A la plaça triangular, sense nom específic que formen els carrers d’Escultor José Capuz i d’Orient, s’ubica este monument en honor al molt notable artista plàstic José Capuz Mamano, fill de València, Acadèmic de les Reals de Sant Ferran i Sant Carles, professor de l’escola Superior de Belles Arts de Madrid i de la de València i autor de nombroses i inspiradores obres.

Està compost per un safareig rectangular poc profund, amb una estàtua en bronze d’un xiquet amb coloms entre les mans i el pit, en un angle del safareig, obra de Capuz, així com per un gran bloc rectangular de pedra del país, color terrós, amb un alt relleu creació del mestre, amb el rètol corresponent al seu tema la “Pescadora” i per l’altra cara, la inscripció “València a José Capuz” amb l’escut de la Ciutat i un relleu autoretrat de l’artista, que és part del seu bust -existent al Museu de Belles Arts de València -obra del també escultor valencià Francisco Marco Díaz-Pintado, la signatura del “F. Marco” i data “1935” estan incises a la vora del retrat.

El monument en la seua brevetat material, té una molt digna categoria estètica per la figura que commemora, i les signatures dels dos artistes que hi figuren, tant la de Capuz, com la de Marco Díaz-Pintato, així com per la bellesa de la “Pescadora”, obra forta i expressiva, de solidesa clàssica i insinuant modernisme noucentista, característic del mestre a la memòria del qual contribueix.

A la plaça de l’Arquebisbe, anomenada des de 1923 a 1939 “del cardenal Benlloch”, en un xicotet espai enjardinat, entre el Palacio Arzobispal, de l’arquitecte Traver, i el Palau de Berbedel -abans de Camp- hi ha dues peces a tindre en compte.

Més prop del Palau Berbedel en un safareig rectangular, de fons de rajola verda i blanca, amb sanefa i ziga-zaga d’iguals tons, una pila pètria groguenca de tradició romànica, amb setze arcs o grillons en relleu tosc, tot rebassat per l’aigua del sortidor equilibrat amb el seu desguàs (de moment desaparegut).

Més prop del Palau Prelacial es troba el monument al citat arquebisbe En Marcelino Olaechea Loizaga (arquebisbe de València entre 1946 i 1972). Constituït per un alt pedestal prismàtic de secció quadrada sobre un plint i sobremuntat per un altre, sota l’estàtua, tot de la mateixa secció i sobre açò la figura, obra de Salvador Octavio Vicent Cortina, que representa al prelat en peus, i de grandària major, potser una meitat més que el natural, amb esclavina i mantejament intervingut, que li permet alçar el braç dret en actitud, molt seua, d’entre salutació i benedicció; amb solideu, i, sobre el bronze de la figura, un delicat esgrafiat o disseny poc perceptible.

Al capdavant del pedestal, de cara l’Arquebisbat, la inscripció “València al seu arquebisbe Marcelino MCMLXXVII”.

La tècnica escultòrica és ferma i sencera, sense concessions realistes o les mínimes per a evocar certa semblança més de gest que de rostre.

A la replaça anterior al temple parroquial de Santa Mònica i l’Asil contigu s’aixeca des de 9 de gener de 1974, un monument a Santa Teresa Jornet, fundadora de l’ordre de Germanetes d’Ancians Desemparats, que regenta l’establiment benèfic pròxim. És obra de l’escultor Manuel Silvestre Montesinos (“Silvestre d’Edeta”) catedràtic emèrit de Talla de l’Escola Superior de Belles Arts, avui Facultat, monument que consisteix en un grup en marbre representant a la Santa, entre una dona gran i un ancià als que assisteix.

Al pedestal davant, es troba la inscripció amb “Santa Teresa Jornet i Ibars, fundadora de la Congregació de les Germanetes dels Ancians Desemparats, en el seu primer centenari. 1873-1973”. I la signatura “Silvestre d’Edeta”.
A l’inrevés: “Homenatge de la gent gran amb el patrocini de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de València i la col·laboració de l’Excel·lentíssim Ajuntament”.

Paradoxalment, a Benlliure que va crear tants i tan importants monuments a tot arreu, alguns a València, molts a Madrid, i per tot el món, li faltava el seu dedicat a la seua ciutat, València. Aprofitant la conversió en zona enjardinada del solar del palau gòtic dels barons d’Alaquàs, contigu a l’església parroquial de la Santa Creu -abans església del Carme i situat entre ella, la Casa parroquial, el carrer del Pare d’Orfes i el tros de la de Roteros en el seu enllaç amb la plaça del Carme- es va erigir una font monumental de 2,36 per 2,47 m.

En l’anvers, de cara a la major part del jardinet de la plaça es reprodueix en bronze la “Font dels Xiquets” del mestre, l’original en guix s’exposa al Museu de Belles Arts de València i del que es va obtenir el buidatge d’aquest monument -amb versions equivalents a la residència de la marquesa de Pelayo, en Solares (Santander) en la Alameda de Osuna (Madrid); a Cadis -aquest en ceràmica-, i en el jardí de la casa de l’escultor a Madrid, desaparegut, havent-se completat per l’altra cara, o revers, que mira a la Casa Parroquial, a través d’un breu espai del jardí, amb un buidatge en bronze del retaule en relleu de Mariano Benlliure fet per Joaquín Sorolla per a la retolació de la plaça de Marià Benlliure (abans de la Pilota).

L’original guarda la veïna Escola (Facultat avui) de Belles Arts -i del que es va fer treure la fosa-, que va facilitar a l’Ajuntament per a la destinació que ha rebut, en aquest breu, senzill i entranyable monument-font.

El relleu de Mariano Benlliure per Sorolla va ser simultani i correlatiu al de Sorolla per Mariano Benlliure tots dos a l’ocasió joiosa que, per haver guanyat un i l’altre les màximes recompenses internacionals, rebien el doble homenatge de la ciutat que els va veure néixer, dedicant carrer i plaça que ostenten els seus noms, esculpits en aquestes plaques, amb els respectius retrats en mig relleu de perfil.

La font-monument va ser inaugurada a la fira de juliol de 1962, amb la solemnitat que li va donar la presència de l’ajuntament i representacions de les entitats artístiques, culturals i valencianistes.

Amb igual història que la del monument a Sant Vicent Màrtir, el de Sant Vicent Ferrer, a la plaça de Tetuan -abans de Sant Domingo- i enfront de l’antic convent d’aquest nom, actual seu de la Capitania General de la III Regió Militar, s’aprofita la forta escultura del Taumaturg creada per a la porta de Sant Vicent (màrtir) col·locada a finals del segle XVIII (per acord del consell de 17 d’agost de 1677), per la part que mirava a extramurs de la ciutat, sent objecte de veneració i atribuint especial protecció en època de peste i altres calamitats ciutadanes. A l’enderrocament de la porta, va passar als magatzems municipals i, després, al pati del Museu i Escola de Belles Arts en el Carme, fins que el 26 d’abril (festivitat del Sant) de 1960 es va inaugurar solemnement, el monument, prèvia la restauració i la reintegració de les parts perdudes o deteriorades, per l’escultor Ernesto López, de la figura atribuïda a Ignasi Vergara, sense gran seguretat. Als seus peus, té la mitra a la qual va renunciar per humilitat, i un xiquet que li sosté la Bíblia, base de les seves predicacions; en l’actitud se li efigia.

L’emplaçament no pot ser més adequat, ja que a l’espaiosa bellesa de la plaça, s’uneix la immediatesa de qui va ser el seu convent dominicà, i tants records guarda d’ell, i la seva pròpia casa natalícia, a pocs metres, al carrer de la Mar cantonada a la del Pouet de Sant Vicent. Amb aquest monument, l’erecció es deu, com la d’altres, a l’Alcalde Rincón de Arellano, València paga un deute, potser impagable, amb el més il·lustre dels seus fills. Així sobre el pedestal una inscripció resa: “València agraïda a la protecció dispensada a la ciutat per Sant Vicent Ferrer l’any MDCLXXVII”.

En el jardinet existent sobre el solar contigu al temple de Sant Agustí -i Santa Catalina (màrtir) – i format pel seu parament lateral esquerre, l’edificació parroquial del fons i els carrers de la Mare de Déu de Gràcia i Guillem de Castro, es va instal·lar, per iniciativa del Col·legi Oficial de Professors del Dibuix de València, un xicotet i artístic monument -inaugurat en 14 de juliol de 1969- al pintor quatrecentista Marçal de Sax, una de les figures de l’art pictòric valencià anomenat “primitiu”, o millor tardogòtic. El probable origen nòrdic -saxó- explica el fort linealisme expressiu de moltes de les seues figures, compatible gràcies al seu art i al contacte dels mestres valencians i la influència itàlica, junt amb una bellesa formal molt notable.

És autor, documentat, de la taula de “la Incredulitat de Sant Tomàs” de la Catedral de València i, per atribució molt fundada, del gran retaule del Centenar de la Ploma (companyia de ballesters d’escorta de la Reial Senyera de València) dedicat a Sant Jordi, amb escenes de la seva vida i el seu martiri i taules centrals de la Batalla del Puig, de Sant Jordi amb la lliberació de la princesa i la Mare de Déu entronitzada entre àngels, retaule que està al Museu Victòria i Albert, de Londres.

El pintor que, a més, va fundar una escola de pintura, a València la de “Mestre Marçal” va néixer el 1410 i va morir a València, en gran penúria, socorregut tot just en el més necessari. Està retratat, en versió lliure, en bronze, per l’escultor valencià, de Villar de l’Arquebisbe, Rafael Pérez Contel, sobre un pedestal de secció quadrada i amb la inscripció que diu “València al Mestre Marçal de Sax. Homenatge del Col·legi Oficial de Professors de Dibuix i Excm. Ajuntament, MCMLXVIII”.

L’octubre de 1982, als XV anys de la inundació catastròfica de València per les aigües desbordades del riu Túria el 1957, es va inaugurar, per l’alcalde de València, Ricard Pérez Casado en 17 d’octubre de 1982, un monument obra de l’escultor Ramón de Soto Arándiga.

El Monument de línies molt esquemàtiques en dos com cossos rectilinis, cubistes, de 16 metres d’elevació, gairebé vertical, vol glorificar als que aleshores i en altres riuades van morir.

El material és pedra artificial per encofrat, i l’obra es va realitzar en brevíssim temps.

Està situat a l’esplanada de l’antiga Estació d’Aragó, envoltat d’una petita bassa i d’una flama perenne de recordació i afecte.

A més del monument erigit al centre del pati claustral de la Universitat Literària, obra de Josep Aixa, inclòs en la ressenya monumental d’aquesta, i els aixecats -iguals- al pati de l’Institut Lluís Vives (Antic Col·legi de Sant Pau), i davant la Biblioteca Municipal de la plaça de Magúncia, obres d’Alfonso Pérez Plaza.

Existeix a la ciutat un altre monument al gran filòsof i humanista valencià, Joan Lluís Vives, homenatge broncíneo i petri, potser massa modest, consistent en un bust de bronze col·locat sobre pedestal de secció rectangular, escultura deguda a l’artista, fill també de la ciutat, Ramon Mateu Montesinos, professor i acadèmic, llorejat amb primera Medalla, qui va crear aquesta obra, inaugurada pel ministre d’Informació i Turisme Manuel Fraga, el 25 d’octubre de 1966, a la plaça dels Pinazo, abans del Pintor Pinazo, i abans del Picadero, tangent al carrer de Colón, al costat d’un jardinet paisatgístic que centra aquesta plaça; sent de notar que un altre monument igual va ser col·locat a la ciutat belga de Bruges, on Vives va passar el 1512 i una de les que com València, París i Oxford, va ser escenari dels ensenyaments i els estudis de Vives, encara que hem de dir de Ferrer Olmos, del de València “presenta de cas major comunicabilitat i millor disposició que el de Bruges, col·locat per cert en lloc acuradíssim”. En Bruges coneixerà a la seua dona Margarita Valldaura i allà morirà el 6 de maig de 1540, als seus 48 anys. Havia nascut a València el 7 de març dels “annus mirabilis” de 1492. En el pedestal de la plaça dels Pinazo, es diu “València a Joan Lluís Vives MCMLXVI”.

Del mateix escultor Ramon Mateu, acadèmic d’Honor de Sant Carles, que va ser, hi ha a València altres obres importants com la Mare de Déu del Carme, de la plaça del Portal Nou; el Cor de Jesús, de l’escala de l’Ajuntament i el Crist Crucificat que presideix l’església gòtica repristinada de Santa Caterina màrtir. De Vives, així mateix, monuments a Madrid (Biblioteca Nacional) i Barcelona (vestíbul de la Universitat), d’altres autors.

 

A la plaça del Carme, entre l’església parroquial de la Santíssima Creu, abans del Carme, i el palau de Pineda, s’alça des de 1960 l’escultura que, per mà de l’artista pintor i escultor marià García Més, primer pensionat de Belles Arts per la Diputació Provincial de València, efigia a l’insigne pintor valencià Vicente Juan Macip, conegut per Joan de Joanes (Font de la Figuera, 1523- ?, encara que bé es pensa va nàixer a la ciutat de València, + a Bocairent, 1579) figura central de la pintura valenciana i personificador del Renaixement a ella, després dels manxecs Yáñez i Llanos i del seu propi pare i mestre Vicente Juan Macip.

La figura va ser modelada a Roma per García Més durant la seua pensió i va romandre molt de temps en matèria no definitiva en el mateix Museu de Belles Arts, en la seua instal·lació a l’antic Carme, fins que, per iniciativa dels seus directes, Manuel González Martí, va ser abocada a pedra instal·lant-la provisionalment en el terreny que la nova instal·lació del Museu -Sant Pius V-, té confrontant amb els Vivers.

Això va salvar l’obra que el seu original va morir en la riuada de 1957 i, poc després, per iniciativa de l’alcalde Rincón de Arellano, que tantes altres escultures va disposar com ornament de carrer de València, es va instal·lar a la plaça del Carme. L’obra, en el seu ritme helicoidal, contradiu alguna cosa la serenitat del pintor que efigia, encara que tradueix la seua inquietud renaixentista i creadora.

Anteriorment, a la mateixa plaça s’havia instal·lat un bust de ferro fos, sobre pedestal, representant al pintor, amb una font en el seu entorn.

Es troba instal·lat en els jardinets del carrer Guillem de Castro situats enfront del Col·legi Nacional Cervantes, i entre la resta de muralla, les Torres de Quart, el flanc amb els contraforts de Santa Úrsula i altres edificis. El seu autor va ser Mariano Benlliure i representa en la base grans llibres de Cavalleria sobre els quals s’alça la figura del Quixot, que mostra el bust de Cervantes sostingut amb les seues mans.

Avui està envoltat d’un safareig amb sortidors, que animen l’abans solitari pedestal. L’esbós del monument, en guix, va estar exposat durant la cerimònia de col·locació de la primera pedra, que va tenir lloc el diumenge 7 de maig de 1905, any en què es va commemorar el tercer centenari de l’aparició de “l’Enginyós Hidalgo El Quixot de la Manxa”, en diverses ciutats espanyoles. Un any després es va inaugurar l’obra definitiva en bronze, instal·lant-se en la plaça del Picadero -després del Pintor Pinazo- al costat del carrer de Colón, fins que anys més tard, es col·locaria en el seu primer lloc de destinació enfront de l’esmentat Col·legi.

Obra modernista senzilla, de 1904, semblant a un altre col·legi o grup escolar, també modernista, el de “Luis Vives” en el carrer Conca.