Archives: Patrimonio inmaterial

És el patró de València (les restes d’un dels seus braços es troben al Col·legi Imperial de Xiquets Òrfens de Sant Vicent) i, encara que la seua festa és el 5 d’abril, la seua solemnitat i festa popular són celebrades el dilluns següent al segon diumenge de Pasqua de Resurrecció. La setmana de Pasqua algunes localitats aprofiten per a alçar els escenaris o altars populars on els xiquets representen els miracles, que són unes xicotetes peces teatrals en les quals s’escenifiquen els miracles del sant, que es representen en valencià i tenen un marcat caràcter didàctic i hagiogràfic que les fa culminar amb alguna lliçó moral. Els col·lectius vicentins que munten els altars es diuen també altars, i constituïxen la base de tot un teixit associatiu de llarga tradició, que és el principal responsable de mantindre viva la festa i de la seua transmissió intergeneracional.

La celebració de la Pasqua té un caràcter popular, que es manifesta en la pervivència de jocs tradicionals, reunions d’amics i familiars, l’enlairament de catxirulos i el consum ritual de dolços, com ara les mones i els panous, o la típica llonganissa.

Els actes més destacats del segon cap de setmana de Pasqua són l’ofrena floral al sant en la seua casa natalícia del carrer del Mar i la processó en què el seguici visita els llocs vicentins i que acaba a l’Església de Sant Esteve, on va ser batejat. Precisament entorn de la pica baptismal s’exposen eixos dies els bults de Sant Vicent, que són escultures de cartó pedra que representen els personatges que van estar en el baptisme de sant Vicent Ferrer, i que van abillats a la moda del segle XV. A més cal destacar la pujada i baixada de la imatge del sant de cada altar com un moment especialment intens i emotiu.

La festa vicentina té continuïtat amb la Festa dels Xiquets del Carrer de Sant Vicent. Se celebra el primer dilluns del mes de juny. Rep este nom per la participació d’un gran nombre de xiquets i xiquetes de poca edat. Es tracta d’una festa molt antiga que commemora el primer lloc que va ocupar en la ciutat el Col·legi dels Xiquets Òrfens de Sant Vicent Ferrer, herència de la congregació dels Beguins que ell va organitzar perquè s’ocupara dels xiquets òrfens que eren abandonats en els carrers a la caritat dels cristians.

Es tracta d’una de les festes més espectaculars de la ciutat, i que durant segles fou considerada la seua festa grossa. La primera processó es va celebrar a València en 1355, i en la societat estamental tenia un especial valor pedagògic per a narrar i inculcar el relat mític cristià, fent referència tant a passatges de l’Antic Testament com a personatges més lligats a les tradicions locals.

Amb el temps la processó general, així com la del Convit, anaren enriquint-se amb tota mena de símbols, elements i personatges, entre els quals destaquen les roques, les danses, entremesos o els misteris, i el seu valor artístic i ciutadà feren que en algunes ocasions s’organitzarà la processó amb motiu de visites de personatges de la reialesa a la ciutat. Amb el pas dels segles la festa entrà en decadència, a partir de la intensificació dels processos de modernització i secularització de la societat. Sols a mitjans dels anys setanta del segle XX aparegueren les primeres temptatives de revitalització de les processions, especialment de la mà d’algunes persones especialment zeloses de les tradicions populars o mitjançant la creació d’associacions, com l’Associació d’Amics del Corpus, creada en 1977. La progressiva sensibilització ciutadana amb el caràcter patrimonial de la festa del Corpus va fer que en 2005 fóra declarada Bé d’Interés Cultural per part de la Generalitat Valenciana.

La festa se celebra rigorosament 64 dies després de Pasqua. Dos dies abans té lloc el trasllat de les populars roques, o carros triomfals, des de la Casa de les Roques fins a la plaça de la Mare de Déu. Algunes roques es remunten al segle XVI, i damunt d’estes es solien representar escenes religioses, com entremesos i misteris. A la nit la Banda Municipal de València ofereix un concert a la plaça, abans de lliurar els premis als millors balcons i façanes adornades per a la festa, mentre des del Micalet el Gremi de Campaners posa l’acompanyament amb tocs especials de campanes.

El diumenge al migdia té lloc la Cavalcada del Convit, encapçalada pel Capellà de les Roques, que inclou danses folklòriques valencianes com el ball de la Moma i els misteris, que són grups que interpreten escenes bíbliques, i es crea així el millor preludi del que serà la processó vespertina. També destaquen les danses infantils de pastorets, cavallets, arquets o llauradores, entre d’altres. Crida especialment l’atenció la comparsa de diables coneguda com la Degolla, que rememora molt desimboltament la matança d’innocents ordenada pel rei Herodes, posant el punt més carnavalesc del seguici.

A primera hora de la vesprada passen les roques, i els cavalls que les arrosseguen protagonitzen la famosa pujada del palau, al final del seu recorregut, al costat del Palau Arquebisbal. L’itinerari de la processó general, que arranca a poqueta nit, es caracteritza per un marcat adorn floral, amb milers de pètals que cauen des dels balcons al pas del Santíssim, mentre els cors entonen els seus cants. Al llarg del seguici desfilen gremis, comunitats regulars, parròquies, confraries i diverses entitats religioses i seglars, a més dels nombrosos personatges i símbols bíblics i animals mitològics, que rememoren la creença de la salvació per l’eucaristia. La processó es tanca amb el solemne pas de la custòdia, que acompanyen les principals autoritats civils, militars i eclesiàstiques, a més del poble devot.

El 4 de novembre de 2016, es declara Bé d’Interés Cultural Immaterial les activitats tradicionals de l’Albufera de València: la pesca artesanal i la navegació a vela llatina.

L’abast i la diversitat que ofereix l’Albufera fa que es creen estructures materials, artefactes i, en general, pràctiques tradicionals, d’aprofitament i explotació dels recursos que proveeix. Com en el cas de la pesca o de la navegació a vela llatina, es tracta de tècniques, usos i costums que són el resultat d’una evolució de segles.

El ric patrimoni cultural que sorgeix d’esta relació inveterada entre el medi i l’home mereix ser atés i conservat, màximament quan, d’una banda, moltes d’aquestes pràctiques són exemple de sostenibilitat, essencials i tot per a la conservació de la diversitat biològica i, d’altra banda, estan amenaçades de desaparició.

La pesca és l’activitat tradicional més antiga de l’Albufera de València, perquè ja Jaume I després de la reconquista, i de reservar-se la zona humida per al seu patrimoni, estableix en un privilegi de 1250 que «puguen pescar a l’Albufera de València qualsevol veí o habitant de la ciutat o Regne de València i qualsevol estrany també, i agafar peixos, i no hagen de donar a Nós ni als nostres mai d’estos peixos, sinó només la cinquena part franca». El seu interés prové de la seua llarga tradició, de la seua adaptació al medi, de la seua identificació secular amb la societat on es desenvolupa, de les seues antigues estructures organitzatives, de les seues arts, del seu llenguatge, dels seus símbols propis…

Per un altre costat, la vela llatina és una de les formes tradicionals de navegació comuna a tot el Mediterrani, amb una incidència considerable en les terres valencianes, i particularment a l’Albufera, on des d’antic ha sigut utilitzada com un mitjà de transport lacustre vinculat a l’explotació dels recursos naturals, com la pesca i l’agricultura, i les funcions de la qual en l’actualitat es relacionen amb formes d’oci associades a l’àmbit cultural i lúdic. A més, la vela llatina ocupa un lloc per dret propi en la imatgeria identitària del poble valencià, i al seu voltant hi ha una sèrie d’elements materials i immaterials constitutius de la cultura tradicional valenciana que mereixen ser protegits per a així garantir-ne el llegat a les generacions futures.

El 7 d’octubre de 2016, es declara Bé d’Interés Cultural Immaterial la processó cívica del Nou d’Octubre a València.

La festivitat del Nou d’Octubre constitueix el dia del poble valencià. La jornada commemora la conquesta de València, el 9 d’octubre de 1238, per part de les tropes del rei Jaume I. Encara que va ser en 1239 quan l’històric Regne de València es va constituir com a entitat política pràcticament independentment dins de la Corona d’Aragó, als ulls dels avantpassats medievals la data del 9 d’octubre de 1238 ja es va presentar com a símbol de la recuperació de les terres valencianes i, amb posterioritat, ha sigut considerada com a data de naixement del poble valencià.

La festa s’ha realitzat en les distintes èpoques amb diverses reinterpretacions simbòliques, transformacions formals i instrumentalitzacions ideològiques, si bé sempre s’ha mantingut com a rerefons el fet de celebrar la data fundacional del poble valencià i l’exaltació de la identitat col·lectiva dels valencians del cap i casal i de tot el Regne.

Esta es una porcessó cívica que consisteix en el solemne descens amb honors d’ordenança pel balcó de l’Ajuntament de la Reial Senyera de València, que recorre els principals carrers del centre de la ciutat fins arribar a la plaça d’Alfons el Magnànim, on es ret homenatge a la figura del rei Jaume I, fundador del Regne de València, i des d’on es retorna novament el pas cap a la plaça de l’Ajuntament, lloc on la Reial Senyera és hissada perquè torne a ser custodiada a les dependències de l’Arxiu Històric Municipal.

El 16 de novembre de 2013, a Nairobi (Kenya), el Comité intergovernamental de la UNESCO per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial va acordar inscriure la Dieta Mediterrània en la llista representativa del patrimoni cultural de la humanitat , i va ser presentada conjuntament per Espanya, Grècia, Itàlia i el Marroc.

La dieta mediterrània comprén un conjunt de coneixements, competències pràctiques, rituals, tradicions i símbols relacionats amb els cultius i collites agrícoles, la pesca i la cria d’animals, i també amb la forma de conservar, transformar, cuinar, compartir i consumir els aliments.

L’acte de menjar junts és un dels fonaments de la identitat i continuïtat culturals de les comunitats de la conca del Mediterrani. És un moment d’intercanvi social i comunicació, i també d’afirmació i renovació dels llaços que configuren la identitat de la família, el grup o la comunitat.

Este element del patrimoni cultural immaterial posa en relleu els valors d’hospitalitat, bon veïnatge, diàleg intercultural i creativitat, així com una manera de vida que es guia pel respecte de la diversitat. A més, exerceix un paper essencial de factor de cohesió social en els espais culturals, festejos i celebracions, en agrupar gent de totes les edats, condicions i classes socials.

També abasta àmbits com l’artesania i la fabricació de recipients per al transport, conservació i consum d’aliments, com a plats de ceràmica i gots.

Les dones exerceixen un paper fonamental en la transmissió de les competències i coneixements relacionats amb la dieta mediterrània, salvaguardant les tècniques culinàries, respectant els ritmes estacionals, observant les festes del calendari i transmetent els valors d’aquest element del patrimoni cultural a les noves generacions.

Per part seua, els mercats locals d’aliments també exerceixen un paper fonamental com espais culturals i llocs de transmissió de la dieta mediterrània en els quals la pràctica quotidiana d’intercanvis fomenta la concòrdia i el respecte mutu.

El toc de campana forma part del paisatge sonor i cultural dels valencians des de la conquesta cristiana. Es diu que el propi Rei Jaume I portava xicotetes campanes en el seu equipatge, i el poeta Ibn-Al-Abbar ja escriu, als pocs anys de la incorporació del Regne de València a la cultura cristiana europea, que «el soroll de les campanes ha substituït la veu que anomenava a l’oració». Respecte a aquestes xicotetes campanes, tot apunta al fet que una de les campanes senyaleres o «campaneta dels Morts» de la Catedral de València, datada a principis del segle XIII i restaurada fa uns anys, puga ser una d’aquestes campanes medievals.

Les veus de les campanes han constituït, al llarg dels segles, la veu de la comunitat, el mitjà d’expressió i de comunicació més immediat i eficaç al servei de tots, la referència sonora que servia per a informar i coordinar a tota una comunitat local.

Les campanes construeixen el temps col·lectiu, no solament a través dels rellotges, sinó dels diversos tocs, que marquen el transcórrer de la jornada, de la setmana, de l’any i de la vida.

Marquen espais festius o de dol, i indiquen amb els seus tocs la rellevància de certes persones, bé en el moment de la seua mort, bé en altres esdeveniments extraordinaris.

Per això les campanes arriben més enllà del significat religiós, sense oblidar-lo, ja que es converteixen en la veu d’una comunitat, en el seu símbol sonor més intuïtiu i emotiu. Els campaners valencians han recuperat en els últims anys més de 300 tocs manuals de Campanes.

La pilota valenciana és l’esport propi i específic del Poble Valencià que es practica des de temps immemorial en tot el territori de la Comunitat Valenciana, sent l’única regió d’Europa en la qual perdura la pràctica en la seua genuïna tradició.

A més, al voltant del joc de la pilota valenciana conflueixen una sèrie d’aspectes culturals, socials, etnogràfics i lingüístics que constitueixen una mostra de la riquesa i diversitat de la nostra societat i de les seues tradicions.

Per tot això, la pilota valenciana és un símbol de la identitat dels valencians, i, com a tal, mereix que la Generalitat reconega el seu valor i li atorgue el major grau de protecció que la Llei de Patrimoni Cultural Valencià concedeix als béns que constitueixen el seu patrimoni immaterial, per a així garantir el seu llegat a les generacions futures, declarant-se com a Bé d’Interés Cultural Immaterial el 5 de setembre de 2014.

La pràctica de jocs de pilota és una constant en bona part de les cultures antigues de tot món. En el cas concret de la pilota valenciana, el seu origen se situa clarament en l’antiguitat grecoromana. Així, en diversos textos clàssics grecs es fa referència a la pràctica de jocs de pilota a mà amb diferents variants i el denominador comú de practicar-se en llocs específics habilitats a aquest efecte, de manera individual o per equips, i amb un nombre màxim de pots de la pilota.

En l’actualitat, la pilota valenciana gaudeix en el nostre territori d’un gran arrelament social i d’una vitalitat que creix dia a dia. No en va la Comunitat Valenciana compta amb més de 3.700 esportistes de pilota federats, i estan en funcionament més de 130 instal·lacions en les quals es practiquen les diferents modalitats d’aquest esport. Cada temporada se celebren huit campionats oficials professionals, unes 20 competicions no oficials i més de 2.200 partides del dia a dia; totes elles en les modalitats d’escala i corda i de raspall; a nivell no professional, es disputen unes 40 competicions en les modalitats de frontó, galotxa, raspall, escala i corda i de llargues palma i perxa. També l’esport base ha experimentat un important auge, especialment el Programa Pilota a la l’Escola que en l’última dècada ha augmentat el número de les seues actuacions en un cinc-cents per cent, fins a aconseguir els 14.000 alumnes anuals en 2014.

La pilota valenciana té un vocabulari propi, particular i peculiar; unes paraules i uns modismes característics i específics d’aquest àmbit, que han perdurat al llarg dels segles i que singularitzen i identifiquen tant l’esport com la llengua.

El Tribunal de les Aigües de la Vega de València constitueix, sense cap dubte, una de les manifestacions més representatives i valuoses de la cultura i les maneres de vida tradicionals dels valencians, i gaudeix d’un ampli grau de reconeixement local, nacional i internacional, per la qual cosa, de conformitat amb el que es disposa en l’article 45 de la Llei 4/1998, d’11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià, procedeix la seua declaració com a Bé d’Interés Cultural de caràcter Immaterial, el 26 de maig de 2006. El novembre de 2009 es declara Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

El Tribunal de les Aigües de la Vega de València està integrat pels Síndics que presideixen huit de les Comunitats de Regants que reguen l’àmbit de l’Horta de València més pròxim a la capital del Túria, espai tradicionalment conegut com la Vega de València, a saber: Tormos, Rascaña i Mestalla en la ribera septentrional del riu Túria; Quart, Benàger-Faitanar, Favara, Mislata i Rovella en la meridional.

Els Síndics són triats democràticament en el si de cada Comunitat de Regants mitjançant el vot dels seus membres reunits en Junta General i han de ser llauradors, propietaris i conreadors directes de les seues terres, triats, a més, per gaudir d’una alta consideració moral i cultural entre els comuners, aspecte que reforça l’autoritat del Tribunal.

Els Síndics del Tribunal de les Aigües de la Vega de València són, doncs, depositaris d’un corpus de coneixements i d’unes pautes de sociabilitat exemplars, transmesos de forma oral i empírica de degeneració en generació, per damunt dels avatars de la història; i constitueixen la prova vivent de la capacitat dels grups humans per a organitzar de forma democràtica sistemes tecnològics complexos i extensos des de la base social, mitjançant l’esforç solidari i mancomunat.

Al maig de 2018, el Consell va declarar com a Bé d’Interés Cultural immaterial a la tradició musical popular de la Comunitat Valenciana, que va coincidir amb la commemoració del cinquanta aniversari de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat (FSMCV).

València recull una llarga tradició musical en les seues bandes municipals i escoles de música que, al llarg de l’any, formen a més de 60.000 alumnes de les diferents poblacions valencianes. A més, juguen un paper important en conservar i potenciar el patrimoni valencià a través de les seues tradicions i festes populars com les Falles.

Les més de 500 societats musicals que agrupa la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV), representen aproximadament la meitat de les existents a Espanya i reuneix a 40.000 músics i més de 200.000 socis. El BIC que ara són les Bandes, suposa el reconeixement al treball d’unificació social i reforç de la nostra identitat com a poble al qual contribueixen, tenint presència en el 95 % dels municipis de més de 500 habitants i una aportació al PIB regional d’uns 40 milions.

La festa de les Falles és la festa gran de la ciutat de València i té un fortíssim arrelament popular, ja que són els ciutadans de tota condició organitzats en comissions falleres (més de 345 al Cap i Casal) els vertaders protagonistes de la festa. Esta es regula des de la Junta Central Fallera, organisme autònom municipal, i també hi participen milers de persones, visitants i turistes, que generen un gran moviment festiu de masses i un important impacte en l’economia de la ciutat.

Les Falles es remunten tant als cadafals satírics i burlescos que els veïns ja erigien a mitjan segle XVIII com a les fogueres que s’encenien vora les alqueries de l’Horta. Amb el temps la festa anà institucionalitzant-se i fent-se més complexa i gran, fins que en els anys vint del passat segle aparegué la Setmana Fallera, i més endavant les seccions falleres o el càrrec de fallera major de València, a més de nous i multitudinaris festejos com la recollida de premis, l’Ofrena de Flors a la Mare de Déu dels Desemparats o les mascletades.

Els cadafals fallers o falles, autèntic epicentre de la festa, eren en principi realitzats pels mateixos veïns, però des dels anys trenta del segle XX es va anar desenvolupant una autèntica indústria de construcció de falles a càrrec dels artistes fallers, que han mantingut any rere any un ofici únic, en què és necessari el control d’una gran quantitat de sabers artístics, i que ha donat noms molt reputats a l’art valencià. Els artistes fallers s’agrupen en el Gremi Artesà d’Artistes Fallers i el seu principal referent és la Ciutat de l’Artista Faller, al barri de Benicalap, on s’ubica el Museu de l’Artista Faller. Hui en dia els artistes dominen multitud de tècniques i varietat de materials constructius, amb els quals construeixen les falles i els ninots que les componen. Des de 1934 es tria un ninot indultat en l’Exposició del Ninot que, una volta salvat de les flames, passa a formar part del Museu Faller, un museu únic al món situat al barri de Montolivet, que recull una col·lecció de ninots grans i infantils que pot ser admirada pels turistes i ciutadans durant tot l’any.