El toc de campana forma part del paisatge sonor i cultural dels valencians des de la conquesta cristiana. Es diu que el propi Rei Jaume I portava xicotetes campanes en el seu equipatge, i el poeta Ibn-Al-Abbar ja escriu, als pocs anys de la incorporació del Regne de València a la cultura cristiana europea, que «el soroll de les campanes ha substituït la veu que anomenava a l’oració». Respecte a aquestes xicotetes campanes, tot apunta al fet que una de les campanes senyaleres o «campaneta dels Morts» de la Catedral de València, datada a principis del segle XIII i restaurada fa uns anys, puga ser una d’aquestes campanes medievals.

Les veus de les campanes han constituït, al llarg dels segles, la veu de la comunitat, el mitjà d’expressió i de comunicació més immediat i eficaç al servei de tots, la referència sonora que servia per a informar i coordinar a tota una comunitat local.

Les campanes construeixen el temps col·lectiu, no solament a través dels rellotges, sinó dels diversos tocs, que marquen el transcórrer de la jornada, de la setmana, de l’any i de la vida.

Marquen espais festius o de dol, i indiquen amb els seus tocs la rellevància de certes persones, bé en el moment de la seua mort, bé en altres esdeveniments extraordinaris.

Per això les campanes arriben més enllà del significat religiós, sense oblidar-lo, ja que es converteixen en la veu d’una comunitat, en el seu símbol sonor més intuïtiu i emotiu. Els campaners valencians han recuperat en els últims anys més de 300 tocs manuals de Campanes.