Este riurau està situat en el Mas del Fondo, el terme del qual es troba en diversos municipis; el riurau està en el terme de València, partida de Massarrojos. El lloc en el qual se situa, reuneix unes característiques especials que han donat lloc al fet que s’haja conservat en excel·lent estat.
S’accedeix per un camí de terra que travessa un bosc i camps en l’actualitat de tarongers (anteriorment vinyes) i en ell se situa el riurau i l’alqueria. Prop del Mas es troben les trinxeres de la línia defensiva Puig-Carasols.
L’edifici va ser construït en el s.XVIII, és una alqueria amb la tipologia tradicional de l’horta valenciana. En la seua façana trobem el panell ceràmic de la Puríssima amb la imatge de la Immaculada Concepción de gran interés i declarat BRL. L’edifici va ser rehabilitat recentment l’any 2012 i reconvertit en Centre de dia, el qual dota al barri de Benimaclet d’un servei soci-sanitari per a majors de 60 anys.
Amb una tipologia pròpia dels palaus de fortalesa gòtica, l’Antic Palau d’En Bou presenta una forma de planta quadrada i recull les influències incipients del renaixement.
La construcció presenta un esquema de pati central al qual recauen les jerarquitzades plantes: l’entresòl per al servei, la planta noble, a la qual s’accedeix per una escala volada en angle de gran recorregut, amb grans peces, i una última que serveix de rematada a l’edifici. El sostre de l’entresòl es resol amb bigues vistes, que es completa amb un cassetonat en la planta principal i que ha sigut fixat en el segle XVIII.
La recent intervenció, duta a terme en 1990, permet el reconeixement dels valors patrimonials d’aquest immoble actual seu de l’Institut Valencià de l’Habitatge.
Residència de l’Intendent General dels Regnes de València i Múrcia i Justícia Major de València en el segle XVIII, edificat entre 1728 i 1732.
Està situat enfront de l’Església del Carme, construïda a la fi del segle XVII, i que posseeix una peculiar portada barroca, conformant tots dos edificis un dels espais més característics del barri del Carme.
La planta del palau és aproximadament rectangular i l’edifici consta d’un vestíbul, entresòl, dos pisos i àtic. En la part posterior es va construir posteriorment una ala que, amb la façana de darrere i les tàpies, delimita un jardí amb una gran palmera en el centre i que en l’actualitat és la terrassa de la cafeteria. L’edifici ha patit diverses intervencions al llarg del temps, com la torreta adossada en la façana posterior, possiblement de principis de segle, o els múltiples canvis en la tabiquería originats pel seu ús com a col·legi i posterior convent-residencia.
El Palau de Pineda va ser la primera casa que les Mares Angèliques van tindre en propietat a València i en ella va viure la fundadora Santa Genoveva Torres abans de marxar a Saragossa. L’edifici va ser adquirit al voltant de 1918 i en ell van romandre les Angèliques fins a 1978. En el transcurs d’aqueixos anys el Palau de Pineda va ser un convent-residencia en el que vivien no solament ancianes sinó també dones que per estudis o treball es desplaçaven fins a València i no tenien on allotjar-se. El lloc comptava amb capacitat per a acollir a unes 60 persones. Si bé durant la Guerra Civil l’edifici a penes va patir desperfectes, la riuada de 1957 va perjudicar seriosament el palau.
Situat al costat de la Catedral, des del s. XIII el nucli religiós de la ciutat, l’actual seu de l’Arxidiòcesi es va edificar sobre el solar, gran i irregular, de l’antic palau Arquebisbal incendiat en 1936
L’original Palacio Episcopal de València naix en els anys de la Reconquesta de València, a partir de 1238, prop de la Catedral, per la donació d’una casa per part del Rei Jaume I i l’agrupació de construccions que van tindre una altra destinació i que després, amb el pas dels segles, van anar unint-se amb reformes i reconstruccions, ampliant-se amb l’adquisició de noves propietats i transformant-se segons els gustos i necessitats de cada època, reflectint-se en ell els materials emprats les successives modalitats i gustos arquitectònics.
Esta edificació palatina conté les dependències eclesiàstiques de la Residència Arquebisbal.
L’antic Palau de Forcalló és l’actual seu del Consell València de Cultura.
El Consell Valencià de Cultura és una institució consultiva i assessora de la Generalitat Valenciana en matèries específiques referents a la cultura valenciana, amb la missió de vetlar per la defensa i la promoció dels valors lingüístics i culturals de la Comunitat.
Les activitats que duu a terme el Consell Valencià de Cultura per al compliment de les seues tasques és diversa i variada.
Entre les activitats més destacades trobem les reunions del Ple i de les Comissions on es debaten i s’aproven els documents que emet la institució. També estan els actes protocol·laris i les visites a institucions i llocs d’interés per al treball de les comissions i dels grups formats dins d’aquestes.
El Consell Valencià de Cultura també duu a terme una sèrie d’activitats més obertes al públic en general. Una bona mostra són les visites que cada mes realitzen diversos centres escolars a la seu del Consell per a veure on i com treballa la institució. Tampoc no es poden oblidar les jornades temàtiques que, sense periodicitat fixa, s’organitzen per a reflexionar sobre alguna de les qüestions que preocupe especialment la ciutadania.
Fundat el convent en 1588 per a religioses carmelites descalces, en 1609 es va traslladar a la seua actual ubicació al costat del Portal Nou. Tot el conjunt respon als esquemes fixats per l’ordre arran de la reforma de Santa Teresa (1515-1582) i definits ja en el monestir de l’Encarnació d’Àvila: planta de creu llatina amb creuer no sortint, capçalera plana, volta de canó i cúpula sense tambor sobre petxines, rematada a l’exterior per un cimborri cúbic amb coberta inclinada. La façana, amb rematada en frontó clàssic i finestra per a il·luminar el cor, respon als models difosos pel tractat de Fra Lorenzo de Sant Nicolás 0639). L’interior va ser intervingut en el s. XVIII amb aplicacions de rocalla, per ventura amb motiu de les festes celebrades en 1727 per la canonització de Sant Joan de la Creu. Les dimensions del temple, segons refereix el marqués de Cruilles, són de 26’84 m. de longitud i 6’80 m. d’amplària i altura fins a la cornisa. Tot el convent va ser restaurat i ampliat per Luis Gay Ramos en 1970.
A més dels patis propis de l’edificació, el monestir compta amb un important hort (2.180 m2) que bufona amb el carrer Blanqueries.
Antiga església de la Casa-Hospici de la Misericòrdia, projectada per l’arquitecte Juan Luis Calvo en 1872 i inaugurat en 1883.
Dissenyada en estil neorromàntic, posseeix planta de creu llatina amb absis i dues capelles en cada costat i una cúpula sobre alt tambor en el creuer. Nombroses tribunes se situen al llarg de la nau central i creuer que, en origen i durant els oficis religiosos, permeten aïllar al públic de les asilades de l’Hospici. Profundament reformada, la seua façana principal mostra en l’actualitat una portada d’arquivoltes coronada per un medalló de la Verge de la Caritat, i es remata amb un xicotet campanar. Les restants façanes ofereixen aspectes dels nous cossos de rajola que, construïts en la dècada de 1950, emboliquen la resta de l’església.
Es localitza en Camí de la Punta al Mar en el Barri de Natzaret. Inclou un conjunt parroquial format per l’Església, casa parroquial, locals parroquials i pati d’accés.
Se situa en un entorn d’horta amb fort assentament d’habitatge dispers entorn de l’antic camí de la Punta.
El conjunt parroquial és una obra de nova planta datada en 1903 i dissenyada pel llavors jove arquitecte municipal Don Francisco Mora i Berenguer, on destaca particularment la important volumetria de l’església, el disseny de la seua façana i la torre campanar, Tot això resolt en una fàbrica de rajola de bona factura, que incorpora alguns elements de pedra calcària dins d’un estil neobarroc, que més tard s’imposarà en molts edificis de la ciutat.
L’arquitectura la podríem definir dins d’un neobarroc eclèctic amb certs elements modernistes; amb un cert regust casticista a la casa parroquial. Una arquitectura que amb els seus volums i el seu perfil domina el paisatge
L’església és d’una nau amb capelles laterals i capçalera poligonal coberta amb volta de mig canó, i d’aresta la capella major; manca de torre. La decoració interior és classicista, molt recent i tots els retaules i imatges de l’església són actuals exceptuant un de taulells del segle XVIII, de 2,75 per 1,75 metres, representant l’Anunciació, en la capella major. Un relleu petri del mateix tema, modern, en la façana.
El conjunt està format per una Església, el Convent de Clausura pròpiament dit, patis, habitatges i magatzems.
El convent va ser fundat en 1502 per Sr. Luis Mercader. Posteriorment Sr. Jofre de Borja, Bisbe de Sogorb ho va millorar i engrandisc. En 1881, Antonio Ferrer Gómez es va encarregar de reparar i reformar la façana. En el període 1936-39 es destrueix totalment, edificant-se de nou després de la Guerra Civil, finalitzant-se en 1961.
La façana que dóna a Guillem de Castro, presenta un arrebossat llis, segmentat per pilastres i impostes, també llisos que formen un reticulat en el qual s’insereixen les obertures, tots rectangulars. Els baixos es destinen a comercials amb accessos independents i arcs de mig punt. L’església té façana a l’exterior més diferenciada i amb xicotet jardí en l’accés. La façana a Balmes té menys interés encara que està l’accés al convent, on es conserva l’escut original dels Borja.
L’església és d’una nau amb capelles laterals i capçalera poligonal coberta amb volta de mig canó, i d’aresta la capella major; manca de torre. La decoració interior és classicista, molt recent i tots els retaules i imatges de l’església són actuals exceptuant un de taulells del segle XVIII, de 2,75 per 1,75 metres, representant l’Anunciació, en la capella major. Un relleu petri del mateix tema, modern, en la façana.
València era una de les ciutats més importants d’Al-Àndalus. El perímetre de la muralla es desenvolupava a l’illa formada entre els dos braços del riu Túria, sent el sud utilitzat com a fossat.
Entre els carrers de l’Àngel i de Beneito i Coll a la ciutat de València i formant part de la casa número 2 de la plaça dels Navarros, s’ha posat de manifest, enderrocar una casa del citat carrer de l’Àngel, una torre arredonida adossada a les restes de la muralla mahometana. L’expressada torre pertany, sens dubte, a la part més antiga de la muralla.
La muralla va ser construïda en el segle II a. de C. quan es va fundar la ciutat. La primera referència històrica de València la descriu com un oppidum, això és, com un lloc fortificat. Està esmentada en un text (Historiae 2.54) de l’historiador Salustio del segle I a. de C. en narrar la batalla que va tindre lloc en el 75 a. de C. al peu de les muralles, citades com moenia.
Este recinte emmurallat es complementava amb un sistema de fosses que, al costat dels canals fluvials que envoltaven la ciutat, reforçaven la seua capacitat defensiva. Este fossat, o fossats, que envoltava tot el recinte, només s’ha reconegut bé al carrer Cabillers. Allí, la seua amplària era de 3,50 metres, per 1,40 de profunditat.
