En el carrer Cavallers de València trobem l’Església de Sant Nicolau de Bari i Sant Pere Màrtir, coneguda normalment pel seu nom abreujat “Església de Sant Nicolás”.
Esta església parroquial va ser una de les primeres que es va construir després de la reconquesta i, com és entendible, amb el pas dels anys, diferents artistes han motivat una evolució de l’edifici.
No obstant açò, la qual cosa fa especial a l’Església de Sant Nicolau de Bari i Sant Pere Màrtir és que la complementació d’estil gòtic i d’estil barroc, s’ha aconseguit amb una harmonia poc freqüent en este tipus de construccions.
Com era propi de les esglésies de l’època, la de Sant Nicolau compta amb una planta d’una sola nau i sis capelles entre els contraforts, amb capçalera poligonal.
Encara es manté la porta dels peus, amb un marcat caràcter gòtic, doncs es va construir a mitjan segle XV. Destaquen d’aquesta portada les arquivoltes i la rosassa, que també s’acompanya d’un plat en relleu en el qual es fa al·lusió a un miracle de Sant Nicolás.
L’Església dels Sants Joans té moltes denominacions entre els valencians. Hi ha qui la identifica com la Real Parròquia dels Santos Juanes i qui fa referència a ella com a Església de Sant Joan del Mercat, en relació a la seua ubicació en la Plaça del Mercat.
Es tracta d’una església catòlica declarada Bé d’Interès Cultural i Monument Històric Artístic Nacional.
La seua privilegiada ubicació, la seua importància històrica i la magnitud de la seua arquitectura i decoració, la converteixen en una de les esglésies més importants de tota la ciutat de València, així com també de les més visitades.
L’estil que se li va conferir originalment a l’Església dels Santos Juanes és el d’una estructura gòtica valenciana. D’açò encara és possible identificar la seua nau i el gran óculo encegat, al que se li coneix popularment com “l’O de Sant Joan”, una enorme rosassa que es presenta en la seua façana.
L’Església dels Sants Joans no va poder mantenir intacta la seua infraestructura original, perquè l’any 1592 va patir un important incendi que va requerir una reconstrucció quasi total de tot l’edifici. Els treballs van perdurar durant els segles XVII i XVIII.
La Petxina és actualment un complex esportiu i cultural, que es troba en el Passeig de la Petxina de València.
És una edificació de l’any 1895, desenvolupada pel famós arquitecte valencià Luis Ferreres Soler. Constitueix per a molts l’obra més important del professional i tot un referent de l’arquitectura civil valenciana entre finals del segle XIX i principis del XX.
Ocupa una superfície total de 12.875 metres quadrats i servia com a escorxador. Per a açò es va distribuir la zona interior en tres naus de matança per a les diferents classes de bestiar (boví, lanar i cabrío i, finalment, de truja).
L’interior d’aquest escorxador es va construir amb mínima decoració interior i aprofitant tota la funcionalitat possible de la rajola. A destacar de la seua infraestructura estaven els grans finestrals que sustentaven unes cobertes, gràcies a una estructura que estava formada amb pilars de ferro colat i bigues de gelosia.
Per a una funcionalitat pràctica, es van instal·lar sistemes efectius d’il·luminació, ventilació i de neteja, aquest últim aprofitant les aigües de reg de la sèquia de Rovella.
A nivell arquitectònic és una llàstima que la façana principal no haja romàs intacta fins als nostres dies, però en 1940 va ser modificada per a permetre el pas de camions de majors dimensions.
La Catedral de València, identificada sota el nom d’Església Catedral-Basílica Metropolitana de l’Asunción de La nostra Senyora de València, constitueix la major representació arquitectònica religiosa que la ciutat pot oferir.
Les seues impressionants dimensions permeten descobrir-la des de la plaça de la Verge, la plaça de la Reina i la plaça de l’Almoina.
L’origen de la Catedral de València es remunta fins a l’any 1262. La Història, no obstant això, retrocedix fins a 1238, quan per desig de Jaime I, es va recuperar la Catedral sota l’advocació de la Santíssima Mare de Déu.
Des de la seua construcció fins a l’actualitat, nombrosos artistes han participat en la seua creació i remodelació, així com diferents estils arquitectònics. Andreu Juliá, Joan Franch, Pere Balaguer, Martí Llobet, Francesc Baldomar o Gaspar Gregori són alguns dels responsables de l’evolució de la seua arquitectura fins a l’actualitat, passant pels clàssics estils de romànic, gòtic valencià, renaixentista, barroc i finalment neoclàssic.
La Catedral de València està erigida sobre tres naus amb capelles presents entre contraforts amb creuer. A més, disposa també de tres portades de diferent estil arquitectònic cadascuna (romànic, gòtic i barroc).
L’Església del Santíssim Crist del Salvador està present en el carrer Trinitarios de València. A més de ser un Bé d’Interès Cultural de la ciutat i haver sigut declarada com a Monument Històric Artístic Nacional, també presenta una gran importància arquitectònica i escultòrica.
De tots els seus elements, sens dubte el que més destaca de tots és el del Crist del Salvador, present en l’altar major i considerat com la representació de Crist més antiga que existeix en la ciutat de València.
Està datat l’any 1250 i tant la seua aparició com a supervivència està plagat de llegendes, que incrementen més encara l’expectació que desperta entre creients i turistes.
Pel que fa a l’Església del Santíssim Crist del Salvador, és una de les quals es van alçar després de la reconquesta de Jaime I durant el segle XIII.
Ha tingut des de llavors diverses remodelacions, com la qual es va donar solament un segle després quan es va conservar el campanar d’estil gòtic (malgrat l’errònia qualificació popular de romànic).
El Temple Parroquial de la nostra Senyora del Pilar i Sant Lorenzo pot visitar-se en la Plaça del Pilar de València. És un Bé d’Interès Cultural i un Monument Històric Artístic Nacional, que també és conegut com a Església del Pilar.
El nom compost es deu al fet que l’any 1903 es va traslladar a aquesta església la parròquia de Sant Lorenzo. No obstant açò, la majoria segueix referint-se a ella com a Església del Pilar.
La construcció de l’Església del Pilar té el seu origen l’any 1611, quan els monjos Dominicos van fundar un convent proper a l’hospital dels Pobres Innocents. Fins a 1667 no es va arribar a acabar l’església i durant el segle XVIII se li va efectuar una important remodelació, amb la finalitat d’adaptar-la millor a l’estil barroc i rococó de l’època.
L’any 1964 el convent va ser finalment derrocat, per la qual cosa en l’actualitat solament és possible visitar l’església. Del convent únicament queda una antiga estada, que és accessible des de la plaça del Pilar. Està unida a l’església com a Capella del Rosari des del segle XVIII i encara a dia d’avui manté funcions parroquials.
En l’exterior, destaca la seua àmplia façana, sòbria en la seua estètica general, però amb una interessant i recarregada porta d’accés. Va ser construïda en 1730.
L’Església de Sant Tomàs i Sant Felip Neri, coneguda pels valencians també com a Església de la Congregació, Bé d’Interès Cultural i Monument Històric Artístic Nacional, es pot descobrir en la plaça de Sant Vicent Ferrer, també cridada popularment “plaça dels ànecs”.
Aquesta església es va construir entre els anys 1727 i 1736. Va ser obra de l’arquitecte i al seu torn també matemàtic valencià Tomàs Vicente Tosca, conegut sobretot pel seu treball amb el plànol de la ciutat de principis del segle XVIII.
L’arquitecte Vicente Tosca va partir de les seues idees clasicistas per a la construcció de l’Església de Sant Tomàs i dels models barrocs de Roma per a gran part de la seua infraestructura, recognoscible sobretot en la façana.
Està construïda en rajola roja amb elements de pedra en ressalte. Part de la mateixa forma que la que té l’església romana del Gesú i està formada per dos cossos.
El primer d’ells és un d’inferior que presenta una major amplària. Té coronat un entablamento i un arc rebaixat sobre la porta. El segon és un cos superior més estret i amb dues grans volutes als seus costats.
El Temple i Torre de Santa Catalina té caràcter de Bé d’Interès Cultural i està situada en la plaça Santa Catalina, en ple centre urbà de la ciutat de València.
Aquesta església es va alçar sobre una mesquita anterior i en 1245 ja havia adquirit el rang de parròquia.
Inicialment l’estil de construcció de l’Església de Santa Catalina era gòtic, amb una sola nau i contraforts laterals en els quals es van col·locar les capelles. Malgrat que hi havia més esglésies gòtiques valencianes, aquesta és l’única que, igual que la catedral, tenia una girola en la capçalera.
No obstant açò, el pas dels anys i determinats fets succeïts durant tot aquest temps, han provocat profunds canvis en l’edifici.
En primer lloc es va procedir amb una rehabilitació en el segle XVI, amb la finalitat d’adequar millor a l’Església de Santa Catalina a l’estil renaixentista. No obstant açò, un incendi durant l’any 1548 va destruir bona part de la infraestructura que solament es va reconstruir parcialment.
En 1785 va tenir lloc una altra transformació, aquesta vegada per a adequar l’estil barroc al seu aspecte arquitectònic.
Els valencians coneixen en la seua majoria aquesta església catòlica amb el nom d’Església de Sant Martí, no obstant açò el seu nom oficial és el d’Església parroquial de Sant Martí Bisbe i Sant Antonio Abad.
Es pot trobar en el carrer Sant Vicent i és considerada Bé d’Interès Cultural i Monument Històric Artístic Nacional, a més de ser una de les esglésies més antigues de la ciutat de València.
La seua construcció es remunta a la reconquesta de Jaime I, que va aprofitar una de les mesquites existents en 1238 per a fundar aquest temple parroquial.
No obstant açò, com les dimensions van demostrar ser insuficients conforme passaven els anys, es va decidir construir la nova església, que presenta la majoria de la seua estructura actual. En 1372 és quan es va començar a construir aquesta església amb un estil gòtic i nova planta.
Actualment, l’Església de Sant Martí té una sola nau i capelles entre els contraforts, amb capçalera poligonal. Com a curiositat arquitectònica destaca la seua planta irregular, motivada per la necessària adaptació als carrers ja existents en el moment de la seua construcció.
Malgrat el temps transcorregut, l’Església de Sant Martí conserva de la seua etapa gòtica els murs exteriors amb el óculo encegat de la seua façana. A destacar en aquest espai està l’obra de Pierre Van Béckere, importada en 1494, que representa esculpida en bronze una escena de Sant Martí i el Pobre.
L’Església de Sant Joan de la Creu també ha sigut coneguda durant molt temps entre els valencians com a Església Parroquial de Sant Andrés. Està localitzada en la calle Poeta Querol i és considerada tant Bé d’Interès Cultural com a Monument Històric Artístic Nacional.
Històricament té una gran importància perquè va ser una de les primeres esglésies fundades després de la reconquesta de Jaime I, on antigament s’erigia una mesquita.
No obstant açò, la data concreta de la seua configuració actual està entre els anys 1602 i 1615, amb l’acte simbòlic de la col·locació de la primera pedra realitzat pel Patriarca i arquebisbe de València Juan de Ribera.
L’edifici consisteix en una església d’una sola nau, amb capelles situades entre els contraforts i una capçalera poligonal.
L’Església de Sant Joan de la Creu destaca en la seua façana principal sobretot en la porta, on estan col·locats la majoria d’elements decoratius. Curiosament, la resta és un mur de rajola sobre sòcol de pedra amb una balaustrada amb boles.
Antigament als costats s’obrien també dues xicotetes capelles. Avui dia encara pot veure’s un dels seus arcosolios.
L’Església Parroquial de Sant Esteban Protomàrtir, localitzada precisament en la plaça Sant Esteban, és una de les més antigues de tota València i també de les més importants. Actualment és considerada Bé d’Interès Cultural i Monument Artístic Nacional des de 1955.
Aquesta església es va construir sobre una antiga mesquita que existia prèviament i va ser concebuda sobre la base de les estructures gòtiques de les esglésies parroquials valencianes. És a dir, que es compon d’una sola nau i de capelles entre els contraforts.
No obstant açò, durant el segle XVII l’Església de Sant Esteban va ser modificada per a assemblar-se més a un estil barroc.
Externament, sobretot en comparació a altres esglésies més recents, l’edifici pot semblar alguna cosa sobri, però té detalls característics que la fan destacar. Entre ells els contraforts que tenen unes gàrgoles que apareixen sobreeixint per sobre de la paret llisa. També són destacables la porta de disseny senzill que dóna directament a la plaça de Sant Esteban, així com el campanar.
La sobrietat exterior xoca directament amb la decoració sobrecarregada de l’interior. A més, cal tenir en compte que el barroquisme instaurat posteriorment no formava part de la seua estructura original, per la qual cosa es diferencia també en alguns elements amb altres esglésies barroques.
L’Església de Sant Agustí, també coneguda com a Església de Santa Caterina i Sant Agustí es tracta d’un edifici d’estil gòtic valencià, que representa una de les esglésies catòliques més importants de la ciutat de València.
Aquesta construcció està identificada com Bé d’Interès Cultural i es troba en la plaça de Sant Agustí, en ple centre urbà i en una ubicació privilegiada per a ser admirada per turistes de tot el món.
L’Església de Sant Agustí també és considerada de gran importància històrica a causa de l’antiguitat que posseeix. La seua data de creació es remunta fins a la fundació del convent dels Agustinos l’any 1307. En aquell llavors es va començar a construir tant l’església com el convent, amb unes dimensions tan impressionants que va anar per molt temps un dels més grans de tota València.
Avui dia solament queda en peus l’església, però amb un treball de restauració que va dur a terme l’arquitecte Javier Goerlich Lleó l’any 1940.
D’aquesta restauració, l’Església de Sant Agustín es va completar amb la façana i la torre que actualment donen al carrer Guillem de Castro.
A nivell d’infraestructura, estem davant una església gòtica d’una sola nau, capelles laterals i cor als peus.
En el seu interior hi ha múltiples elements que poden ser d’interès cultural. Destaca entre ells el fet que el primer fajón es trobe entre la tercera i la quarta capella. Les dues primeres capelles en cadascun dels costats s’uneixen amb el presbiteri.
Malgrat el seu caràcter gòtic, l’Església de Sant Agustín transmet molta lleugeresa, gràcies sobretot a la presència de cinc grans finestres ogivals presents en el presbiteri.
De les escultures més importants, destaca la “Mare de Deu de Gracia” (Nostra Senyora de Gracia) que és d’origen bizantí.
