Slow world és un projecte experimental desenvolupat per Rosalía Banet amb l’acompanyament teòric de Nekane Aramburu en el qual ambdues assagen una exploració sobre la nutrició dels humans i la indústria alimentària, els canvis en les cartografies dels sistemes productius i les seues conseqüències a curt i mitjà termini.
És un fet inqüestionable que en els últims 20 anys, la producció de menjar ha crescut més del 2% anualment, mentre que la població mundial experimenta un increment del 1.14% a l’any. Paradoxalment s’estenen la sobreexplotació del planeta i el consum irresponsable, incrementant-se l’adquisició de carn a nivell mundial mentre el trànsit de llavors és controlat per quatre grans empreses i un 1/3 dels aliments acaben en el fem en una cadena interminable de desnutrició, malnutrició i desertització.
El títol de Slow world fa al·lusió als recursos finits, l’excés de consum, el menjar processat, l’explotació animal, els experiments transgènics i en animals, l’agricultura intensiva, els envasaments plastificats i la petjada ecològica dels transports d’aliments, entre altres problemàtiques d’insostenibilitat mediambiental vinculades a la necessitat de nutrició mundial.
En els anys huitanta el moviment de Slow food va començar un corrent en la qual enfront dels hàbits alimentosos del consumisme i l’accelerada vida contemporània, es proposaven alternatives a la Fast food (menjar ràpid). A partir d’una primera protesta sobre l’obertura a Roma d’un McDonald’s, el moviment es va estendre per a impulsar nous hàbits alimentosos (sota les premisses de “bo, net i just”) i una altra manera conscient de nodrir-se.
No obstant això, des de llavors la circulació planetària de productes s’ha intensificat encara sota l’etiqueta de “ecològic” o “comerç just” continuant l’escalada de perillositat en les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, la degradació de les terres de cultiu i la baixa qualitat en l’alimentació per la sobreexplotació intensiva. En paral·lel s’ha estés un altre tipus d’estudis vinculats a l’avaluació de la distància que recorren els aliments entre productor i consumidor: food milers. Aquest terme va ser acunyat en 1994 per la SAFE Alliance (Aliança per a una agricultura, alimentació i medi ambient sostenible, ara anomenat Sustain) incidint en els productes locals i els tropicals, els indicadors de carboni així com la terra i els recursos naturals entre la proximitat i la llunyania.
La petjada dels aliments, la petjada de l’humà, la petjada dels sistemes econòmic-consumistes són una cadena catastròfica i de difícil solució si no es produeix un canvi de fonts i hàbits de consum cap a una alimentació circular.
Amb aquesta primera aproximació pública al projecte al maig 2021, es posa l’atenció a manera de test en nous mapatges més conscients amb la situació a la qual s’ha arribat mundialment. S’incideix així mateix en la relació dels humans i els animals no humans amb la terra a través de l’alimentació, es qüestiona el sistema alimentari actual i es visibilitza opcions de nous circuits.
Entre les obres presentades en l’exposició es troba la peça Mapamundi escorxat, d’os, com una representació de la finitud del planeta i els seus recursos, i la degradació del nostre ecosistema a conseqüència de l’abús dels recursos naturals, energètics i hídrics.
A més es troba una col·lecció de vint mapes antropomorfs de les sèries Black Stomach i Mapes de pell, els quals suposen una aproximació geografia a manera d’organismes degenerats i vulnerables. Les sis peces de la sèrie Muntanyes tòxiques esdevenen una alerta sobre l’emergència ecològica, a través dels dibuixos de muntanyes exemptes, pintades amb els colors dels raticides més comuns.
Es presenta a més una obra audiovisual inèdita com a referència el fenomen coreà de Muk Bang per a reflectir a manera d’una natura morta de colesterol barroc, una acció que representa els excessos de l’alimentació actual. El paisatge comestible que mostra la peça es configura entre ser aliment saborós o fem desagradable per a cridar l’atenció sobre la qualitat del menjar, el plaer de la ingesta i visibilitzar la quantitat de desaprofitaments que generem.
En aquesta selecció d’obres, s’ha incidit en la pràctica del dibuix com a quadern de bitàcola per a estudiar el territori i analitzar els seus ítems més rellevants. Per això i donat el context de la Fundació Giménez Lorente s’ha inclòs un mapa de Joan Martines datat en el segle XVI i pertanyent a la col·lecció de la fundació. Aquest mapa dialoga amb noves propostes gràfiques evidenciant la mirada europeocentrista de l’antic intercanvi de les rutes possibles entre mons coneguts i desconeguts, el nord i el sud, obrint una porta a noves situacions on la investigació interdisciplinària a partir de les pràctiques del pensament i la creació contemporània revelen els mapes geo-alimentaris en transformació.
Situar aquest exercici col·laboratiu en la Fundació Giménez Lorente de la Universitat Politècnica de València, és a dir, un context universitari i al Mediterrani, pròxims a la residència de Rosalía Banet i seguint el treball en línia en el temps amb Nekane Aramburu, té així mateix un sentit. Amb això es ve a assenyalar com la investigació, la teoria, la praxi, la història i les estratègies de futur s’entremesclen revelant també la necessitat d’avançar des de noves pràctiques que vinculen els sistemes culturals al desenvolupament sostenible i una nova consciència humanística, social i econòmica.