En els seus projectes mostra sempre la passió per la investigació, una capacitat titànica de treball i un poder creatiu colpidor, com podem veure en la seua obra «Involució».
És capaç de dotar cada ésser humà esculpit de múltiples formes i trets psicològics, cosa sense dubte fruit de profundes reflexions a partir d’individus socials.
Potser la seua obra ens recorda alguns dels grans mestres de l’escultura del passat, però no és comparable perquè ella es nodreix de la identitat pròpia i inconfusible de l’expressionisme figuratiu contemporani. Així, el públic se situa davant d’un treball evolutiu de corpus únic, obrint exploracions narratives de la societat actual. Les seues escultures ens arrimen a la “massa uniforme” en la què la humanitat es defineix a través dels mass media. Hi ha un buit interior que inunda la societat sencera i és de vital importància reconèixer-lo com propi per tal de poder començar a evolucionar com a éssers humans. Vivim a capitals on se’ns pot reconèixer a través del nostre rostre, del nostre iris, de les nostres empremtes… Ens reconeixem, però, a nosaltres mateix? Som capaços de reconèixer els nostres congèneres? La profunditat del Jo brolla en format expressionista dins d’un relat que vol denunciar eixa falta d’empatia, eixa soledat plena de coses que finalment deixa l’ésser humà indefens davant el desastre i els interessos econòmics.
En aquesta exposició, una volta més, María Gómez combina les tècniques del passat i els materials d’ara. Des del més profund coneixement anatòmic –ella no fa servir motlles o mitjans tecnològics actuals ni tampoc recursos estilístics de fàcil factura- és capaç de figurar en 3D el temperament humà. Les seues escultures eleven la matèria inert amb la qual són realitzades a la categoria de “matèria viva”.
Pelos de Paloma és una obra de dansa contemporània que també pot emmarcar-se en la multidisciplinaritat. Presentem una dramatúrgia textual crua i directa conjuntament amb coreografies que completen les frustracions i vivències d’un sector que es replanteja a si mateix (el de la dansa o les arts vives) i que pretén replantejar a les persones i col·lectius aliens a ell. La claredat del llenguatge i la dramatúrgia lineal es matisa amb la poesia del moviment per a narrar-nos de forma molt literal les preocupacions del sector de la dansa, i al seu torn, replantejar els discursos actuals en qualsevol col·lectiu o individu.
Les línies de treball són les de seccions aïllades que pretenen ser congruents amb una estètica canalla, directa, però que no deixa d’haver nascut d’una llavor sensible. La idea sorgeix de la necessitat de manifestar un estat d’indignació i acostar a públics aliens al món de la dansa.
Canviar la llum, posar un obstacle en el camí, netejar l’espai, canviar de lloc un objecte, modificar la temperatura ambient i la música que embolica l’escena, mostrar un somriure o donar un colp sobre la taula, pegar un crit o murmurar un gemec, prendre’s un descans, quedar-se en silenci o respondre amb una simple mirada. Qualsevol d’aquestes accions poden afectar en la nostra manera de reaccionar.
Totes les accions, absolutament totes, tenen repercussió en l’altre.
Preparant la tornada al col·le?, encara no tens la teua totebag?, t’agradaria personalitzar-la? Amb motiu de l’inici del nou curs escolar i per a donar la benvinguda al mes de setembre, durant la primera setmana d’este mes torna l’activitat “PERSONALITZA LA TOTEBAG DEL CCCC!”.
Per mitjà de la tècnica de l’estèncil, com ja se n’ha anat treballant en anteriors activitats, els participants podran dissenyar i personalitzar la seua pròpia bossa.
Vivim en època de juxtaposició i mescla de materials, la cultura és la suma de molts relats. T’invitem a reflexionar sobre l’art del present, amb plantilles preparades amb frases i símbols per a desenvolupar la teua creativitat.
En aquesta ocasió es formaran dos grups (els menors d’edat hauran d’estar acompanyats d’un adult), amb una duració d’una hora per grup, amb la intenció de donar suport als participants perquè obtinguen els millors resultats. Tots els materials que necessites estaran disposats sobre la taula.
L’obra d’Isidro López-Aparicio, íntimament lligada al compromís humà i a l’activisme social, part de processos integrats en el col·lectiu. La seua àmplia trajectòria com a professional de la cooperació en entorns de conflicte ha modulat la irreductible dimensió ètica de les seues propostes artístiques. Les obres que es despleguen en esta exposició no són el mer resultat de la seua acció sobre distints objectes; totes elles responen a una entrada directa en escena, implicant-se de ple en la realitat i amb el ferm agafador del respecte cap al «ecosistema humà» amb el que establix el diàleg.
Són moltes les àrees de reflexió que es desenrotllen en La mateixa ombra. No obstant això, per l’operativitat d’esta breu presentació, «l´argument» expositiu podria sintetitzar-se en tres proposicions com són la identitat, la frontera i la migració, i el seu teixit dins de l’actual Orde Global. Per a López-Aparicio, la clau residix a actuar de manera concreta –no només conceptualment per a posar en evidència conflictes socials de la nostra esfera pública: entre altres, la justificació de les desigualtats com a danys col·laterals d’un suposat progrés infinit; els retorns violents de l’etnocentrisme i de l’autoritarisme com a resposta a les actuals pressions migratòries; o la hipocresia de l’emmurallament tardomoderno, la ineficàcia funcional de la qual ho convertix en una perversa performance del poder.
Amb motiu del 50 aniversari de la Universitat Politècnica de València, el Centre del Carme acull l’exposició ‘Medio Siglo que cont[arte]’, que oferix al públic l’oportunitat de conéixer el Fons d’Art de la UPV, a través de 30 obres seleccionades d’entre les més de 3000 que componen la col·lecció.
Esta mostra és fruit del treball conjunt d’alumnes i professors del Màster Universitari en Gestió Cultural oferit per la Universitat de València-Estudi General i la Universitat Politècnica de València. El treball s’ha desenrotllat en equip i s’ha dividit en set grups: Catàleg, Comunicació, Didàctica, Digitalització, Disseny expositiu, Gestió d’obres i Protocol, recolzats pels equips de Docència i Comissariat.
Una exposició oportuna en un edifici vinculat a l’Art Contemporani i a l’ensenyança de les Belles Arts.
Norberto Pinti (Manuel Bandera) és un director, autor i productor que regenta una xicoteta companyia portàtil de varietats que es guanyen la vida pels pobles d’Espanya en gires llustroses i populars. Després de vint anys d’èxits vivint en el faranduleo nòmada, descobreixen que els gèneres que toquen comencen a desfasar-se.
Comencen els noranta i Espanya enlaira econòmicament i mira a Europa i al futur. Quan els cau una gira d’estiu, Norberto decideix que han de renovar-se o morir, l’espectacle està canviant, cal fer teatre compromés, art de debò, es van acabar les Varietes, les vedettes. És temps d’elevar-se a l’art.
Quan Norberto decideix muntar amb elevades intencions, la comèdia sense títol de Lorca, la companyia es dispersa i seguiran a Norberto només quatre d’ells , a més d’un domador de gossos amb vocació de cantant folklòric, Tino Velasco (Cayetano Fernández).
Viejo amigo Cicerón és una obra centrada en la figura del cèlebre orador romà, protagonista destacat de les intenses lluites i violentes transformacions esdevingudes en el segle primer anterior a la nostra era.
Ciceró personifica la integritat moral de qui manté la coherència de les seues conviccions polítiques encara en les més adverses circumstàncies.
L’orador representa la defensa de la legalitat com a valor moral enfront de la degradació del sistema polític, abocat, indefectiblement, a fórmules tiràniques de govern. Marco Tuli Ciceró se’ns presenta com un polític excepcional en un món de mesquines ambicions personals, deslleialtats i xicotets tripijocs tan pròpies de la vida pública des de llavors. Amb tot, com és obvi, es tracta d’una obra de ficció; i si bé els esdeveniments narrats responen quasi escrupolosament a la realitat històrica, ens hem permés imaginar diàlegs i situacions entre els personatges arran dels fets generals dels quals dóna compte la crònica històrica.
La història de Ciceró bé podria resumir-se com la d’un home íntegre que es va resistir activament a la inevitable ensulsiada de tot un sistema enarborant, reiterem, la bandera de la legalitat com a suprem valor moral.
El divendres, 13 de març, a les 20.00 hores, s’inaugura en Bombas Gens Centre d’Art l’exposició ‘Infraleve’, de Inma Femenía. Esta és el resultat de la investigació de l’artista al voltant de la percepció determinada pels mitjans digitals i l’experiència sobre la realitat física.
Una percepció entesa com una eina que modifica l’aparença de les formes i que Femenía tracta de plasmar mitjançant l’ús de diferents superfícies. L’artista s’aproxima al que es consideren els límits d’allò perceptible, i els amplia, fins a situar-se’n al llindar i revelar noves maneres de percepció, determinades per la llum de les pantalles i la seua reflexió momentània en els objectes.
La pixelació, la deterioració i la dissolució de les imatges en les nostres pantalles són el ressò d’una realitat que s’esvaïx i es reconfigura com en un teatre d’ombres. Un acostament «digital» que ens retrau al concepte infralleu de Marcel Duchamp: moments relacionats amb el cos físic i l’espai, extrets de la levitat de la vida quotidiana i en els quals es trobaria la verdadera essència l’art. Moments com la calor d’un seient que s’acaba de deixar, el so del frec dels pantalons en caminar, les carícies, un dibuix fet amb vapor d’aigua o amb l’alé sobre una superfície polida, un espill o un vidre.
La representació de plantes o formes vegetals ha sigut una constant dins de la història de la fotografia. Han sigut molts els autors que -ja siga a partir de la botànica, la fotografia objectiva o la idea d’arxiu- han decidit dirigir la seua atenció a les plantes. Aquesta exposició, entesa com un jardí, crea un relat visual a partir d’una selecció d’obres de la col·lecció Per Amor a l’Art, incloent artistes com Karl Blossfeldt, Imogen Cunningham Hans-Peter Feldmann, Jonas Mekas, Alessandra Spranzi o Pierre Verger, entre altres.
Esta exposició, organitzada per Pirelli HangarBicocca (Milà) i Bombas Gens Centre d’Art (València), permet descobrir més de vint anys de producció artística de Sheela Gowda.
Sheela Gowda (nascuda a Bhadravati, Karnataka, Índia, 1957; viu i treballa a Bangalore) ha desenvolupat el seu treball en constant diàleg amb les tradicions artístiques locals i internacionals. Remains [Restes], primera exposició individual de l’artista a València, reuneix instal·lacions i escultures procedents de diferents èpoques que es construeixen amb diversos materials i escales així com una selecció de treballs basats en imatges.
La mostra destaca tant la poètica de Gowda com les seues pràctiques polítiques, assentades en una visió reflexiva i perceptiva del món, acompanyada per una consciència del valor simbòlic i comunicatiu de la matèria, els objectes i les seues restes. Esta selecció d’obres també transmet el compromís amb el procés de definició de la forma com a generadora de significat.
Del 13 de febrer de 2020 al 24 de gener de 2021 es podrà gaudir de l’exposició «Hiperespais». Esta planteja com la reflexió sobre l’arquitectura està en l’origen de nombroses obres d’art que construeixen espais, a partir d’imaginaris perceptius, mentals i afectius.
Reuneix una selecció d’obres de la col·lecció Per Amor a l’Art que, a partir de diferents suports, tracten criteris propis de l’arquitectura com ara la superfície, la materialitat o l’ornament. L’elecció de diferents materials que aquests artistes utilitzen -i que investiguen buscant un equilibri entre la bellesa, la funcionalitat i el concepte- és un tema recurrent en la història de l’art. En aquesta ocasió, les obres seleccionades exploren aquestes qüestions lligant-les a l’arquitectura que, com a art, ha de batallar amb aquestes qüestions com les seues formes de comunicació. Inclou artistes com Carlos Bunga, Pedro Cabrita, Ángela de la Cruz o Roland Fischer, entre d’altres.
