València en la Memòria

Quan València fou capital de la II República Espanyola (1936-1937), aquest edifici de la llavors Plaça d’Emilio Castelar acollí la seu oficial de les Corts Republicanes. Al maig del 1937 va patir seriosos danys arran un dels més de 400 bombardejos franquistes sobre la ciutat durant la Guerra Civil (1936-1939). Dos mesos després acollí el II Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura. Al soterrani es conserva un refugi antiaeri amb capacitat per a més de 700 persones.

Ubicació: Plaça de l’Ajuntament, 1

D’origen tardomedieval (acaballes del segle XIV), les Torres de Serrans van acomplir un paper clau durant la guerra civil espanyola (1936-1939). Durant les primeres setmanes van albergar una de les 26 postes sanitàries d’urgència que els defensors de la democràcia republicana van organitzar a València com a resposta a la violència propiciada pel cop d’estat encapçalat per Franco i altres generals al juliol del 1936. Posteriorment, van funcionar com a dipòsit-refugi del patrimoni històrico-artístic.

Primerament, d’obres d’art local, fonamentalment religiós, confiscades per l’Ajuntament republicà amb la intenció d’evitar noves destruccions com les ocasionades els dies 20 i 21 de juliol pels atacs espontanis a esglésies de la ciutat en reacció a la sublevació. Més endavant, van allotjar, a més a més, la part més valuosa del patrimoni històric-artístic espanyol, traslladat en camions des de Madrid amb la intenció de protegir-lo dels bombardejos franquistes. Bombardejos que arribarien a afectar, entre d’altres, el Museu del Prado, del qual provenien moltes de les obres ací conservades, com ara El Dos de Mayo de Goya, el Cristo Crucificado de Velázquez o la Venus de Ticià.

Aquesta arriscada operació de transport –de nit i sota protecció militar– es va iniciar el 10 de novembre del 1936, només tres dies després del trasllat a València del govern i la capitalitat de la República i, de fet, va respondre també a la voluntat d’aquest de mantindre el control directe sobre el patrimoni “nacional” com a senyal d’identitat que el reforçava com a únic govern legítim de la nació.

Escollides per les seues característiques arquitectòniques, aquesta antiga porta d’entrada a la ciutat va ser adaptada, reforçant-ne l’estructura per a tindre una major protecció davant els bombardejos, o instal·lant-hi, entre d’altres intervencions, aparells elèctrics per evitar que la humitat deteriorara els quadres.

L’èxit va quedar palès en la perfecta conservació de quadres, tapissos i llibres, comprovada in situ per experts internacionals com ara Frederic Kenyon, antic director del British Museum, qui visità València l’estiu del 1937. Entre el març i l’abril del 1938, arran l’avanç de les tropes de Franco sobre les comarques castellonenques, aquestes obres es traslladaren cap a Catalunya i acabaren finalment travessant-ne les fronteres gràcies a un acord internacional. Tot i això, fins al final de la guerra les Torres de Serrans continuaren complint la mateixa funció, passant a conservar els tresors artístics de Sogorb, Castelló i altres localitats amenaçades pels rebels ajudats en el seu avanç per tropes de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi.

Ubicació: Plaça dels Furs, s/n

La guerra civil espanyola (1936-1939) fou el primer conflicte bèl·lic a Europa en què es bombardejà nuclis de població des de l’aire en alt nombre i de forma indiscriminada. Entre el gener del 1937 i la fi de la guerra, el març del 1939, es calcula que la ciutat de València patí més de 400 incursions per mar i aire, això és, una mitjana d’una cada dos dies durant els dos últims anys del conflicte. Sovint a càrrec de l’aviació i la marina de guerra de la Itàlia feixista, aliada del bàndol franquista, els bombardejos provocaren més de 800 morts, gairebé 3.000 ferits i més de 900 edificis destruïts.

La Junta de Defensa Passiva tenia la missió d’organitzar la resposta davant uns bombardejos cada vegada més freqüents. Una de les principals mesures fou la construcció o habilitació de més de 300 refugis antiaeris, de titularitat pública o privada. Construït sota terra en un solar disponible a la confluència dels carrers de Dalt i de Ripalda, aquest tenia capacitat per a vora 600 persones en els seus 362m2. A peu de carrer només n’és visible la ‘part aèria’, sobre el nivell de terra, que comprenia les entrades i els nivells de protecció que havien d’esmorteir bona part de la denotació en cas d’impacte d’una bomba. La seua ubicació resulta encara fàcilment identificable per les lletres REFUGIO, col·locades en la seua façana en estil Art Déco, una tipografia característica de l’època. Aquest és un dels pocs refugis de la ciutat que encara conserven la seua retolació original.

Dos fletxes apuntant direccions oposades n’assenyalaven les entrades, per a que la població de la ciutat poguera trobar-les sense dificultat una vegada començaren a sonar les sirenes antiaèries. Les entrades solien estar construïdes el més allunyades possible entre sí, per a poder dificultar-ne així la destrucció simultània en cas d’un eventual impacte. Igualment, els corredors d’accés que donaven accés a l’interior dels refugis solien presentar una disposició ‘en colze’, això és, en angle recte, per a que, en cas que una bomba esclatés a la porta, la metralla no afectés els civils refugiats al seu interior. En acabar el bombardeig, les alarmes tornaven a sonar per a indicar a la població que el perill havia passat.

Ubicació: Carrer de Dalt, 33, cantonada carrer Ripalda

Quan València va ser capital de la II República Espanyola (1936-1937), aquest palau del segle XIX –situat en l’aleshores plaça dels Treballadors- es va convertir en la seu del Ministeri de Sanitat i Assistència Social. Es tractava d’un ministeri de nova creació, sense precedents en l’estructura governamental espanyola, reunint competències fins aleshores assignades principalment als ministeris de Governació i de Treball. Amb l’arribada del Govern, la seua primera seu va estar en el Palau dels Montenegro (que continua existint al carrer Sorní, núm. 3, molt prop de la parada de metro de Colón), que acollia el Comité Sanitari de la Conselleria Provincial de Sanitat.

Al seu cap estava l’anarquista catalana Federica Montseny i Mañé (1905-1994), primera dona ministra de la història d’Espanya i una de les primeres d’Europa. Si bé el seu nomenament no va estar exempt de polèmica, la premsa de l’època no va tardar a destacar el seu significat. Segons la revista gràfica Estampa, era:

“l’entrada d’una dona en el despatx central d’un Ministeri, succés que delimita perfectament els dos aspectes: el nou, el d’àmplies possibilitats per a tot el que tinga aptitud per a les coses, i el vell, el que nosaltres mateixos descobrim destacant aquest mateix nomenament de ministre per a una dona, cosa que havia de semblar-nos tan natural i espontània si no tinguérem tots la intel·ligència tan lligada a aqueixa xarxa de vells prejudicis que ens ha envoltat des de sempre”.

Ubicació: Plaça de l’Arquebisbe, 3

Durant la guerra civil espanyola (1936-1939), a tocar d’aquesta llavors Plaça de Vinatea (batejada en record de Francesc de Vinatea, jurat de la ciutat al segle XIV), el Micalet acollia el centre neuràlgic de la Defensa Especial Contra Aeronaus. La DECA coordinava el sistema local de defensa passiva i avisava de l’arribada dels bombarders, normalment pertanyents a l’Aviazione Legionaria. Basats a Mallorca, l’arribada per mar feia impossible detectar-los amb prou antel·lació, tot i l’ús de fonoreceptors per a sentir-ne abans el soroll dels motors.

Els punts avançats d’observació repartits entre la costa i Ciutat Vella tenien doncs un temps mínim de resposta per a avisar el centre d’observació al Micalet, el qual ordenava fer sonar les sirenes i obrir foc a les bateries antièries. Es tractava d’un sistema insuficient i obsolet per a fer front a la moderna guerra aèria. De fet, no tenim constància que cap avió atacant fos derribat sobre València i la tasca principal de la Junta de Defensa Passiva (creada l’abril del 1937) era reduir al màxim la pèrdua de vides entre la població civil en cas d’atac.

En sentir les sirenes (d’entre tres i cinc minuts de durada), la gent corria als refugis, com ara aquest, construït de nova planta el 1938 en l’antic emplaçament de la Batlia (o Casa de la Ciutat); en desconeixem, però, la grandària i capacitat. Passada l’amenaça, les sirenes tornaven a sonar durant dos minuts per avisar la població que podia tornar al carrer. A hores d’ara, només es conserva una de les vint-i-cinc sirenes de la ciutat, al carrer Martínez Aloy.

El Palau de la Generalitat és des del retorn de la democràcia la seu de la Presidència del Consell, el Govern valencià. Construït en bona part en el segle XV i declarat Bé d’Interés Cultural (BIC) ja en 1931, l’edifici va acollir durant els mesos posteriors al colp d’estat de 1936 al Comité Executiu Popular (CEP), vertader poder alternatiu i únic organisme polític de govern per a la rereguarda valenciana. Comptava amb representants de totes les forces polítiques i sindicals que donaven suport a la causa de la República: dos representants de la UGT i dues de la CNT, un de la FAI i un per cada.

Ubicació: Carrer de Cavallers

El Palau dels Borja, actual seu de les Corts Valencianes, fou construït per la família dels Borja, ducs de Gandia, entre les acaballes del segle XV i primeries del XVI. Durant la darrera guerra civil espanyola (1936-1939), amb el trasllat a València del govern i la capitalitat de la República, l’edifici allotjà la seu de la Presidència del Govern, així com del Ministeri de la Guerra. Ací tingué lloc el primer consell de ministres celebrat a València l’endemà del trasllat, el 7 de novembre de 1936, el qual va servir, entre altres coses, per prendre l’important decisió de com comunicar a l’opinió pública el polèmic trasllat des de Madrid. En efecte, calia deixar clar que no es tractava de cap abandonament, ni d’una mostra de feblesa davant l’avanç de les tropes de Franco, sinó d’una decisió estratègica per a fer més eficaç la gestió del gabinet: “per articular els esforços de tota l’Espanya antifeixista al servei de la victòria total i del propi alliberament de Madrid”, com indicà una nota oficial.

Al Palau dels Borja s’efectuaren durant l’any de la capitalitat les recepcions oficials del president del Govern. Des de les seues finestres, qui ocupava el càrrec en aquells moments, el socialista Francisco Largo Caballero, arengà una important manifestació de suport al govern democràtic celebrada el 14 de febrer de 1937, poc després de la caiguda de Málaga en mans dels rebels ajudats pels feixistes italians, saldada amb una massiva repressió. Al soterrani de l’edifici es conserva un refugi que, a l’actualitat, s’utilitza com a magatzem de publicacions. Durant la dictadura (1939-1975) va servir com a residència de Franco en les seues visites a València. El 1973 l’edifici va ser adquirit pel Ministeri de l’Interior i durant la transició a la democràcia es convertí en seu de la Presidència i diverses conselleries del Consell del País Valencià, ço és, el govern pre-autònomic. Finalment, al 1983 el Palau dels Borja fou cedit pel ministeri per a ubicar-hi la seu de les Corts Valencianes, el poder legislatiu del poble valencià; el 1994 finalitzaren les diverses obres d’adaptació dutes a terme al Palau per a adequar-lo a la seua actual funció.

Ubicació: Plaça de Sant Llorenç, 3

L’edifici de l’actual Museu de Belles Arts de València va ser construït entre finals del segle XVII i la primera meitat del segle XVIII com a Col·legi Sant Pius V per a la formació de sacerdots. El 1835 va passar a les mans de l’exèrcit, el qual va instal·lar-hi un hospital militar.

Durant l’última guerra civil espanyola (1936-1939), en un context d’emergència sanitària, l’Hospital Militar Sant Pius V es va convertir en el centre principal d’una xarxa que va arribar a estar formada per quinze hospitals militars valencians. Amb 701 llits repartits en 35 sales, quiròfans, policlíniques i pavelló d’infecciosos, va ser fonamental en l’atenció a soldats ferits en el front. Particularment rellevant va ser el seu paper durant l’any 1938, en relació amb les batalles a Teruel i Castelló, saldades amb la derrota de les forces democràtiques i amb gran nombre de ferits: 904 només en el cas de la primera. Juntament amb la tasca dels metges pertanyents al Cos Sanitari Militar, cal reconèixer el treball del nombrós personal femení, fonamental en l’assistència als ferits i malalts; el caràcter generalment voluntari de la contribució d’aquestes dones en revelava sovint el compromís amb la causa antifeixista. Des del 1946 l’edifici alberga el Museu de Belles Arts de València, una de les tres pinacoteques més importants d’Espanya.

El monestir de la Trinitat, l’edifici original del qual data del segle XIII, va ser habitat des del segle XV per religioses clarisses. Abandonat arran el temor a atacs incontrolats de contraris a la sublevació militar durant les primeres setmanes de la guerra civil, l’edifici va ser ocupat i utilitzat per a finalitats militars, tal i com va ocórrer amb molts altres edificis religiosos. Així, va servir com a caserna per al regiment nº 10 de l’Exèrcit de la República i per a les Brigades Internacionals, compostes per voluntaris estrangers partidaris de la democràcia republicana. No debades, aquesta va comptar amb el suport actiu de personalitats tan conegudes com Willy Brandt, Josip Broz Tito, Ernest Hemingway o George Orwell. En el que havia estat un hort del convent, es va construir un refugi antiaeri, que actualment es troba en bon estat i conserva els bancs, part del sistema de ventilació i els edificis auxiliars. Després de patir importants danys i transformacions durant la contesa, amb la victòria franquista el monestir va tornar a ser ocupat per les monges i a hores d’ara es troba deshabitat.

Ubicació: Carrers de Sant Pius V, 9, i de la Trinitat, 13

Quan València fou capital de la II República espanyola (1936-1937), l’edifici de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad acollí el tot just creat Ministeri de Propaganda. S’hi accedia per l’entrada oficial, al llavors Carrer de Maria Carbonell, batejat així ja abans de guerra en record de la valenciana María Carbonell Sánchez (1852-1926). De conviccions catòliques i propera al sector conservador de la Institución Libre de Enseñanza, fou mestra a l’Escola Normal femenina de València i autora d’una profusa obra. Molt volguda a la ciutat, esdevingué una de les figures més recordades de la pedagogia valenciana.

El Ministeri de Propaganda havia estat creat el 4 de novembre del 1936, tres dies abans del trasllat del Govern a València. Ací ocupà el llavors nou edifici obra de l’arquitecte valencià Antonio Gómez Davó, construït a primeries de la dècada de 1930. Amb el periodista alacantí Carlos Esplà (1895-1971), d’Izquierda Republicana, al seu capdavant, la missió del Ministeri era sostindre la moral de la població i coordinar les consignes d’institucions, partits i sindicats. En paraules del seu sotssecretari, Federico Martínez Miñana, a la revista gràfica Crónica, calia fer-hi “propaganda de todo el Gobierno y de todo lo que en el exterior vale de los partidos y de los Sindicatos”, tot reconeixent-ne la pluralitat política de forces, però primant-ne els elements comuns en el missatge institucional de la República. A banda, per a presentar la causa de la democràcia en l’important plànol internacional, calia arribar “a las cinco partes del mundo a difundir y señalar la justa causa que defiende la República de España”.

Per a poder acomplir la seua missió, el Ministeri es dividia orgànicament en diferents departaments: d’Informació per a la premsa estrangera; d’Edicions i Publicacions; de Cinema i de Ràdio; un Servei fotogràfic i un arxiu sonor o ‘Discoteca’. Especialment durant la capitalitat, el Ministeri fou un dels actors polítics que contribuiren a la intensa politització de la societat valenciana, tot plenant de cartells, pancartes i murals parets i façanes d’edificis oficials (ministeris, Ajuntament i institucions, com ara l’Ateneu Popular) i, en general, els carrers del centre de la ciutat.

Els soterranis de l’edifici s’adaptaren per a acollir un dels refugis antiaeris més grans de València, amb capacitat per a protegir –segons informava el diari anarquista Fragua Social– vora 2.800 persones de les més de 400 incursions aèries patides per la ciutat fins a la fi de la guerra.

Ubicació: Carrer General Tovar, 3

Durant la guerra civil espanyola (1936-1939), València patí més de 400 atacs aeris i navals, sovint a càrrec de la marina i l’aviació de la Itàlia feixista, aliada –a l’igual que l’Alemanya nazi- del bàndol franquista.

Al període d’entreguerres s’havia estès per Europa la por que arran el desenvolupament de l’aviació militar, en cas d’una nova guerra, les ciutats es convertiren en grans objectius, totalment desprotegides com estaven davant la nova amenaça provinent del cel. Aquesta por va fer-s’hi realitat per primera vegada de forma sistemàtica i indiscriminada durant la guerra civil espanyola.

Tot i estar prohibits per la Convenció de La Haia des del 1907, els bombardejos contra poblacions civils indefenses afectaren llavors ciutats menudes, mitjanes i grans. Així, la Luftwaffe alemanya i l’Aviazione Legionaria italiana convertiren –entre moltes altres- Durango, Gernika, Xàtiva, Castelló, Madrid o Barcelona en camp de proves on assetjar el que poc després llançarien a una escala molt major sobre Varsòvia, Rotterdam, Londres o Belgrad.

A la ciutat de València, esdevinguda objectiu civil de primer rang en ser designada capital de la República al novembre del 1936, els primers bombardeigs arribaren dos mesos després. Les bombes llançades des del cel i la costa fins als últims dies de guerra, al març del 1939, causaren la mort de més de 800 civils i en feriren més de 2.800, tot destruint, a més a més, més de 900 edificis.

Per a protegir la població civil, el 1937 la Junta de Defensa Passiva construí ací –molt a prop d’un nucli polític d’importància, com era la llavors Plaça de la Senyera (hui, de Tetuan)- un refugi antiaeri de capacitat mitjana. En els seus 267 m2 podia allotjar vora 380 persones, protegides per una estructura de formigó armat que podia suportar l’impacte de bombes de fins a 200-250 kg.

Situat en un carreró, l’escassa visibilitat recomanà col·locar en el cantó del Carrer Espasa amb la Plaça un segon rètol amb les lletres REFUGIO en estil Art Decó, per a assenyalar-ne la ubicació i que, en cas de bombardeig, la població poguera localitzar-lo ràpidament. Mentre que aquest segon rètol es conserva, de l’original a la façana del refugi sobre una de les dos portes a hores d’ara amb prou feines si es pot intuir encara la petjada deixada per les lletres ja desaparegudes.

Molts dels refugis de la ciutat, sobretot els de nova construcció que tenien una part aèria ben visible (Plaça del Carme, Generalitat,..), no van ser destruïts fins a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, quan esdevingué clar que Espanya no entraria en guerra al costat de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. El refugi del Carrer Espasa, però, no fou destruït: abandonat, sobrevisqué també la postguerra mundial, i anà deteriorant-se progressivament durant dècades. A hores d’ara, els seus dos accessos estan clausurats però al seu interior encara conserva els bancs correguts per a poder passar les –sovint- hores de tensa espera, així com també restes de la maquinària i tubs de ventilació. Pel que fa a la seua protecció patrimonial, el refugi està catalogat com a Bé de Rellevància Local (BRL) per la seua vàlua històrica, cultural i arqueològica.

Ubicació: Carrer Espada, 22

A la Plaça de Tetuan es dilucidà en bona mesura el destí del colp d’estat contra la democràcia republicana que originà la guerra civil espanyola (1936-1939).

El 18 de juliol de 1936 l’edifici de Capitania General (antic Real Convent de Sant Domènech) albergava el Quartell General de la III Divisió Orgànica de l’Exèrcit espanyol, que comprenia els destacaments militars d’Albacete, Alacant, Castelló, Múrcia i València, sota el comandament del general de Brigada Fernando Martínez-Monge Restoy (1874-1963). El control de Capitania constituïa un factor clau per a sollevar les guarnicions de la seua jurisdicció, però també, la posició estratègica de València respecte a Madrid i Barcelona, podia incidir en la sort final de la insurrecció antirepublicana. Front a Capitania, la seu de la Derecha Regional Valenciana instal·lada en el neoclàssic Palau dels Comtes de Cervelló, històric edifici de la memòria liberal on Ferran VII derogà la Constitució de Cadis, de 1812 (la “Pepa”), per restaurar l’absolutisme.

En el Palau de Cervelló s’havien concentrat el 18 de juliol del 1936 militants armats de la Derecha Regional i de Falange per a donar suport als oficials conjurats amb l’objectiu de sollevar-se i fer-se amb el control de Capitania, i en la plaça tingué lloc el primer enfrontament armat amb un cotxe de milicians republicans. A Capitania, l’oficialitat insurrecta esperava l’instant definitiu per a poder controlar el poder de les forces militars però, a l’igual que altres oficials, Martínez-Monge decidí romandre fidel al govern legítim. Entre altres factors, la seua actitud ajudà a decidir el fracàs de la conjura antirepublicana a València i mai no li va ser perdonada pels colpistes. En acabar la guerra al 1939, Martínez-Monge –lleial sempre a la República- marxà a l’exili i morí a Buenos Aires (Argentina).

Ja en plena guerra civil, el Palau de Cervelló albergaria el Comitè Regional del Partit Comunista, el que provocà que la llavors Plaça de la Senyera fóra coneguda popularment com a ‘Plaça Roja’. El 30 d’octubre de 1936 la Plaça va ser l’escenari d’un greu esdeveniment: l’enfrontament armat entre comunistes i milicians anarquistes, arran les seues diferències a l’hora d’organitzar l’economia, la política i l’exèrcit. Aquest xoc, que preludià els anomenats ‘Fets de maig’ del 1937 a Barcelona, acabà amb el resultat provisional de més de 20 morts.

Ja en plena guerra civil, el Palau de Cervelló albergaria el Comitè Regional del Partit Comunista, el que provocà que la llavors Plaça de la Senyera fóra coneguda popularment com a ‘Plaça Roja’. El 30 d’octubre de 1936 la Plaça va ser l’escenari d’un greu esdeveniment: l’enfrontament armat entre comunistes i milicians anarquistes, arran les seues diferències a l’hora d’organitzar l’economia, la política i l’exèrcit. Aquest xoc, que preludià els anomenats ‘Fets de maig’ del 1937 a Barcelona, acabà amb el resultat provisional de més de 20 morts.

Després d’haver acollit durant el segle XIX, entre altres, Ferran VII, la regent Maria Cristina o Isabel II, en l’actualitat el Palau de Cervelló és un dels principals espais culturals de la ciutat, n’acull l’Arxiu Històric Municipal i alberga exposicions o espais com ara el Saló de Ball i la Biblioteca. Alhora, l’interior de Capitania General ha conservat un rellevant conjunt historicoartístic.

Ubicació: Plaça de Tetuan

El Carrer de la Pau és resultat d’una de les més importants reformes urbanes de la València de finals del segle XIX, que el va conformar com a zona residencial de la burgesia.

Durant la guerra civil espanyola (1936-1939), aquesta moderna artèria es va convertir en un dels eixos de la vida política de la ciutat, particularment durant l’any en què València va ostentar la capitalitat de la II República, entre novembre del 1936 i octubre del 1937, arran del trasllat del govern democràtic des del Madrid amenaçat per les tropes de Franco recolzades per l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Així, els cartells, rètols i pancartes que penjaven de nombrosos edificis i locals del Carrer de la Pau van testimoniar la notable intensificació de la vida política i cultural de València.

En efecte, a palauets i espaiosos pisos abandonats pels seus adinerats propietaris fugits davant el temor de la repressió republicana, o bé confiscats a aquests, es van instal·lar les seus de diverses organitzacions i institucions polítiques i culturals vinculades a la defensa de la República, tals com el Ministeri d’Instrucció Pública (al número 39 d’aquesta via), la Federació Regional de les Joventuts Llibertàries de Llevant (nº 40), la Federació Regional de Llevant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i Cultura Popular (nº 23), dedicada a tasques educatives.

Les seus del Comitè Regional de Mujeres Libres (nº 29) i del Comitè Provincial de Mujeres Antifascistas (nº 38) revelaven la crucial mobilització de les dones partidàries de la República en activitats assistencials, propagandístiques, culturals i educatives, concebudes com a part de l’esforç de guerra.

Per la seua banda, el luxós Hotel Palace (nº 42), rebatejat com a “Casa de la Cultura”, es va convertir en residència i lloc de treball de nombrosos intel·lectuals, artistes i científics traslladats des de Madrid amb el suport del govern, els quals van contribuir a dinamitzar la vida cultural de València. Anomenada amb sorna pels valencians “El Casal dels Sabuts de tota mena”, el seu patronat va estar presidit pel poeta Antonio Machado, i per allí van passar personalitats com ara Rafael Alberti, María Teresa León, Luis Cernuda, León Felipe, Octavio Paz, John Dos Passos o André Malraux. Al mateix carrer, la cafeteria Ideal Room (nº 19) es va convertir en lloc de trobada d’intel·lectuals republicans, diplomàtics, militars i corresponsals estrangers.

No obstant això, el Carrer de la Pau no va ser tampoc aliè a la cara més amarga de la guerra: s’hi habilitaren quatre soterranis (als números 14, 22, 25 i 40) com a refugis antiaeris, amb capacitat total per a 765 persones. El 26 de gener del 1938 un virulent atac de l’aviació feixista italiana sobre objectius civils hi provocà vora un centenar de morts.

Ubicació: Carrer de la Pau

En 1917 la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España (inclosa dins RENFE quan fou nacionalitzada en 1941) inaugurà aquesta Estació de ferrocarril dissenyada per Demetrio Ribes, una esplendorosa joia modernista, coneguda popularment com l’Estació del Nord.

Durant la guerra civil espanyola (1936-1939) aquest espai condensà els efectes de la “guerra total” sobre la població civil, però també simbolitza al nostre present l’enorme desplegament de solidaritat amb milions d’evacuats. Des dels primers dies de guerra, desenes de milers de persones no combatents (ancians, dones, xiquets i xiquetes) abandonaren les seues cases i es dirigiren cap a Madrid per fugir preferentment de la violència política desplegada per l’exèrcit rebel en el seu avanç a través d’Andalusia, Extremadura i Castella-La Manxa.

A la capital espanyola començaren a sofrir el terror planificat dels bombardejos de l’aviació nazi-feixista, governs aliats als colpistes, per a passar posteriorment a patir el setge militar de la ciutat.

Des de Madrid s’organitzà llavors l’evacuació d’ancians, dones i infància cap a les encara tranquil·les zones de rereguarda. A València l’Estació del Nord es va convertir en el punt neuràlgic d’aquesta evacuació dirigida i sostinguda amb el suport de l’exemple solidari desplegat per institucions públiques valencianes i estatals, sindicats, partits, associacions i ajuda internacional. A l’Estació, el Comitè Nacional de Refugiats atenia les primeres necessitats alimentàries i sanitàries dels evacuats. Posteriorment, es distribuí el col·lectiu evacuat a les províncies valencianes, Catalunya i Múrcia, amb una particular atenció cap a la infantesa (colònies escolars).

A la València capital de la República (novembre 1936-octubre 1937) s’instal·là el Comitè Nacional de Refugiats (carrer Salvador Seguí, actualment Comte de Salvatierra) i el seu successor, l’Oficina Central d’Evacuació i Assistència a Refugiats (OCEAR) que va establir a València una de les dues Oficines d’Etapa per a l’Evacuació i Assistència a Refugiats.

També la Conselleria d’Assistència Social del Consell Provincial de València (Plaça dels Drets del Xiquet, 2, actualment de Sant Lluís Bertran) mantenia els seus centres de protecció als evacuats.

Així, en acabar l’any 1936, el territori valencià acollia uns 250.000 evacuats i la ciutat de València rebia la felicitació de la Missió Sanitària de la Societat de Nacions (precursora de l’actual ONU) per la seua atenció als evacuats. Les progressives derrotes militars republicanes des de principis de 1937 obligaren a evacuar cap a la rereguarda republicana milions de persones provinents de Màlaga, Astúries, País Basc, Aragó o la província de Castelló. Així, la ciutat de València passaria d’uns 320.195 habitants als anys trenta, a 413.969 en 1939, quan acabà la guerra.

Així, en acabar l’any 1936, el territori valencià acollia uns 250.000 evacuats i la ciutat de València rebia la felicitació de la Missió Sanitària de la Societat de Nacions (precursora de l’actual ONU) per la seua atenció als evacuats. Les progressives derrotes militars republicanes des de principis de 1937 obligaren a evacuar cap a la rereguarda republicana milions de persones provinents de Màlaga, Astúries, País Basc, Aragó o la província de Castelló. Així, la ciutat de València passaria d’uns 320.195 habitants als anys trenta, a 413.969 en 1939, quan acabà la guerra. Aquest constant augment demogràfic provocà una pressió sobre els servicis sanitaris, l’allotjament i l’abastiment alimentari, així com un repte de gestió d’aquesta crisi humanitària. Malgrat puntuals conflictes de convivència, la solidaritat aconseguí limitar, especialment amb la infantesa, les devastadores conseqüències de la guerra.

A hores d’ara, l’Estació del Nord és Monument Històric Artístic i Bé d’Interès Cultural, així com una de les estacions històriques d’Adif contemplades en el Patrimoni Històric Espanyol.

Ubicació: Carrer de Xàtiva, 24

El Col·legi de Sant Josep, de la Companyia de Jesús, va ser fundat el 1870 com a centre d’ensenyament secundari i és un dels exemples de la mobilització catòlica de finals del segle XIX i començaments del segle XX, en defensa de l’Església i els seus postulats. En aquest cas, la iniciativa estava adreçada a educar els fills de les famílies influents de la ciutat.

La Companyia va triar aquesta ubicació per trobar-se al que llavors eren els afores de la ciutat, en una zona sana i higiènica. L’edifici va començar a construir-se el juny de 1879 i va ser conclòs el setembre de 1880. Posteriorment va viure successives ampliacions que suposaren la construcció de la capella i del saló d’actes, així com l’ampliació de les ales laterals, inicialment només amb una planta, a diferència de la resta de l’edifici que en tenia tres, fins que foren igualades a tres plantes a la dècada del 1920. Amb aquesta última ampliació i la compra de dos solars en direcció al llit del riu Túria, el 1922 i el 1926, arribem a la imatge que tenia el Col·legi als anys trenta.

Poc després de proclamar-se la primera democràcia espanyola, la Segona República (1931-1939), en ser propietat de la Companyia de Jesús aquesta institució es va veure afectada per allò disposat a l’article 26 de la Constitució de 1931: dissolució de la Companyia de Jesús i nacionalització dels seus béns, que serien dedicats a finalitats benèfiques i docents.

Per això, des de 1932, començaren a instal·lar-s’hi diferents institucions dedicades fonamentalment a l’educació, la qual cosa es va veure potenciada durant la guerra civil espanyola (1936-1939). Així doncs, aquest complex va esdevindre un exemple de l’acció educativa portada a terme per la Segona República espanyola, tant en temps de pau com de guerra.

Així, vora-riu, al final del que llavors es deia la Gran Via de Ramón y Cajal de València, s’aplegaven les següents institucions:

a) L’Institut-Escola: creat a València el 1932, era un exemple característic de l’aplicació a un centre públic, destinat a estudiants sobretot –encara que no només- de Secundària, dels principis pedagògics i metodològics de la Institució Lliure d’Ensenyament.

b) L’Institut Obrer de València: creat en novembre de 1936 i inaugurat en gener de 1937, s’hi va aplicar el Batxillerat abreviat, aprovat molt poc abans. De dos anys de durada amb dos cursos semestrals per any, aquest Batxillerat abreviat tenia com a objectiu fonamental facilitar l’accés a la Universitat als sectors populars i treballadors.

c) L’Institut Nacional de Segon Ensenyament Blasco Ibáñez, segon centre de Secundària de la ciutat després del Lluís Vives: creat en 1933 i ubicat prèviament a diferents llocs del nostre Cap i Casal, sobretot a l’entorn de l’Eixample de Russafa (carrers de l’Almirall Cadarso i Avinguda del 14 d’Abril, actual Regne de València), es va instal·lar ací a començaments de 1937.

d) El Grup Escolar Luis Bello, l’únic centre de Primària de tot el conjunt, junt amb les escoles General i Diferencial de l’Institut-Escola.

e) L’Escola Normal. La institució de formació dels futurs i futures mestres fou traslladada en 1932 des del seu lloc originari, la Casa de l’Educació, situada darrere de l’Ajuntament, al carrer de l’Arquebisbe Mayoral. Durant la guerra, acollí també la Normal 1 de Madrid i, en instal·lar-s’hi l’Institut Obrer, va haver de traslladar-se, al març de 1937, primer a l’Escola d’Artesans (Avinguda del 14 d’Abril) i després a l’Avinguda de Mariano Aser (actual Passeig de l’Albereda).

La victoria franquista supuso la desaparición de este conjunto educativo, no sólo porque el inmueble fue devuelto a la Compañía de Jesús, sino también porque las instituciones que albergaba fueron eliminadas, como el Instituto-Escuela o el Instituto Obrero, o trasladadas y modificadas, como el Instituto Blasco Ibáñez, que se instaló de nuevo en la calle del Almirante Cadarso, ahora con un nuevo nombre (San Vicente Ferrer) y con unas nuevas destinatarias, pues se convertiría en el instituto femenino de la ciudad.

Ubicació: Gran Via Ferran el Catòlic, 78

Després de més d’una dècada en construcció, la Presó Model de València va ser inaugurada el juny de 1903. Els diaris del moment es van fer ressò de la lentitud de la seua construcció i el seu cost econòmic, així com de la tardança a l’hora de traslladar-hi els reclusos procedents d’altres presidis i posar-la en funcionament.

Quan fou construïda, la nova presó es trobava a dos quilòmetres de la ciutat, en la línia del tramvia de tracció elèctrica que feia el recorregut València-Torrent. Va ser el primer edifici de la ciutat construït directament amb una finalitat penitenciària. Constava de 528 cel·les repartides en quatre galeries radials; més 16 per a presos “distingits” –de pagament-, 10 per a “polítics” i un departament aïllat per a joves. A més a més, disposava d’infermeria, bugaderia, un pavelló de tallers, locutoris, capella, sis fonts públiques, maquinària per a la producció d’enllumenat elèctric o sistema d’evacuació d’aigües.

Durant la guerra civil espanyola (1936-1939), la ciutat de València va romandre en zona republicana fins al final de la contesa, convertint-se en capital de la República durant un any. En aquest període, la Presó Model va continuar albergant presos per delictes comuns, com ara furts, robatoris o homicidis. En el context bèl·lic, s’hi van sumar, d’una banda, els reclusos per pràctiques relacionades amb les subsistències: contraban, acaparament, alteració de preus o ocultació d’articles de primera necessitat. D’una altra banda, presos acusats de recolzar el colp d’estat contra la democràcia republicana i als revoltats, espionatge, derrotisme, traïció o hostilitat i desafecció. De fet, en el propi edifici es van celebrar judicis en la sala d’audiències.

D’aquesta forma, van ser reclosos en les galeries de la presó persones sospitoses de sintonia amb els colpistes i d’actuar en contra del govern republicà, entre d’altres, sacerdots i falangistes –membres de Falange, el partit feixista espanyol-. A més, també van ser-hi empresonats anarquistes del sindicat CNT-FAI o militants del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), en el context de les tensions entre les diferents tendències oposades a la revolta. Malgrat els múltiples empresonaments, les condicions de salubritat, habitabilitat i alimentació no van ser tan dures com ho serien en els anys posteriors al final de la guerra. Així, entre octubre del 1936 i març del 1939 hi van morir 14 persones provinents de municipis valencians, però també d’altres províncies.

Després del final de la guerra i la implantació de la dictadura franquista (1939-1975), l’edifici no va variar el seu ús penitenciari. En els moments més intensos de la repressió de postguerra van arribar a concentrar-s’hi més de 10.000 presoners, superant-se àmpliament la seua capacitat. Els presos, comuns i polítics, van patir l’amuntegament i les deficients condicions alimentàries, higièniques i sanitàries. En aquestes circumstàncies, van proliferar els paràsits –xinxes, polls, puces-; l’avitaminosi, les diarrees o malalties com ara la sarna i la pulmònia. Com a conseqüència, entre abril del 1939 i l’any 1943 van morir en la Presó Model de València 193 persones.

La Presó Model va deixar d’utilitzar-se com a presó el 1991. Poc després es va rodar en el seu interior la coneguda pel·lícula de Luís García Berlanga “Todos a la cárcel” i van començar anys d’abandó fins a la seua rehabilitació. En l’actualitat, alberga la Ciutat Administrativa 9 d’Octubre.

Ubicació: Carrer de la Democràcia, 77

La situació geoestratègica i geopolítica de València durant la guerra civil espanyola (1936-1939), la proximitat del front de Terol i el curs desfavorable de la contesa per al bàndol republicà van convertir el cap i casal valencià en un pol receptor de ferits de guerra i de població civil evacuada des de llocs com Madrid, Màlaga o Astúries, en moltes ocasions malalta. Davant d’aquest marcat increment de la demanda d’assistència, les autoritats valencianes van dur a terme un gran esforç a fi de reorganitzar la xarxa d’infraestructures sanitàries de la ciutat.

No obstant això, aquest intensa reorganització sanitària va ser incapaç d’absorbir la elevada demanda assistencial provocada per la intensa pressió demogràfica. Així doncs, des de les acaballes del 1936 es va engegar un progressiu col·lapse de les infraestructures sanitàries de la ciutat de València, procés que es va aguditzar al llarg del 1937 i va culminar el 1938 amb la solsida del sistema assistencial.

La readaptació del sistema sanitari de la ciutat a la nova situació bèl·lica provocada pel colp d’Estat de juliol del 1936 va cristal·litzar de dues formes. En primer lloc, els hospitals que existien abans de la contesa van patir una marcada reorganització interna a fi d’augmentar-ne la capacitat assistencial. D’altra banda, es van habilitar nombrosos hospitals en tota mena d’edificis: escoles, convents, clíniques particulars, xalets… Estos van ser els anomenats Hospitals de Sang, destinats a l’atenció de milicians malalts i ferits i, posteriorment, soldats.

L’hospital de Natzaret s’encabeix en aquest segon grup; efectivament, el 25 d’agost del 1936 la Junta de Defensa de Natzaret va comunicar al Comitè Sanitari Popular l’habilitació d’un hospital de sang amb una capacitat de 30 llits. Instal·lat a la casa d’estiueig dels Monfort, una família benestant de València, el centre sanitari estava situat molt a prop de la posta sanitària d’urgència que s’havia improvisat al cinema “Español”(número 45 del carrer Major). Per aquest motius, el mateix personal sanitari atenia ambdues instal·lacions. A més, molts veïns es van oferir voluntaris per a col·laborar en les tasques auxiliars de l’hospital (neteja, abastiment, etc.).

El 12 de gener del 1937 el port de València va patir un bombardeig d’un submarí feixista italià, i un dels projectils va impactar en l’hospital, produint-hi alguns desperfectes i un total aproximat de 9 morts i 11 ferits als seus voltants i al conjunt dels Poblats Marítims. El llibre d’accidents de l’Hospital Provincial va enregistrar a les 23.00 hores l’arribada de tres ferits procedents de Natzaret. Així mateix, la premsa de l’època va destacar l’atenció a la Casa de Socors de Llevant a diversos veïns de Natzaret ferits davant de l’hospital de sang.

Ubicació: Carrer Major de Natzaret, 80

Durant la guerra civil espanyola (1936-1939), València va esdevenir una ciutat receptora de ferits de guerra i de població civil evacuada, sovint malalta. Aquesta situació va obligar les autoritats valencianes a reorganitzar la xarxa hospitalària de la ciutat. En primer lloc, els hospitals que existien abans de la contesa van experimentar una marcada reorganització interna a fi d’augmentar-ne la capacitat assistencial. D’altra banda, es van habilitar nombrosos hospitals en tota mena d’edificis: escoles, convents, clíniques particulars, xalets… Estos van ser el anomenats Hospitals de Sang, destinats a l’atenció de milicians malalts i ferits, i posteriorment, soldats.

L’Hospital de Sant Joan de Déu pertany al primer grup d’hospitals; efectivament, l’orde hospitalària de Sant Joan de Déu s’havia establit a València el 1887, inicialment al barri de Benimaclet. Sota el nom de Asilo de San Juan de Dios, l’objectiu era acollir “niños raquíticos, escrofulosos, huérfanos pobres, baldados y contrahechos”. El 1892 l’asil s’havia traslladat a un vell casalot situat molt a prop de la platja de la Malva-rosa. Seguint els criteris higienistes de l’època, el 1907 es va dissenyar l’actual hospital, i el 1913 es va inaugurar.

Poc després del colp militar del juliol del 1936, l’Hospital Sant Joan de Déu va ser incautat i gestionat pel Partit Comunista, i rebé el nom de Sanatorio Hospital Popular. Tot i que en un primer moment els frares van continuar atenent les tasques de l’hospital, entre agost i octubre del 1936 els milicians en van assassinar onze.

A començament del 1937, l’hospital va passar a ser gestionat pel Socorro Rojo Internacional, sota la direcció mèdica de José Álvarez. Malgrat els canvis produïts per la situació bèl·lica, l’hospital va continuar atenent xiquets. Cal destacar la gran importància que hi va tenir la cirurgia infantil, molt especialment orientada a corregir les grans deformitats i fractures produïdes per la tuberculosi osteo-articular. Amb capacitat per a cent xiquets, el centre sanitari també atenia de manera ambulatòria els malalts pobres dels Poblats Marítims. Així mateix, el Sanatori Popular va acollir part dels xiquets evacuats des de l’Asilo de San Rafael de Madrid, per la qual cosa va haver d’augmentar la capacitat assistencial. Això es va acompanyar de problemes de desabastiment i de manca de personal i material, una situació que es repetia al proper Sanatorio Marítimo Nacional, transformat aleshores en el Sanatorio Helio-Marino “Pablo Iglesias”.

Ubicació: Carrer Riu Tajo, 1