Dades bàsiques

Dificultat:

baixa

Duració:

1 hora i mitja

Punt de partida:

Pont i Torre de Serrans

Punt de finalització:

Carrer de les Barques, cantonada Pascual i Genis o carrer Guillem de Castro



Una altra vegada, seguint el moviment de diversos personatges de la novel·la blasquista des d’Alboraia fins a la ciutat, es proposa un recorregut que parteix des de les torres de Serrans, flueix a continuació fins a la plaça de la Verge i el Miguelete, i s’endinsa en la zona del Mercat Central. Des d’allí es contemplen dues opcions en l’itinerari: accés al barri de Velluters, amb parades en el Col·legi Major de la Seda i l’antic Hospital General, o recorregut fins al que va anar el barri de Pescadors.

Encara que el nucli principal de l’acció de La barraca transcorre en l’horta d’Alboraia, els personatges es desplacen amb una certa freqüència a València, per la qual cosa a partir dels seus moviments és possible traçar l’itinerari següent per la ciutat, que es completa amb alguns espais estretament vinculats a la biografia de Vicent Blasco Ibáñez.


Y el pobre Batiste, con el pensamiento ocupado por tantas desgracias, barajando en su imaginación el niño enfermo, el caballo muerto, el hijo descalabrado y la hija con su reconcentrado pesar, llegó a los arrabales de la ciudad y pasó el puente de Serranos.

En la novela, Batiste Borrull acude, desde Alboraya, a València tras la muerte de su viejo caballo Morrut. Para ello ha de cruzar un puente cuya denominación responde al hecho de que se trataba de la vía de acceso de las gentes llegadas a la ciudad desde la comarca interior de Los Serranos. El actual, construido entre 1518 y 1550 bajo la dirección del maestro de obras Juan Bautista Corbera, vino a sustituir a otro anterior que quedó destrozado por la riada de 1517. En este puente, de traza ojival, colaboró el escultor Joan Gilart con las imágenes incorporadas en dos casalicios que fueron destruidas, en 1809, durante la Guerra de la Independencia, para evitar que las tropas francesas establecieran una trinchera de ataque en el lugar.

Pero el puente no solo era vía de tránsito para viajeros y campesinos como Batiste y Pepeta. También se le daban, al menos, otros dos usos, como se dice en la novela:


1.1 Consums

La avalancha de gente laboriosa que se dirigía a Valencia llenaba los puentes. Pepeta pasó entre los obreros de los arrabales que llegaban con el saquito del almuerzo pendiente del cuello, se detuvo en el fielato de consumos para tomar su resguardo —unas cuantas monedas que todos los días le dolían en el alma—, y se metió por las desiertas calles.

Quan la dona de Pimentó se n’anava tots els matins a València amb la seua vaca, la Rocha, a vendre llet, havia de fer parada obligada en els consums, una caseta xicoteta que se situava en llocs estratègics d’entrada de les ciutats, per exemple, en el pont dels Serrans i en el pont de la Mar. Allí, els empleats cobraven impostos municipals sobre el tràfic de mercaderies (per això, els consums rebien el nom en castellà de fielatos, pel fiel o agulla de la balança usada en el pesatge de les mercaderies) i també es procedia a un control sanitari dels aliments que s’introduïen en la ciutat (i per això els fielatos es denominaven també estacions sanitàries).

1.2 Barberies a l’aire lliure

[Batiste] tenía que visitar a los amos, los hijos de don Salvador, y pedirles a préstamo un piquillo para completar la cantidad que iba a costarle la compra de un rocín que sustituyese al Morrut. Y como el aseo es el lujo del pobre, se sentó en un banco de piedra, esperando que le llegara el turno para limpiarse de unas barbas de dos semanas, punzantes y duras como púas, que ennegrecían su cara.

A la sombra de los altos plátanos funcionaban las peluquerías de la gente huertana, los barberos de «cara al sol». Un par de sillones con asiento de esparto y brazos pulidos por el uso, un anafe en el que hervía el puchero del agua, los paños de dudoso color y unas navajas melladas, que arañaban el duro cutis de los parroquianos con rascones espeluznantes, constituían toda la fortuna de estos establecimientos al aire libre.

Muchachos cerriles que aspiraban a ser mancebos en las barberías de la ciudad hacían allí sus primeras armas; y mientras se amaestraban infiriendo cortes o poblando las cabezas de trasquilones y peladuras, el amo daba conversación a los parroquianos sentados en el banco del paseo, o leía en alta voz un periódico a este auditorio, que con la quijada en ambas manos escuchaba impasible.

En la darreria del segle XIX i començament del XX, al final del pont dels Serrans, en una rampa de pedra, «entre dos jardines», enfront de les torres, es concentraven estos barbers amb una clientela humil dels quals parla Blasco Ibáñez.

1.3 Torres

Frente a las ochavadas torres que asomaban sobre la arboleda sus arcadas ojivales, sus barbacanas y la corona de sus almenas, se detuvo Batiste.

Construïdes entre 1392 i 1398, les torres dels Serrans serviren com a baluard defensiu d’una de les dotze portes que custodiaven l’antiga muralla de la ciutat. Esta construcció emmerletada té una part anterior quadrada i les cantonades tallades per dos costats. La seua part posterior és plana i s’alça en tres plantes amb arcs apuntats. Atesa la seua majestuosa estructura, se li va donar un ús commemoratiu, com en les entrades oficials de reis, encara que en 1586 també va exercir el paper de recinte carcerari.

A escassos tres-cents metres de Serrans, al carrer de les Blanqueries, es troba la Casa Museu Benlliure, el propietari de la qual va ser gran amic de Blasco Ibáñez i va il·lustrar l’edició de La barraca de 1929.


2.1 Porta dels Apòstols

El Tribunal de las Aguas iba a reunirse en la puerta de los Apóstoles de la Catedral de Valencia. […]

La puerta de los Apóstoles, vieja, rojiza, carcomida por los siglos, extendiendo sus roídas bellezas a la luz del sol, formaba un fondo digno del antiguo tribunal: era como un dosel de piedra fabricado para cobijar una institución de cinco siglos.

En el tímpano aparecía la Virgen con seis ángeles de rígidas albas y alas de menudo plumaje, mofletudos, con llameante tupé y pesados tirabuzones, tocando violas y flautas, caramillos y tambores. Corrían por los tres arcos superpuestos de la portada tres guirnaldas de figurillas, ángeles, reyes y santos, cobijándose en calados doseletes. Sobre robustos pedestales exhibíanse los doce apóstoles; pero tan desfigurados, tan maltrechos, que no los hubiera conocido Jesús: los pies roídos, las narices rotas, las manos cortadas; una fila de figurones, que más que apóstoles parecían enfermos escapados de una clínica mostrando dolorosamente sus informes muñones. Arriba, al final de la portada, abríase, como gigantesca flor cubierta de alambrado, el rosetón de colores que daba luz a la iglesia, y en la parte baja, en la base de las columnas adornadas con escudos de Aragón, la piedra estaba gastada, las aristas y los follajes borrosos por el frote de innumerables generaciones.

Des de les torres dels Serrans, ens dirigim pels carrers del Comte de Trénor i de Navellos, fins a arribar a la plaça de la Mare de Déu. Allí podem detindre’ns davant de la porta dels Apòstols de la catedral, teló de fons singular per a les reunions dels dijous del Tribunal de les Aigües. Recordeu que el protagonista de La barraca va ser convocat per este “jutjat popular”, en ser falsament acusat per Pimentó d’haver regat els seus camps sense respectar el torn establit.

En franc contrast amb la porta del Palau o de l’Almoina, d’estil romànic, la dels Apòstols mostra una clara factura gòtica. Es va realitzar a començament del segle xiv, però no s’han trobat documents que acrediten la data exacta ni l’autoria del conjunt escultòric, ni tampoc és possible concretar el grau d’intervenció en la portada del mestre d’obres de la catedral, Nicolau d’Ancona (o d’Autun).

2.2 Micalet

El reloj de la torre llamada el Miguelete señalaba poco más de las diez.

Igual que els personatges de La barraca, qualsevol persona que assistisca a les deliberacions del Tribunal de les Aigües pot advertir fàcilment la silueta del famós Micalet, campanar octogonal gòtic que es va construir entre 1381 i 1429. Amb 51 metres d’alçària fins a la terrassa, s’hi ascendeix per una escala de caragol de 207 escalons.

Hi hagué un temps en què esta edificació formava part d’un sistema de torres distribuïdes pel litoral mediterrani i des de les quals s’alertava de l’atac imminent de pirates barbarescos. A la nit, amb una foguera (la fumada) s’indicava que no hi havia novetats, però amb dos fogueres s’avisava d’un perill pròxim, mentre que es proclamava el desembarcament enemic llançant la foguera des de dalt de la torre.

Darrere de la basílica de la Mare de Déu, podem fer un interessant viatge al passat visitant el Museu Arqueològic de l’Almoina o, ja en la plaça de l’Arquebisbe, la Cripta de la Presó de Sant Vicent i el Museu de la Ciutat, amb peces d’enorme valor artístic.

Al amanecer ya estaba [Pepeta] de vuelta del Mercado. Levantábase a las tres, cargaba con los cestones de verduras cogidas por Toni al cerrar la noche anterior entre reniegos y votos contra una pícara vida en la que tanto hay que trabajar.

En la seua primera visita diària a la ciutat, el lloc cap al qual es desplaçava la dona de Pimentó no seria en cap cas l’actual Mercat Central, inaugurat en 1928. Més prompte, les marques temporals de la ficció fan presumir que Pepeta arribaria a conéixer ja el Mercat Nou o dels Pòrtics, inaugurat en 1839 i situat també en una plaça on figuren edificis emblemàtics de la ciutat com la Llotja i l’església de Sant Joan del Mercat.

Al llarg dels segles, esta plaça ha sigut autèntic centre neuràlgic de la vida valenciana. Hi han tingut lloc activitats de molt diferent signe: tornejos cavallerescos, pregons, mítings, corregudes de bous (fins a 1743) i fins i tot execucions públiques, fins al punt que hi hagué instal·lada una forca enmig de la plaça.



Fàbrica de seda

En el camino [Roseta] huía de todas ellas como de un tropel de furias, y únicamente sentíase tranquila al verse dentro de la fábrica, un caserón antiguo cerca del Mercado, cuya fachada, pintada al fresco en el siglo xviii, todavía conservaba entre desconchaduras y grietas ciertos grupos de piernas de color rosa y caras de perfil bronceado, restos de medallones y pinturas mitológicas.

Per ajudar al sosteniment de l’economia familiar, la filla dels Borrull se’n va diàriament a la ciutat per a treballar. El seu desplaçament permet desglossar la ruta en dos itineraris alternatius. El primer, després d’envoltar el Mercat Central a la recerca de l’avinguda de l’Oest fins a donar amb el carrer de l’Hospital, permet un acostament al barri de Velluters, allí on van situar els seus habitatges i tallers els artesans de la seda. A València, esta tasca va aconseguir un auge inusitat, fins a l’extrem que s’assegura que en la segona meitat del segle xviii hi havia més de tres mil telers que donaven treball a milers de persones.

Al carrer de l’Hospital pot visitar-se el rehabilitat Museu i Col·legi de l’Art Major de la Seda, edifici gòtic del xv a l’interior del qual poden contemplar-se bells frescos i murals.

Antic Hospital General

Las hijas [de Barret], una tras otra, fueron abandonando las familias que las habían recogido, trasladándose a Valencia para ganarse el pan como criadas; y la pobre vieja, cansada de molestar con sus enfermedades, marchó al Hospital, muriendo al poco tiempo.

Al mateix carrer de l’Hospital hi havia les dos entrades del que en els orígens, el començament del segle xv, va ser l’Hospital dels Folls, o dels bojos. Amb el pas del temps, el primitiu manicomi va anar ampliant-se amb diverses instal·lacions (infermeria, farmàcia, església, etc.), fins que en 1885 es va agregar la Facultat de Medicina. En esta institució eren socorregudes persones pobres i necessitades com ho era en La barraca la muller del tio Barret.

Des del carrer de Guillem de Castro en direcció a la plaça de Sant Agustí, passem per davant d’on va estar l’antic convent de Sant Agustí, convertit en penal des de mitjan XIX fins a la primera dècada del XX.


A las ocho, después de servir a todos sus clientes, Pepeta se vio cerca del barrio de Pescadores.

Como también encontraba en él despacho, la pobre huertana se metió valerosamente en los sucios callejones, que parecían muertos a aquella hora. Siempre al entrar sentía cierto desasosiego, una repugnancia instintiva de estómago delicado […].

De las cerradas y silenciosas casas salía el hálito de la crápula barata, ruidosa y sin disfraz: un olor de carne adobada y putrefacta, de vino y de sudor. Por las rendijas de las puertas parecía escapar la respiración entrecortada y brutal del sueño aplastante después de una noche de caricias de fiera y caprichos amorosos de borracho.

Si la peregrinació de Pepeta amb la Rocha tinguera lloc en l’actualitat, podria baixar des del Mercat Central per l’avinguda de Maria Cristina i el carrer de Sant Vicent fins a la plaça de l’Ajuntament, girant cap a l’esquerra per a entrar al carrer de les Barques, una de les vies que al costat dels carrers de Lloria i de Pascual i Genís i la plaça de l’Ajuntament marcava els límits de l’antic barri de Pescadors. Es tractava d’una zona en la qual es van instal·lar calafatadors i gent que vivia de la pesca, ja que allí gaudien d’unes millors condicions de vida que pels voltants del mar i, a més, podien accedir fàcilment a Russafa, connectada a través dels seus canals amb l’Albufera. En este barri es construïen les barques que després solcarien les aigües; no obstant això, l’atmosfera de tranquil·la laboriositat es va veure substituïda per una altra ben diferent quan proliferaren en el lloc les tavernes, els cafés i els prostíbuls. És precisament l’ambient de corrupció que tant espanta Pepeta i que també alarmava les autoritats, ja que eren freqüents els escàndols, les baralles i els crims.

En el número 14 del carrer de Joan d’Àustria, Blasco Ibáñez va instal·lar en 1894 el seu domicili i la redacció del diari El Pueblo, per la qual cosa coneixia molt bé el barri de Pescadors.