Archives: Patrimoni Intangible

1. CONTEXT GENERAL

A partir dels segles XIX i XX, el ferro s’aplicarà als edificis de dues maneres diferentes que moltes vegades son complementàries. Per una banda, trobem “l’Arquitectura del ferro”, que utilitza eixe material en l’estructura i composició dels edificis, buscant així substituir la fusta i aportar major lleugeresa i modernitat a les construccions. Per altra banda, tenim la fundició artística amb què es modelaven baranes d’escala, de balcons o reixes per a portes i finestres.

La indústria valenciana del metall creix a partir de mitjans del segle XIX i les fundicions (Ferrer o la Primitiva Valenciana, com a exemples) s’instalaven encara dins de la ciutat, ja que proveïa sobretot el mercat local. Hi havia tanta i tan variada demanda, no tan sols aplicada a l’arquitectura sinó també a la indústria i l’agricultura, que molts artesans estrangers instalaren els seus tallers en València.

2. PRODUCCIÓ / CARACTERÍSTIQUES

Si ens centrem en els elements decoratius produits amb fundició, en les vivendes, podem veure diferents usos del metall presents fins a tot en una mateixa façana:

+ Baranes de balcons, molt cuidades per la importància social d’este element en les cases, ja que serveixen de conexió entre l’esfera pública i la privada.

+ Llambrequins, a dalt de les finestres. Complix dues funcions: protegir la persiana veneciana de les inclemències del temps alhora que l’amaga d’una forma estètica. València destaca com a la ciutat espanyola amb major quantitat i varietat d’este element i la segona europea, després de Lyon.

+ Les “cares d’aigua”, que s’interpreten popularment com un element de protecció de la vivenda i els seus habitants. Podem trobar-les a canalons, desaigües i baixants de pluja. Hi ha amb cares de xiquets, de dona, de senyors barbuts i, fins i tot, d’éssers mitològics.

+ Les reixes en portes i finestres que, per un costat, responen a una necessitat de separació i seguretat de l’espai privat respecte del carrer, especialment a la planta baixa. Per altre costat, en eixos elements es combina la funcionalitat amb l’estètica al modelar amb detallisme formes vegetals o geométriques.

3. EXEMPLES DEL CABANYAL

Les cares del C/ Josep Benlliure

Passejant per eixe carrer, amb molta atenció, podem trobar diverses “cares de l’aigua”. Amb rostre de dona i d’home, amb barba i sense, miren des de els canalons en busca de qualsevol perill que puga afectar la casa que vigilen. O aixó es diu.

També podem descobrir empremtes dels productors dels desaigües que recorren les façanes: la fundició Ferrer, una de les més importants en València a principis del segle XX.

C/Barraca 116, 141, 147, 149, 151…

Els llambrequins troben un lloc molt destacar, tant en quantitat com en varietat, en el Carrer Barraca. Els de ferro semblen plantilles troquelades, quasi sempre amb motius vegetals, orgànics o geomètrics, i solien fer joc amb el disseny del balcó. Al principi, eren un símbol del poder econòmic dels propietaris, ja que produir-los en ferro era més car que fer-los de fusta o guix. Però, amb el temps, els treballs de fundició s’abarataren, probablement pel treball en sèrie i amb catàleg i per la quantitat de tallers presents en València.

El Casinet (Carrer de Josep Benlliure 272)

Construït el 1909, és el nom popular amb què es coneix l’edifici de la Societat Musical Unió de Pescadors. Va ser rellevant en el panorama polític valencià ja que, des dels seus balcons, Blasco Ibàñez pronuncià més d’un discurs. Les baranes son de ferro, amb motius vegetals modernistes, i es combinen amb les reixes de les finestres de la planta baixa. El balcó es convertí en un espai de projecció sociopolítica en lloc d’un element decoratiu i funcional més de l’edifici.

1. CONTEXT GENERAL

El Modernisme no sols es va donar en la pintura, escultura i arquitectura, sinó també en les arts aplicades o decoratives. Aquest concepte integrador, inclou el disseny dels elements arquitectònics amb els quals embellir tant l’interior dels edificis com les seues façanes. Al costat del ferro, la fusteria, la ceràmica o el vidre, prolifera l’ús de motlures i pintures murals en les construccions de l’època.

Els temes decoratius més inspiradors procedeixen principalment del món natural, juntament amb motius exòtics provinents d’altres cultures i d’imatges femenines idealitzades.

Els arquitectes i mestres d’obres van trobar un ambient favorable a les novetats, posant-les al servei de l’ànsia de luxe i de cosmopolitisme dels seus clients. Per a ells van projectar edificis amb gran abundància d’elements ornamentals, de les més diverses procedències: encoixinats, plaques, pilastres de variades formes, frisos, balustrades, mènsules, gerros, pinacles, i un llarg etcètera de detalls i ornaments escultòrics realitzats en escaiola i pedra natural i/o artificial.

Una altra característica freqüent és la utilització de decoracions policromes, bé pel contrast de materials, o per la inclusió de pintures diferents entre les motlures i els revestiments continus de les façanes.

2. PRODUCCIÓ / CARACTERÍSTIQUES

En el barri del Cabanyal el Modernisme adopta un llenguatge popular i genuí. Tant la producció en sèrie d’elements arquitectònics en escaiola i pedres artificials, com la realització de pintures murals a partir de grimpes i plantilles, va afavorir la seua popularització.

Entre les motlures i elements escultòrics més freqüents realitzats en escaiola i/o pedra artificial, hem de distingir entre els situats en les façanes o els que embelleixen l’interior dels edificis.

MOTLURES

Façanes

+ Mènsules sota balcons, entre els quals destaquen les figures femenines i motius florals.

+ Contorn d’obertures, normalment en un to que contrasta amb el fons de la façana.

+ Cornises i pilastres, d’influència clàssica.

+ Balustrades i rematades de façanes, destinades a tapar els vessants de les cobertes.

+ Escuts amb sigles o dates, situats en les rematades o damunt de les portes principals.

Interiors

+ Revoltat de portes, amb forma d’arc o de llinda. + Cels rasos que cobrien els forjats.

+ Cornises perimetrals.

+ Plafons, situats en el centre dels cels rasos.

PINTURES MURALS

La ubicació del barri del Cabanyal-Canyamelar, fa que la majoria dels revestiments i elements de les seues façanes tinguen com a objectiu protegir-les de la humitat i el sol. Això fa que les pintures murals decoren, sobretot, l’interior dels edificis. No obstant això, trobem també alguns elements que miren a l’exterior.

Façanes

+ Rematades. Trobem exemples d’inicials i algun de pintures figuratives estilitzades – com els lleons situats en l’habitatge del Carrer Escalante –.

Interiors

+ Sanefes a l’altura del sòcol o cornisa.

+ En sostres i cúpules.

3. EXEMPLES DEL CABANYAL

MOTLURES

Parròquia de Crist Redentor (C/ de la Reina, 96)

Situada entre dos edificis que la guanyen en altura, trobem passejant pel carrer de la Reina, la façana d’aquesta original parròquia. Fundada a mitjan s. XIX, aquest edifici neogòtic està datat entorn del 1900. El seu estil la converteix en un cas singular en el barri, en el qual l’ús de les motlures li atorguen aqueix aspecte que l’acosten al gòtic flamíger.

La façana és de composició senzilla, amb dues portes emmarcades per arcs conopials decorats amb motius vegetals i rematats amb creus florals. En la part central hi ha un rosetó amb traceria calada, també rematat per un arc conopial decorat. La part superior està rematada per un perfil escalonat en el qual s’insereixen arcs trilobulats apuntats, coberts per teulades de rajola roja. Des dels flancs s’eleven dos pinacles també amb motius vegetals.

La parròquia participa activament en la Setmana Santa Marinera de Poblats Marítims, una dels principals senyals d’identitat sociocultural d’aquests barris i declarada, per això, Patrimoni Cultural Immaterial.

“La Fabriqueta”. Edifici eclèctic del carrer Pintor Ferrandis, 34.

Aquest edifici d’habitatges és un dels més coneguts del barri, des que va ser construït en 1927. Amb gran profusió d’elements ornamentals, no segueix una lectura literal de l’eclecticisme neobarroc regionalista, popular a la València dels anys 20. És un clar exemple de la lliure interpretació dels estils arquitectònics en el Cabanyal-Canyamelar.

Amb façanes a tres carrers diferents, la principal mira al carrer del Pintor Ferrandis i està estructurada en tres parts: la central, més estreta, amb una porta principal emmarcada amb motius vegetals, volutes i escut central. Sobre aquesta s’alça un balcó circular amb balustrada, l’obertura de la qual està també revoltada amb acróteres amb forma de gerros. Per damunt, veiem un nou balcó circular amb barana de ferro; i finalment, una rematada amb cornisa múltiple, coronada per un gerro. A partir d’aquest element central es desplega la resta de la façana, repetint un mateix esquema compositiu de balcons de llinda en les dues primeres plantes, i arquejats en l’última. Però el més característic són les cantonades arrodonides i els seus dos miradors amb grans finestrals dividits per pilastres. I a dalt del tot, rematen el conjunt uns arcs de mig punt emmarcats per columnes salomòniques i frontó amb ull central.

PINTURES

Rellotge solar de la Casa dels Bous

El rellotge de sol en forma d’U, situat en un dels laterals de la Casa dels Bous, es va realitzar ja l’any 1895, amb la posada en funcionament l’edifici. Es va situar en la planta superior de la façana sud, seguint una orientació cap al sud-oest. Segons les fonts orals, en el costat nord es va pintar un altre rellotge de sol que no va tindre èxit, donada la seua orientació.

La numeració en números romans està pintada sobre un fons blau mariner; i el gnòmon està col·locat sobre un fons groc astral. Amb el moviment del sol, indica les hores i mitges hores abastant un cicle de dotze hores (des de les 6.30 fins a les 18.30). Sobre la vareta del gnòmon, la data de 1895.

Malgrat el llarg procés de degradació de la Casa dels Bous, en 2011 es va poder recuperar el rellotge amb els treballs de repintat i s’ha convertit en un dels símbols del barri del Cabanyal-Canyamelar.

Carrer dels Àngels, 25

Aquest edifici crida l’atenció per les motlures amb forma de caps de lleó que trobem en la seua façana. Una altra, en forma d’escut, ens informa de la seua data de construcció: 1889.

Gràcies al procés artístic realitzat durant els anys 2007- 2008 per les artistes Patricia Gómez i Ma Jesús González, podem travessar la frontera que suposa la façana, per a descobrir les pintures de les seues habitacions. Amb el seu registre, comprovem la intenció de diluir allò públic i el privat en els habitatges del Cabanyal. En les seues façanes es projecta el gust per la decoració i ornamentació dels espais interiors, sobretot en les estades que ocupaven l’habitatge del pis superior. En la planta baixa, les grans portes donaven accés als comerços relacionats amb l’activitat que generava l’antic mercat del Cabanyal –situat en l’actual plaça del Doctor Llorenç de la Flor–.

1. CONTEXT GENERAL

Un dels usos més destacats de la ceràmica és el paviment per a interior de les vivendes, molt demandat tant per famílies burgeses com humils. Tot i que tenim exemples des de l’Antiguitat, com els mosaics romans, el paviment de ceràmica o la rajola hidràulica que molts recordem es popularitzà a partir del segle XIX i XX.

Amb el creixement de la ciutat moderna, la preferència per la ceràmica en els paviments respon a:

+  Les necessitats de major higiene i confort.

+  La seua capacitat d’aïllament.

+  El caràcter decoratiu que, a més, mostrava l’estatus social i econòmic dels propietaris.

+  La revalorització de les arts decoratives pel Modernisme, estil que es desenvolupà entre finals del XIX i principis del XX.

Després de l’incendi del 1875, en el Cabanyal comencen a substituir-se les antigues barraques per vivendes d’obra considerant eixos factors i s’emprarà la ceràmica de forma intensiva, en paviments, sòcols i façanes.

2. PRODUCCIÓ / CARACTERÍSTIQUES

La indústria ceràmica valenciana abastia el mercat local i internacional, amb molt de protagonisme en Amèrica del Sud. La major part eren xicotets forns familiars o grans fàbriques situades lluny del centre urbà (com en Manises, Burjassot o Onda).

Entre els tipus de ceràmica més apreciats de l’època, destaquen dos: el mosaic Nolla i la rajola hidràulica, que moltes vegades es confonen l’un amb l’altre. La diferència la trobem al material i al procés de fabricació. El 1860 sorgeix en Meliana la fàbrica de Miquel Nolla, qui havia importat la tecnologia anglesa. Es fonamentava en la producció de peces geomètriques d’un material molt resistent (el gres porcelànic), de xicotet tamany i en una gran varietat de formes i colors.

Els Nolla es convertiren de seguida en un producte famós i car, raó per la qual els trobem principalment en vivendes burgeses. Les famílies que no podien permetre eixa despesa recorrien al paviment hidràulic, més assequible perquè no passava pel forn (s’utilitza una premsa hidràulica). Tot i que es feien mosaics amb xicotetes peces molt pareguts als Nolla, és més habitual trobar-se amb rajoles quadrades de 20×20 cm.

3. EXEMPLES DEL CABANYAL

Hi havia al menys dos fàbriques de ceràmica, especialitzades en rajola hidràulica, situades en el Cabanyal: la de José Burgos, en el carrer José Benlliure 111, i la de Vicente Noguera, en el número 4 del mateix carrer. En moltes vivendes, d’àrees o ciutats diferents, podem trobar els mateixos paviments perquè les fàbriques treballaven amb catàlegs i produïen en sèrie.

C/ de la Reina 121

Destaca que mitjançant una quantitat molt limitada de peces en colors similars, es componen 3 models geométrics diferents per a tres habitacions. Els paviments de la planta baixa son molt més sencills que els de dalt, això podria donar pistes sobre l’utilitat o els habitants de les sales d’un pis i de l’altre.

1. CONTEXT GENERAL

És sorprenent que la indústria de la fusta fora una de les més importants a la València del segle XX, per la poca quantitat de bosc present al territori. La matèria primera, en realitat, era transportada des d’Aragó, Cuenca o Teruel fins a la ciutat, a on es serraba i redistribuïa. València s’abastia de fusta principalment a través del Túria, en comptes de per via terrestre, des de l’Edat Mitjana. A este mitjà de transport se l’anomenava “maderada” i està associada amb oficis ja desapareguts com el de ganxer, qui guiava els troncs pel corrent com un pastor.

Les fàbriques de taulons, finestres i portes se situaven tradicionalment a prop del pont de Sant Josep, ja que era el lloc per on s’extreia la fusta del Túria. Foren nombroses tant en la zona de Guillem de Castro com en el Plà de la Saïdia, a on es podia trobar una de les indústries fusteres més potents: la dels germans Comín.

A més de al voltant del pont de Sant Josep, l’àrea del port també vivia una expansió de la indústria de la fusta a finals del segle XIX. Una de les causes fou la fabricació de capses i tonells per a l’exportació de productes agrícoles i de vi. L’altra raó fou la importació cada vegada major del transport per via marítima i ferroviària, que va fer desaparéixer les maderades.

2. PRODUCCIÓ / CARACTERÍSTIQUES

En la construcció d’edificis, la fusta s’utilitza en la estructura (forjats, bigues) i en tancaments (sostres, finestres i portes), però també es treballa des d’un punt de vista estètic en forma de teginats, llambrequins i portes amb motllures decorades amb formes orgàniques o pròpies del món natural. Tot i així, durant molt de temps es va conéixer com a fusters de gros als fusters, mentre que els ebenistes o fusters de fí elaboraven els mobles i treballs considerats com més delicats.

Una de les fustes més apreciada va ser la de mobila, que s’anomenava així per la importació des del port de Mobile (EEUU) a finals del segle XIX. Procedia de fins a quatre espècies de pi, s’obtenien taulons de grans dimensions i presentava més resistència contra les plagues.

Amb el Modernisme trobem una aplicació de la fusteria artística molt cuidada, on predominen les línies curves, i que s’expandia entre els artesans mitjançant catàlegs i àlbums amb gravats.

En València, destaquen edificis de principis del segle XX amb la fusta com a protagonista: les taquilles i sòcols de l’estació del Nord (1907-1917) i l’Edifici Ferrer (1908), que presenta en la porta i vestíbul formes curves i elements que recorden a la natura.

3. EXEMPLES DEL CABANYAL

En les vivendes del Cabanyal, trobem una fusteria funcional i centrada en portes i finestres. Son elements senzills i pràctics, on no destaquen els elements decoratius. En les portes, es diferencia entre les dos fulles i se segueix un patró simètric amb plafons i motllures que van produint angles i ombres. Algunes de les més decorades se situen en el C/ de la Reina i C/ Barraca.

Això es combina moltes vegades amb finestres i reixes en les mateixes portes, que aporten lleugeresa i una pinzellada estètica. Al mateix temps, no es deixa a un costat la seguretat i intimitat del habitants, funció essencial de estos elements que separen allò íntim d’allò públic.

Un altra aplicació artística molt relacionada amb la fusta i la fusteria és la motllura, utilitzada per a decorar la part superior i els costats de les entrades.

Un altre dels trets més particulars del Cabanyal, i de tota la ciutat de València, és el llambrequí. Hi ha pocs exemples fets en fusta d’este element que cobria les persianes venecianes, si comparem amb la gran quantitat present al barri de llambrequins de fundició. Potser la seua presència és menor per la conservació del material, que pot veure’s més afectat pel clima humit i salat d’esta àrea de la ciutat. Ja siguen de fusta o de ferro, comparteixen característiques comunes com el troquelat o els relleus d’elements de la natura.

1. CONTEXT GENERAL

La trama urbana del barri del Cabanyal-Canyamelar es caracteritza pel seu marcat reticle ortogonal. Aquesta quadricula tan regular dels seus carrers i avingudes, té el seu origen en les alineacions de barraques del nucli originari i en el resultat dels plans urbanístics després de l’important incendi de 1796. A través d’aquests plans va començar la reconstrucció del barri, agrupant les edificacions en allargades alineacions paral·leles a la costa. Hui dia, aquest reticle encara perdura, dibuixant les alineacions i eixos del barri.

Dins d’aquesta trama urbana, cal posar en valor el funcionament i el paper de les façanes dels edificis: és la part visible dels habitatges, la que es relaciona directament amb la via pública i en la qual es reflecteixen les característiques, gustos i hàbits de les famílies que les habiten.

En l’evolució del Cabanyal, adquireix especial rellevància el pla urbanístic de l’arquitecte José Serrano de 1840. En aquest pla es traça el carrer de la Reina com a principal eix del nucli. En aquest es concentraran els principals edificis d’oci i habitatges de les famílies acomodades de València i Madrid, que des d’algunes dècades abans, ja agradaven de “prendre les aigües” i gaudir de la vida social a la platja del Cabanyal.

Aquest nou fenomen va tindre repercussions importants tant des d’un punt de vista social i econòmic, com a urbanístic i arquitectònic: va portar la proliferació no sols d’habitatges per a aquestes famílies acomodades, sinó també d’un ampli repertori d’infraestructures que van modificar de manera significativa el paisatge mariner.

Un altre incendi, el de 1875, va motivar que la pràctica totalitat de les barraques del Cabanyal foren substituïdes per cases d’obres per a les famílies del barri. Des de llavors, i de la mà de l’arquitecte Víctor Gonzálvez, el mestre d’obres Tomás Cardona i el delineant Vicent Nicolau, comença l’eclosió de façanes amb ceràmica arquitectònica.

De les 700 cases protegides del Cabanyal-Canyamelar, 300 mostren taulells arquitectònics en les seues meravelloses fronteres.

2. PRODUCCIÓ / CARACTERÍSTIQUES

La majoria de les cases del Cabanyal no sols comptaven amb l’habitatge -que ocupava les habitacions de la planta superior–, sinó que també necessitaven la planta baixa com a part del seu negoci, taller o per a ús agropecuari. Per això, un bon nombre de cases compten amb dues altures més l’espai sota coberta. La composició de les façanes parteix d’un esquema bàsic tradicional, a una o dues mans:

+ Base o sòcol, realitzat en pedra, rajola o taulell, per a pal·liar els efectes de la humitat.

+ El cos de la façana, des de la part superior del sòcol fins a la cornisa. Pot estar pintada (en les quals predominen el blanc i blau) o revestida amb rajoles o taulells ceràmics. També és comú l’ús dels taulells decoratius en els ràfecs, sota cornisa, sota els balcons, en el sòcol o en els brancals. Els balcons són de forja i les fusteries exteriors de fusta.

+ En la part superior de les façanes s’obrin amb assiduïtat uns òculs que serveixen com a punt de ventilació a la coberta.

+ Les cobertes, principalment inclinades de dos aiguavessos amb teula corba. En molts casos, les cobertes es troben ocultes després de les rematades de les façanes amb ampits decorats o balustrades.

Façana del carrer Escalante, 211 Esquerra, aspecte actual. Font: Eva Bravo.

Dreta, dibuix de la façana restaurada segons Paula Carabal Maestro.
Font: Paula Carabal Maestro (2020-2021): Análisis histórico y tipológico del barrio del Cabanyal (Valencia). Propuesta para la conservación y restauración de las fachadas tradicionales.

Les composicions i les característiques dels taulells, motlures i tonalitats emprades en les façanes del Cabanyal, fan d’aquest conjunt una col·lecció de finals del s. XIX i principis del s. XX única a Europa.

3. EXEMPLES DEL CABANYAL

La casa dels marcs i rombes blaus (C/ Escalante, 308)

Exemple de casa de modestes dimensions, però enriquida amb una frontera que presenta gran diversitat d’elements decoratius, encara que no conserva alguns dels seus elements originals.

La seua composició és d’habitatge unifamiliar de dues altures i esquema a una mà: la planta baixa es cobreix amb taulells esmaltats en blanc, en la qual s’obrin unes motlures ovalades d’escaiola amb rombes blancs i turqueses que li aporten gran singularitat. En el pis superior part de la decoració s’ha perdut: no s’han conservat els taulells blancs i rojos originals que cobrien l’estret espai a banda i banda dels balcons, que es troben coronats per una sanefa d’escaiola ondulada amb escut. Sobre aquesta, realitzades amb mosaic ceràmic, llueixen dues roses geomètriques. La rematada és una altra de les parts més excel·lents d’aquest habitatge, amb una balustrada corba perfilada amb gotes i tres mènsules quadrades.

La casa groga del carrer Sant Pere, 77

Simètrica i harmònica composició a dues mans en aquest habitatge construït en 1928. Sobre un xicotet sòcol de rajoles, la planta baixa presenta un fals encoixinat, mentre que la primera planta, mostra un revestiment llis continu, interromput per la motlura horitzontal que la recorre a l’altura de les llindes dels balcons. Es remata amb un ampit cec, que no deixa veure la seua coberta plana.

En aquest exemple la decoració és senzilla, a partir de la bicromia aconseguida per les motlures que revolten les obertures. Malgrat que el seu estat de conservació en l’actualitat ha afectat sobretot la fusteria d’algunes obertures, que es troben encegades, encara presenta molts elements originals.

La casa dels gerros i les gàrgoles (C/ Progrés, 262)

Encara que construïda en 1917 en una sola planta, la seua façana aconsegueix una certa altura gràcies a la seua gran balustrada.

Resulta un magnífic exemple de diferents combinacions de ceràmica arquitectònica, incorporant elements que la fan d’allò més particular: com la combinació dels taulells en color blanc i blau clar en la part superior i el verd clar i blanc en la inferior, separades totes dues combinacions per una sanefa de mosaic en zig-zag. També en mosaic es realitzen dues columnes d’escates fins a aconseguir la sanefa de roses que la recorre horitzontalment. D’ací parteix la balustrada decorada amb 4 mosaics de gerros i entre aquests, destaquen les figures de 3 gàrgoles que recullen les aigües de la coberta.

El magnífic estat de conservació d’aquesta frontera es veu deslluït per les lianes de cablejat elèctric que la creuen. (Fet que lamentablement es repeteix en moltes altres cases protegides del Cabanyal).