L’obra d’Isidro López-Aparicio, íntimament lligada al compromís humà i a l’activisme social, part de processos integrats en el col·lectiu. La seua àmplia trajectòria com a professional de la cooperació en entorns de conflicte ha modulat la irreductible dimensió ètica de les seues propostes artístiques. Les obres que es despleguen en esta exposició no són el mer resultat de la seua acció sobre distints objectes; totes elles responen a una entrada directa en escena, implicant-se de ple en la realitat i amb el ferm agafador del respecte cap al «ecosistema humà» amb el que establix el diàleg.
Són moltes les àrees de reflexió que es desenrotllen en La mateixa ombra. No obstant això, per l’operativitat d’esta breu presentació, «l´argument» expositiu podria sintetitzar-se en tres proposicions com són la identitat, la frontera i la migració, i el seu teixit dins de l’actual Orde Global. Per a López-Aparicio, la clau residix a actuar de manera concreta –no només conceptualment per a posar en evidència conflictes socials de la nostra esfera pública: entre altres, la justificació de les desigualtats com a danys col·laterals d’un suposat progrés infinit; els retorns violents de l’etnocentrisme i de l’autoritarisme com a resposta a les actuals pressions migratòries; o la hipocresia de l’emmurallament tardomoderno, la ineficàcia funcional de la qual ho convertix en una perversa performance del poder.
Amb motiu del 50 aniversari de la Universitat Politècnica de València, el Centre del Carme acull l’exposició ‘Medio Siglo que cont[arte]’, que oferix al públic l’oportunitat de conéixer el Fons d’Art de la UPV, a través de 30 obres seleccionades d’entre les més de 3000 que componen la col·lecció.
Esta mostra és fruit del treball conjunt d’alumnes i professors del Màster Universitari en Gestió Cultural oferit per la Universitat de València-Estudi General i la Universitat Politècnica de València. El treball s’ha desenrotllat en equip i s’ha dividit en set grups: Catàleg, Comunicació, Didàctica, Digitalització, Disseny expositiu, Gestió d’obres i Protocol, recolzats pels equips de Docència i Comissariat.
Una exposició oportuna en un edifici vinculat a l’Art Contemporani i a l’ensenyança de les Belles Arts.
Norberto Pinti (Manuel Bandera) és un director, autor i productor que regenta una xicoteta companyia portàtil de varietats que es guanyen la vida pels pobles d’Espanya en gires llustroses i populars. Després de vint anys d’èxits vivint en el faranduleo nòmada, descobreixen que els gèneres que toquen comencen a desfasar-se.
Comencen els noranta i Espanya enlaira econòmicament i mira a Europa i al futur. Quan els cau una gira d’estiu, Norberto decideix que han de renovar-se o morir, l’espectacle està canviant, cal fer teatre compromés, art de debò, es van acabar les Varietes, les vedettes. És temps d’elevar-se a l’art.
Quan Norberto decideix muntar amb elevades intencions, la comèdia sense títol de Lorca, la companyia es dispersa i seguiran a Norberto només quatre d’ells , a més d’un domador de gossos amb vocació de cantant folklòric, Tino Velasco (Cayetano Fernández).
Viejo amigo Cicerón és una obra centrada en la figura del cèlebre orador romà, protagonista destacat de les intenses lluites i violentes transformacions esdevingudes en el segle primer anterior a la nostra era.
Ciceró personifica la integritat moral de qui manté la coherència de les seues conviccions polítiques encara en les més adverses circumstàncies.
L’orador representa la defensa de la legalitat com a valor moral enfront de la degradació del sistema polític, abocat, indefectiblement, a fórmules tiràniques de govern. Marco Tuli Ciceró se’ns presenta com un polític excepcional en un món de mesquines ambicions personals, deslleialtats i xicotets tripijocs tan pròpies de la vida pública des de llavors. Amb tot, com és obvi, es tracta d’una obra de ficció; i si bé els esdeveniments narrats responen quasi escrupolosament a la realitat històrica, ens hem permés imaginar diàlegs i situacions entre els personatges arran dels fets generals dels quals dóna compte la crònica històrica.
La història de Ciceró bé podria resumir-se com la d’un home íntegre que es va resistir activament a la inevitable ensulsiada de tot un sistema enarborant, reiterem, la bandera de la legalitat com a suprem valor moral.
El divendres, 13 de març, a les 20.00 hores, s’inaugura en Bombas Gens Centre d’Art l’exposició ‘Infraleve’, de Inma Femenía. Esta és el resultat de la investigació de l’artista al voltant de la percepció determinada pels mitjans digitals i l’experiència sobre la realitat física.
Una percepció entesa com una eina que modifica l’aparença de les formes i que Femenía tracta de plasmar mitjançant l’ús de diferents superfícies. L’artista s’aproxima al que es consideren els límits d’allò perceptible, i els amplia, fins a situar-se’n al llindar i revelar noves maneres de percepció, determinades per la llum de les pantalles i la seua reflexió momentània en els objectes.
La pixelació, la deterioració i la dissolució de les imatges en les nostres pantalles són el ressò d’una realitat que s’esvaïx i es reconfigura com en un teatre d’ombres. Un acostament «digital» que ens retrau al concepte infralleu de Marcel Duchamp: moments relacionats amb el cos físic i l’espai, extrets de la levitat de la vida quotidiana i en els quals es trobaria la verdadera essència l’art. Moments com la calor d’un seient que s’acaba de deixar, el so del frec dels pantalons en caminar, les carícies, un dibuix fet amb vapor d’aigua o amb l’alé sobre una superfície polida, un espill o un vidre.
La representació de plantes o formes vegetals ha sigut una constant dins de la història de la fotografia. Han sigut molts els autors que -ja siga a partir de la botànica, la fotografia objectiva o la idea d’arxiu- han decidit dirigir la seua atenció a les plantes. Aquesta exposició, entesa com un jardí, crea un relat visual a partir d’una selecció d’obres de la col·lecció Per Amor a l’Art, incloent artistes com Karl Blossfeldt, Imogen Cunningham Hans-Peter Feldmann, Jonas Mekas, Alessandra Spranzi o Pierre Verger, entre altres.
Esta exposició, organitzada per Pirelli HangarBicocca (Milà) i Bombas Gens Centre d’Art (València), permet descobrir més de vint anys de producció artística de Sheela Gowda.
Sheela Gowda (nascuda a Bhadravati, Karnataka, Índia, 1957; viu i treballa a Bangalore) ha desenvolupat el seu treball en constant diàleg amb les tradicions artístiques locals i internacionals. Remains [Restes], primera exposició individual de l’artista a València, reuneix instal·lacions i escultures procedents de diferents èpoques que es construeixen amb diversos materials i escales així com una selecció de treballs basats en imatges.
La mostra destaca tant la poètica de Gowda com les seues pràctiques polítiques, assentades en una visió reflexiva i perceptiva del món, acompanyada per una consciència del valor simbòlic i comunicatiu de la matèria, els objectes i les seues restes. Esta selecció d’obres també transmet el compromís amb el procés de definició de la forma com a generadora de significat.
Del 13 de febrer de 2020 al 24 de gener de 2021 es podrà gaudir de l’exposició «Hiperespais». Esta planteja com la reflexió sobre l’arquitectura està en l’origen de nombroses obres d’art que construeixen espais, a partir d’imaginaris perceptius, mentals i afectius.
Reuneix una selecció d’obres de la col·lecció Per Amor a l’Art que, a partir de diferents suports, tracten criteris propis de l’arquitectura com ara la superfície, la materialitat o l’ornament. L’elecció de diferents materials que aquests artistes utilitzen -i que investiguen buscant un equilibri entre la bellesa, la funcionalitat i el concepte- és un tema recurrent en la història de l’art. En aquesta ocasió, les obres seleccionades exploren aquestes qüestions lligant-les a l’arquitectura que, com a art, ha de batallar amb aquestes qüestions com les seues formes de comunicació. Inclou artistes com Carlos Bunga, Pedro Cabrita, Ángela de la Cruz o Roland Fischer, entre d’altres.
Isabel viu, o millor dit, sobreviu, en un modest pis al costat del seu fill Miguel, un jove discapacitat, impulsiu i generós. La inesperada visita de la seua filla major, Sandra, absent des de fa més de deu anys, farà que les complexes relacions familiars es trontollen, arrossegant a tots ells en una espiral de tendresa, ironia e molt d’humor. Una mescla riures i sentiments en una fabulosa comèdia que aborda amb mestratge un tema candent: existeix la normalitat? Estem preparats per a acceptar el diferent?
Aquesta exposició és una aposta per explorar el món de les alqueries de l’extraradi de València, lloc antany ocupat per horta històrica i bestiar.
Les alqueries, emblemes d’un mode de vida tradicional relacionat amb l’economia agrària, van ser més que mers habitatges d’hortolans, arribant a constituir, juntament amb les barraques, els edificis emblemàtics d’un paisatge cultural centenari.
La visió d’aquesta exposició s’allunya de l’anàlisi de les alqueries com a arquitectures i de la imatge idíl·lica d’aquests edificis com a habitatges en un etern jardí en què els seus ocupants, vestits per a l’ocasió, posen per quadres costumistes.
Intentem posar el focus en aspectes relacionats amb la microhistòria i l’etnologia. Mostrem coneixements adquirits a través de l’arqueologia sobre l’ús dels espais a l’interior d’aquestes cases i dels seus canvis al llarg del temps, sobre els diferents aspectes que tenien els seus exteriors en temps remots, sobre els treballs que es feien en les seues dependències i sobre alguns dels secrets que amagaven al seu interior.
Els materials exposats provenen en tots els casos d’excavacions arqueològiques de València i el seu entorn. Són un xicotet grup de peces ceràmiques, algunes d’elles destinades a ser usades en la taula, d’altres a auxiliar en l’elaboració de matèries primeres i altres que, amb la seua senzillesa, ens mostren vivències dels seus habitants en moments molt concrets de la nostra història.
El Taller ‘Relatos para una nueva nación’ és una activitat organitzada per Äther Studio (Audrey Lingstuyl i Michael Urrea) residents de mediació de Cultura Resident en el Centre del Carme amb el projecte ‘Valentia, el naixement d’una micronación’.
El taller es durà a terme amb dones refugiades beneficiàries de La Comissió d’Ajuda al Refugiat del País Valencià (CEAR PV) . Durant l’activitat les participants construirán relats a partir d’històries personals, literatures orals dels seus països d’origen, mites locals i arquetips universals.
Tots estos relats constituiran una mena de panorama mitològic per a una nova nació imaginada: Valentia.
Els treballs de Daniel Jacoby es componen de narracions fragmentades i abstractes que circulen a través de realitats distòpiques i personatges excèntrics, un procés cada vegada més narratiu que utilitza llenguatges diversos com són la fotografia, el vídeo, la instal·lació i la performance. Dins de les activitats vinculades a ‘Something happened’ plantegem una sessió de projecció de dos dels seus curtmetratges (Nehemías i Jagata) que es complementarà amb un debat obert posterior què reflexionarà sobre els diferents conceptes que tracta en aquestos curtmetratges. Un vehicle amb el que explorar d’altres modes l’exposició i que ens permetrà acostar-nos d’una forma més àmplia a la seua producció i investigació artística.
Jagata (2016) és un curt que captura moments del viatge de Daniel Jacoby a través de l’illa més septentrional de Japó a la cerca d’este individu aïllat.
Nehemías (2019) l’última pel·lícula de Jacoby és un retrat atmosfèric de Christian, un jove de la ciutat que es troba com un estrany en el seu nou llar. Fragments de pintures cubistes de colors interrompen la imatge de forma juganera mentres la cambra mostra la naturalesa en moviment constant.
