Contes Blasco Ibañez – Ruta 2

Y como prueba de que no tenía miedo, al pasar el puente de San José y meterse todos en la ciudad, amenazó con un par de guantadas al que intentara acompañarle.

En aquest segon itinerari, arribarem fins al centre històric de la ciutat, partint des de l’oest i creuant el llit del Turia a través del mateix pont pel qual discorria el roder que protagonitzava el truculento relat, ja citat, de «Guapeza valenciana». El pont de San José ha conegut diverses denominacions al llarg del temps. Construït al llarg del segle xiv amb estructura de fusta, se li va conèixer com a Palanca del Cremador per la seua proximitat a un antic crematori. La riuada de 1517 li va danyar greument, per la qual cosa va caldre cercar com a solució l’ocupació de cadirat. Entre 1604 i 1607, Jerónimo Negret i Sebastián Gurrea van dirigir la construcció del pont de pedra, que passaria a reconèixer-se també com a Pont Nou, de la Santa Creu o de la Zaidía, encara que la denominació que ha perdurat és la San José, nom pres de la seua proximitat al convent de San José i Santa Teresa, i al portal de San José destruït quan les muralles de la ciutat en 1868.

Apenas se reunió la junta del respetable gremio de los blanquers en su capilla, inmediata a las torres de Serranos

Ja en el carrer de Blanqueries, pocs metres després de depassar l’edifici on es troba situada la Casa Museu Benlliure, és on s’alçava la capella esmentada per Blasco Ibáñez en el conte «El último león». Més concretament, ocupava el número 22 del que va anar antany el carrer Emmuralle de Serrans. Aquest espai ja desaparegut ens serveix per a evocar dos motius: un, el del vell ofici de blanquer, consistent en l’adobat i tintat de pells. El seu emplaçament prop de la sèquia de Rovella, es deu al fet que aquest treball necessitava de l’ús d’aigua i, a més, l’ocupació de substàncies amb una olor molt fort aconsellava situar l’activitat en l’extraradi de la ciutat. Per aquest motiu s’hagen trobat canalitzacions i basses circulars que discorren pròximes a la muralla.

En segon lloc, el gremi dels blanquers i els seus símbols distintius posseeixen un sabor llegendari, com ens demostra el conte citat. Segons s’explica, després del robatori de la custòdia de Torreblanca pels moros de Tredeliz, en l’última dècada del s. xiv, els blanquers van tenir una intervenció decisiva en el rescat de la Sagrada Eucaristia en mans dels pirates berberiscos. L’auxili obtingut per un miraculós lleó justifica l’aparició d’aquesta criatura tant en la bandera gremial com en l’oli anònim Retaule del gremi dels blanquers (1600).

En pleno invierno salía de su barraca casi al amanecer camino del Seminario.
Pendiente de su diestra, en grasiento saquillo, lo que entre clase y clase había de devorar en las alamedas de Serranos; medio pan moreno con algo más que, sin nutrirle, engañaba su hambre; y cruzado sobre el pecho, a guisa de bandolera, el enorme pañuelo de hierbas envolviendo los textos latinos y teológicos que bailoteaban a su espalda como movible joroba.

Just enfront de la seu dels blanquers, s’estenen les alberedes de Serrans de les quals es parla en el conte «Nche de bodas», a propòsit del recorregut que realitzava Visantet des de l’horta al Seminari. Aquest futur sacerdot, que en el relat sent una atroç insatisfacció vital en veure casada a Toneta, la seua amiga de la infància, menjava en els jardins que van dissenyar Cristóbal Sales i Francisco Ferrer, i que estan situats entre els ponts de San José i de la Trinitat, perllongant-se en el marge dret del Turia, entre les antigues muralles cristianes i la muralleta del riu. Coneguts com alameditas de Serrans per la seua grandària xicoteta, des de 1832, en aquests jardins allargats i estrets és possible admirar diverses escultures dedicades, entre uns altres, a personatges de la talla de Federico Mistral, José Benlliure o Azorín.

Igual que el personatge del conte citat, Blasco Ibáñez tornaria a evocar aquest espai recoleto en la novel·la “Arroz y tartana”, en un moment en què la percepció de l’entorn adquireix tints onírics.

Los autos y Pillín le absorbían, y por las ma­ñanas tenía que hacer un penoso esfuerzo para entregar el niño a la mamá y marcharse a la Audiencia… ¡Qué ministros los de Justicia! De seguro que no eran padres. Porque vamos a ver: ¿qué perdería la ma­gistratura con que él llevase a Pillín a la Sala, sentándolo a su lado para que presenciara los triunfos del papá?

Prosseguint el nostre itinerari, passarem sota les imponents Torres de Serrans per a transitar pel carrer dels Serrans fins a donar amb la plaça de Manises. Ens estem dirigint fins a l’edifici que antany va albergar l’Audiència. Allí treballava, en el commovedor relat «La caperuza», el fiscal Andrés García, personatge la rutina del qual es veuria sacsejada després de la destinació que li esperava al seu estimat fill Pillín. Com a ministre de la justícia es desplaçava a la Real Audiència territorial, situada durant més d’un segle en el Palau de la Generalitat. Curiosament, el pare de Blasco Ibáñez, don Gaspar, desitjava veure al seu fill exercint-se com a advocat en el mateix edifici, el que va ser seu de la Diputació General del Regne de València fins que van ser derogats els Furs a principis del XVIII. No obstant açò, el nostre novel·lista amb prou faenes va arribar a exercir com a lletrat, doncs la política, el periodisme i la literatura li atreien molt més.

El Palau de la Generalitat va començar a construir-se en 1421 i es va veure ampliat en el segle XVI, per aquest motiu, arquitectònicament, tinga elements pertanyents a diferents estils artístics: gòtic, renaixentista i herreriano. A més, quan la Real Audiència es va traslladar allí des del Palau del Real, en 1751, va caldre adaptar l’espai per a la seua nova missió, intervenint com a mestre d’obres Vicente Clemente, i algunes dècades després, cap a 1830, va haver de ser contractat l’arquitecte Calataiud per a practicar diverses reformes més davant l’estat ruïnós d’una part de l’edifici.

En 1922 la Diputació Provincial vi a ocupar les instal·lacions de l’Audiència. En l’actualitat, més enllà de les seues funcions institucionals, el Palau de la Generalitat conserva en el seu interior elements artístics valuosos, des de la seua escala gòtica, passant pels sostres de talla policromada del Saló Daurat i arribant als frescs de la Sala Nova de la Torrassa.

Allí estaba como prueba la capilla gremial, y en ella el farol de popa de la nave, que los maliciosos sin conciencia afirmaban que era de muchos siglos después, y los atabales del gremio, y la gloriosa bandera, y las pieles apolilladas del león de los blanquers, en las que se habían enfundado todos sus antecesores, olvidadas ahora detrás del altar, bajo las telarañas y el polvo, pero que no por esto dejaban de ser tan respetables y verídicas como los sillares del Miguelete.

Eixint del carrer dels Cavallers, arribem a un dels enclavaments més concorreguts de la ciutat: la plaça de la Verge, on podrem admirar la Basílica de la Verge dels Desemparats i la Catedral. Precisament, adossat a aquest últim monument religiós, es troba la famosa torre a la qual al·ludia Blasco Ibáñez en el conte «L’últim lleó».

El Micalet, denominat amb aquest nom perquè és així com es diu la campana que marca les hores i va ser batejada el dia de San Miguel Arcàngel, és una torre campanar, octogonal gòtic, que es va construir entre 1381 i 1429. Amb 51 metres d’altura fins a la terrassa, s’ascendeix en ell per una escala de caragol de 207 graons.

Va haver-hi un temps en què aquesta edificació formava part d’un sistema de torres distribuïdes pel litoral mediterrani i des de les quals s’alertava de l’atac imminent de pirates berberiscos. A la nit, amb una foguera (la fumada) s’indicava que no hi havia novetats, però amb dues fogueres s’avisava d’un perill pròxim, mentre que es proclamava el desembarcament enemic llançant la foguera des de l’alt de la torre.

Y como digno final a aquella exposición, en lugar preferente, ostentábanse las joyas chispeando sobre la almohadilla granate de los estuches: las uvas de perlas para las orejas, los alfileres de pecho con sus complicados colgajos, las grandes horquillas de oro para los caracoles de las sienes, las tres agujas con cabezas de apretadas perlas que habían de atravesar el airoso rodete, y aquel aderezo, famoso en Beni-muslim, que la siñá Tomasa había comprado en catorce onzas en la calle de las Platerías.

Transitarem, a continuació, des de la plaça de la Reina fins a l’església de Santa Catalina, per a entrar de ple en un espai urbà eminentment comercial i turístic. Ens guia per a açò el conte «La cencerrada», on es relaten els efectes que desencadena les noces de Marieta i, abans d’arribar a aqueix punt, el narrador descriu el vistós aixovar i les joies del dot de la núvia. Per a la seua adquisició, la «siñá Tomasa» va acudir al «carrer de les Argenteries».

En realitat, l’autor havia d’estar referint-se a una zona, situada entre els carrers Martín Mengod i Drets i la plaça Lope de Vega, en la qual es van instal·lar populars establiments de joiers fins que es va desplaçar a altres llocs de la ciutat el centre neuràlgic de la vida comercial. Blasco Ibáñez, nascut en el carrer de la Jabonería Nova (avui, cantonada del carrer Editor Manuel Aguilar amb l’avinguda de l’Oest), coneixia sobradamente el trajín de mercaderies de diversa naturalesa que es venien tant en la zona de Argentería o de les Argenteries, com en la immediata Plaça Redona o el mateix mercat Nou.

La Albufera, inmensa laguna casi confundida con el mar, llegaba hasta las murallas; la huerta era una enmarañada marjal de juncos y cañas que aguardaba en salvaje calma la llegada de los árabes que la cruzasen de acequias grandes y pequeñas, formando la maravillosa red que transmite la sangre de la fecundidad; y donde hoy es el Mercado extendíase el río, amplio, lento, confundiendo y perdiendo su corriente en las aguas muertas y cenagosas.

La última etapa de este trayecto desemboca en la plaza del Mercat, lugar que sirve de testimonio perfecto para destacar las profundas transformaciones experimentadas por la zona, y en general la ciudad. En «El dragón del Patriarca» hace referencia el narrador a la proximidad del Turia a esta plaza. Pero, asimismo, podemos enumerar los diversos usos que ha tenido a lo largo de los siglos este núcleo vital de la urbe valenciana. Allí se celebraron torneos caballerescos, corridas de toros (hasta 1743), pero también pregones, mítines, e incluso ejecuciones públicas, llegando a haber instalada una horca en mitad de la plaza.

El actual Mercado Central, inaugurado en 1928, vino a sustituir al Mercado Nuevo o de Los Pórticos, cuya inauguración data de 1839, respondiendo a la necesidad de abandonar progresivamente la venta al aire libre de los más diferentes productos comestibles.

En este entorno privilegiado sobresalen también otras espléndidas edificaciones como la iglesia de los Santos Juanes, donde fue bautizado Blasco Ibáñez, y la Lonja.

Su león era una gloria tan respetable como la Lonja de la Seda.

Recordem que, en «L’últim lleó», el narrador magnifica la Llotja. En efecte, l’edifici resulta una «glòria» molt respectable que presideix la plaça del Mercat. Precisament, el seu majestuosidad i artifici, que la converteixen en destacat exemple de l’arquitectura gòtica civil, permeten il·lustrar a més la puixança comercial i econòmica de València del segle XV. Va ser aqueix el motiu que va portar al Consell General de la Ciutat a prendre, en 1469, la decisió de construir un edifici que vinguera a reemplaçar l’antiga Llotja de l’Oli, situada en la plaça del doctor Collado. Era necessari comptar amb unes instal·lacions adequades per a acollir transaccions comercials, sobretot les sederas, així com per a allotjar el Consolat del Mar i la Taula de Canvis i Deposits. És per açò que l’edifici també fóra conegut com a Llotja de la Seda o dels Mercaders.

La seua construcció es va iniciar el mes de febrer de 1483, sent Pere Compte (qui ja s’havia encarregat de la rematada de la prolongació de la Catedral) un dels mestres picapedrers principals a realitzar una tasca que, en l’essencial, es va veure acabada en uns quinze anys. Temps breu si es considera la bellesa del conjunt monumental que explica, juntament amb el pati dels tarongers, amb tres magnífiques parts. D’una banda, el Pavelló del Consolat del Mar i la Torrassa; després, el Saló Columnario o Sala de Contractacions, on es va instal·lar la Taula de Canvis i es distingeix com a espai admirable en el qual vuit columnes helicoïdals, de 16 metres, s’obrin com palmeres fins a formar quinze voltes de crucería.

Entre els elements arquitectònics i artístics que criden la nostra atenció, cal al·ludir a les vint-i-vuit gàrgoles situades en la part superior de l’edifici o els quaranta medallons de factura renaixentista que, com un fris, figuren en el pis superior de la façana del Pavelló del Consolat.
Merecidamente declarada per la UNESCO, en 1996, com a Patrimoni de la Humanitat, la Llotja és actualment museu municipal i destaca com un dels llocs emblemàtics de la ciutat.