La fusteria

1. CONTEXT GENERAL

És sorprenent que la indústria de la fusta fora una de les més importants a la València del segle XX, per la poca quantitat de bosc present al territori. La matèria primera, en realitat, era transportada des d’Aragó, Cuenca o Teruel fins a la ciutat, a on es serraba i redistribuïa. València s’abastia de fusta principalment a través del Túria, en comptes de per via terrestre, des de l’Edat Mitjana. A este mitjà de transport se l’anomenava “maderada” i està associada amb oficis ja desapareguts com el de ganxer, qui guiava els troncs pel corrent com un pastor.

Les fàbriques de taulons, finestres i portes se situaven tradicionalment a prop del pont de Sant Josep, ja que era el lloc per on s’extreia la fusta del Túria. Foren nombroses tant en la zona de Guillem de Castro com en el Plà de la Saïdia, a on es podia trobar una de les indústries fusteres més potents: la dels germans Comín.

A més de al voltant del pont de Sant Josep, l’àrea del port també vivia una expansió de la indústria de la fusta a finals del segle XIX. Una de les causes fou la fabricació de capses i tonells per a l’exportació de productes agrícoles i de vi. L’altra raó fou la importació cada vegada major del transport per via marítima i ferroviària, que va fer desaparéixer les maderades.

2. PRODUCCIÓ / CARACTERÍSTIQUES

En la construcció d’edificis, la fusta s’utilitza en la estructura (forjats, bigues) i en tancaments (sostres, finestres i portes), però també es treballa des d’un punt de vista estètic en forma de teginats, llambrequins i portes amb motllures decorades amb formes orgàniques o pròpies del món natural. Tot i així, durant molt de temps es va conéixer com a fusters de gros als fusters, mentre que els ebenistes o fusters de fí elaboraven els mobles i treballs considerats com més delicats.

Una de les fustes més apreciada va ser la de mobila, que s’anomenava així per la importació des del port de Mobile (EEUU) a finals del segle XIX. Procedia de fins a quatre espècies de pi, s’obtenien taulons de grans dimensions i presentava més resistència contra les plagues.

Amb el Modernisme trobem una aplicació de la fusteria artística molt cuidada, on predominen les línies curves, i que s’expandia entre els artesans mitjançant catàlegs i àlbums amb gravats.

En València, destaquen edificis de principis del segle XX amb la fusta com a protagonista: les taquilles i sòcols de l’estació del Nord (1907-1917) i l’Edifici Ferrer (1908), que presenta en la porta i vestíbul formes curves i elements que recorden a la natura.

3. EXEMPLES DEL CABANYAL

En les vivendes del Cabanyal, trobem una fusteria funcional i centrada en portes i finestres. Son elements senzills i pràctics, on no destaquen els elements decoratius. En les portes, es diferencia entre les dos fulles i se segueix un patró simètric amb plafons i motllures que van produint angles i ombres. Algunes de les més decorades se situen en el C/ de la Reina i C/ Barraca.

Això es combina moltes vegades amb finestres i reixes en les mateixes portes, que aporten lleugeresa i una pinzellada estètica. Al mateix temps, no es deixa a un costat la seguretat i intimitat del habitants, funció essencial de estos elements que separen allò íntim d’allò públic.

Un altra aplicació artística molt relacionada amb la fusta i la fusteria és la motllura, utilitzada per a decorar la part superior i els costats de les entrades.

Un altre dels trets més particulars del Cabanyal, i de tota la ciutat de València, és el llambrequí. Hi ha pocs exemples fets en fusta d’este element que cobria les persianes venecianes, si comparem amb la gran quantitat present al barri de llambrequins de fundició. Potser la seua presència és menor per la conservació del material, que pot veure’s més afectat pel clima humit i salat d’esta àrea de la ciutat. Ja siguen de fusta o de ferro, comparteixen característiques comunes com el troquelat o els relleus d’elements de la natura.