Institució assistencial fundada per Joan Baptista Romero Almenar, acabalat banquer i comerciant de la seda valencià, que actualment funciona com a entitat beneficodocent de caràcter privat i religiós. L’edifici, parcialment ocult després d’uns alts murs, mostra una arquitectura marcadament classicista i va ser projectat per l’arquitecte Sebastià Monleón utilitzant dos eixos perpendiculars entre si, amb una capella al centre i patis a banda i banda d’ella, enjardinats i porticats amb pilars de fosa. La dimètrica façana, recentment restaurada, la formen tres grans cossos, situant en el central la porta d’accés que està rematada per un frontó amb relleus al·legòrics. Actualment és la seu de la Universitat Catòlica.
Dissenyat per l’arquitecte Francisco Mora Berenguer el 1907, l’Hospital-Asil de Sant Joan de Déu respon a una nova concepció higienista que es plasma en la disposició oberta de l’edifici amb àmplies galeries i terrasses per aprofitar els beneficis del sol i de la brisa marina.
Es va construir en un principi per als religiosos de l’Ordre, dedicada tradicionalment a la cura dels pobres i malalts, però es va especialitzar en la cura de nens escrofulosos i invàlids, i és avui dia un modern centre hospitalari. La planta general de l’edifici adopta una disposició simètrica basada en un cos central de major altura i dues ales laterals que sorgeixen perpendicularment dels seus extrems. La construcció fa un ús abundant de la rajola utilitzat amb criteris d’austeritat que només varien en la part superior del cos central on formalitza una rematada de tall neomudejar. Actualment és l’Hospital de la Malva-rosa
Al solar de l’antic convent d’Agustins descalços i aprofitant en part l’obra anterior, es troba aquest establiment de beneficència a càrrec de les religioses de l’Ordre de la Congregació religiosa de Germanetes d’Ancians Desemparats, fundada per Maria Teresa de Jesús Jornet i Ibars, canonitzada el 27 de gener de 1974. Arquitecte, José Camaña Laymon (1850-1926).
En l’edificació han d’assenyalar-dos claustres antics amb arcades de mig punt, centrats per sengles imatges modernes del Cor de Jesús (de 1935) al claustre de la dreta, i del Cor de Maria (de 1947), en el de l’esquerra, claustres que van ser del citat convent d’agustins descalços. També ha de notar-se l’església, neogòtica, de 1915 obra d’una nau allargada de deu trams molt oblongs, 3 compresos en el cor i tres més al presbiteri. Les creueries senzilles; amb complements esquifados. A aquesta nau recauen com trifori unes arcades amb gelosies i les capelles laterals unides per una, no practicable per estreta, obertura ogival, que simula una nau lateral. En l’última “capella” de l’antic costat “de l’Epístola” al costat del presbiteri, l’urna, així mateix neogòtica, amb les restes de Santa María Teresa Jornet, efigiada al monument escultòric de la plaça propera que es relaciona a part, obra de M. Silvestre “d’Edeta”.
L’Arc de la Torreta, en la Saïdia es situa a l’inici del carrer Visitació des de la ronda exterior, o passeig de la Saïdia i Guadalaviar, envoltat de la plaça o rotonda en la qual també confluix el carrer del Poeta Monmeneu. El monument porta alçat des dels anys 40, consistint en un arc de tres centres d’uns quatre o cinc metres d’alçada i amb la mateixa mesura d’ample, de maó roig amb molta llença. Presenta una cornisa formada pel cant de diverses files de maons amb un bordó al centre d’ella, i quatre merlets de base i alçat rectangulars. El seu remat, situat sobre un recte extradós, és de forma piramidal, de tradició islamohispànica. A la esquerra s’aprecia un socarrat blau sobre blanc, de J. de Scals, que resa “Zoco del arco de la Torreta. Tendetes”. Mentre que a la dreta hi ha un tros irregular de la muralla en la qual s’introduïa esta porta, breu vestigi de la València mudèjar.
Reedificació sobre la qual va anar l’antiga casa dels Comtes del Real, obra de l’arquitecte Timoteu Calvo. Sobre un rebanc de cadirat, corre un primer cos de maó encoixinat. Al primer pis apareixen finestres arquitravades de pedra, sent la decoració menys profusa als pisos superiors. Dues portes simètriques i decorades donen pas al pati claustral, amb columnes dòric-toscanes, al voltant del qual s’articula l’edifici. Hi ha un altre bell claustre al portal número 1, però accedir-hi és difícil. Al primer pis, hi ha la capella, d’ordre corinti, amb volta de mig punt i esvelta cúpula amb cimbori i llanterna.
Este antic monestir, seu actual de la Biblioteca Valenciana, acull a més l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Direcció General del Llibre, Arxius i Biblioteques, el Registre de la Propietat Intel·lectual de la Comunitat Valenciana i el Consorci per a la restauració, conservació i utilització del Monestir de Sant Miquel dels Reis. El monestir jerònim de Sant Miquel dels Reis es va aixecar al segle XVI sobre l’antiga abadia mercedària de Sant Bernat de Rascanya, gràcies al mecenatge del Duc de Calàbria, virrei de València. L’edifici es va començar a 1546 pel claustre sud, seguint plànols de Juan de Vidaña i Alonso de Covarrubias, però poc després de la mort del seu fundador, el 1550, les obres pràcticament es van paralitzar.
No es van reprendre fins a la dècada de 1570, ara sota la clara influència de l’Escorial. En travessar la porta d’entrada ens trobem directament davant la façana de l’església, una façana-retaule renaixentista emmarcada per dues torres i a la qual es van afegir a la part superior columnes salomòniques barroques. El temple es va construir en les primeres dècades del segle XVII amb una sola nau, un gran cor alt als peus, gairebé tan gran com el de l’Escorial, i una cúpula sobre el creuer. El monestir té a més dos severs claustres, envoltats per galeries d’arcs només adornats per columnes adossades i per balustrades en la part superior. Venut després de la desamortització, va estar a punt de ser enderrocat, però l’ajuntament ho va impedir. En 1856 va ser destinat a asil, i des de 1859 als anys 50 del segle XX va servir com a presó, període al que li va seguir un llarg abandó. Avui, feliçment rehabilitat, és la seu de la Biblioteca Valenciana.
Alberga la Biblioteca Pública Provincial (dependent de la Conselleria de Cultura i Educació i l’Eurobiblioteca CEE (legislació, etcètera). En l’Edat Mitjana la ciutat de València va comptar amb nombrosos hospitals de modesta capacitat fundats per piadosos burgesos per al socors de pobres i malalts. En 1512 una sentència de Ferran el Catòlic va decretar la unificació de tots aquests hospitals, creant-se l’Hospital General de València, que s’aixecaria sobre l’antic manicomi o Hospital d’Innocents.
L’Antiga Llotja del Mercat és un edifici singular, compost per una gran nau rectangular destinada a Llotja la qual, adossades a les façanes, té habitatges per a pescadors, desenvolupats en dues plantes. La fàbrica és de maó vist, amb un llenguatge de gran simplicitat formal, excepte els accessos a la nau, que estan rematats amb un gran arc de mig punt. Encara que l’estil és una cosa incerta, té alguns detalls de tall romàntic. Va ser projectada pel mestre d’obres Joan Baptista Gosálvez.
El projecte de l’Antiga Estació del Trenet, de 1892, és de l’arquitecte Joaquín M. Belda Ibáñez i mostra clarament la seva formació acadèmica en un disseny correcte i perfectament simètric compost amb elements de tradició classicista empleats sempre amb rigor. Es concep l’edifici com una gran crugia, les dues cares majors són les façanes que donen a la plaça i als desapareguts andanes posteriors. El mur de la façana principal té cinc cossos que sobresurten escalonadament, sent el central el que més s’avança. La disposició dels frontons de rematada recorda vagament la composició de les esglésies pal·ladianes. Després de la construcció de la línia 4 del metro, s’ha reurbanitzat el seu entorn i en l’actualitat és seu de la policia autonòmica.
