Compta amb dues sales situades a la ciutat de València, tant la Sala Petxina com la Sala Cabanyal.
Són xicotets teatrets convertits en Museus de Marionetes. Amb el pas del temps, hem cobert les estanterias i corredors amb la nostra artesania i els personatges dels nostres muntatges, perquè l’experiència d’anar a un teatre de debò, siga encara més captivadora.
-Capacitat: 150 espectadors.
-Compta amb un xicotet museu de titelles en l’hall del teatre.
-Banys adaptats a persones amb discapacitat.
Compta amb dues sales situades a la ciutat de València, tant la Sala Petxina com la Sala Cabanyal.
Són xicotets teatrets convertits en Museus de Marionetes. Amb el pas del temps, hem cobert les estanterias i corredors amb la nostra artesania i els personatges dels nostres muntatges, perquè l’experiència d’anar a un teatre de debò, siga encara més captivadora.
Esta és la sala més cèntrica, la proximitat al llit del Riu Túria la fa especial, el transport públic ofereix multitud de possibilitats per a arribar fins ací, però recorda, no és una zona de fàcil aparcament, per la qual cosa et recomanem que ho tingues en compte a l’hora de vindre.
El Teatre Micalet està ubicat en la Societat Coral el Micalet, una societat civil centenària amb una gran tradició cultural a la ciutat de València.
L’antic teatre es va construir a finals dels anys 50 en el carrer del Mestre Palau de València. Era un pati cobert d’uralita que acollia esporàdicament actuacions de teatre i sarsuela, així com actuacions musicals, entre les quals podem destacar figures emblemàtiques com Teté Montoliu, Slide Hampton, Lou Bennet, etc. Però quan començava a ser un referent cultural important per a la societat valenciana, va patir un incendi l’agost de 1971 i va ser reconstruït i reobert el 1974.
L’emblemàtic Flumen va ser inaugurat en 1958 com a sala de cinema de sessió contínua. Més endavant va passar a ser sala d’Art i Assaig, i la seua última etapa va ser com a popular terrassa d’estiu.
En 2007 va cessar la seua activitat definitivament, fins a ser recuperat i reformat en 2010. Una posada a punt amb una reforma del teatre i la introducció de continguts variats en els quals s’abasta qualsevol proposta escènica de xicotet i gran format, des dels monòlegs a musicals, espectacles familiars, concerts…
OFF Arts Escèniques compta amb una extensa trajectòria en la formació de professionals i en la producció i exhibició d’obres teatrals i audiovisuals, compromesa amb la cultura i la societat del seu entorn. OFF compta amb una equipada sala de teatre, la seua pròpia companyia professional de teatre i productora audiovisual.
El Teatre Olympia es va inaugurar el 10 de novembre de 1915, va ser edificat sobre el solar de l’antic Convent de Sant Gregori, per l’arquitecte Vicente Rodríguez Martín (1875-1933), amb El Barber de Sevilla actuant les millors companyies del moment (María Guerrero, Enrique Borrás i Catalina Bárcena, Enrique Rambal, el pianista Arthur Rubinstein).
Després de més de cinquanta anys dedicat al cinema en 1984 es va recuperar per a l’escena. Olympia Metropolitana S.A. és la societat titular del Teatre Olympia de València.
Des dels inicis en 1993 al barri de Benimaclet, on es van consolidar com a grup teatral, en l’actualitat seguixen creixent com a projecte il·lusionant, desitjant continuar oferint un treball artístic de qualitat, on autors com Beckett, Ionesco, Chejov, Pinter, Pessoa, Passolini, Valle-Inclan, Angelica Lidell… que ens han acompanyat durant aquests anys, continuen guiant-los en aquesta nova aventura, deixant espai i temps a nous llenguatges que entenen l’art anés de l’espectacular.
Pretenen arribar a un espectador jove però alhora madur, a un veïnat compromès amb la cultura i a un individu sensibilitzat amb l’art. El social com a prevalença i l’espiritual com sostingues.
Las Naves és una entitat pública que depén de l’Ajuntament de València i que promou la innovació urbana amb una clara aposta per les persones, posant-la en el centre de la acció innovadora.
Una de les seues àrees de treball és la cultura, a través de la xarxa Connecta Cultura, el suport a les Indústries Creatives i Culturals (videojoc, animació, il·lustració, edició, disseny, etc.), i amb la prioritat de treballar per la cultura inclusiva des de la innovació.
La institució naix el 23 de març de 1879 per a “atendre les necessitats culturals i de formació, en la seua professió, dels empleats del comerç”. En els seus 139 anys de vida, s’ha consolidat com una de les institucions de referència de la societat civil valenciana, en matèria cultural, mercantil i d’oci.
Fruit de la intensa activitat que ha desenvolupat al llarg de la seua història, sempre ha mostrat el seu compromís amb el benestar i la solidaritat amb les persones. La proximitat al seu entorn li va permetre rebre la Medalla d’Or de la ciutat de l’Excm. Ajuntament de València en 1960. A més, va ser declarada Entitat d’Utilitat Pública pel Consell de Ministres d’Espanya en 1970 i la Junta Municipal de la Ciutat Vella li va atorgar el seu màxim reconeixement per la labor social duta a terme amb la ciutadania en 2014, així com la Medalla d’Or al Mèrit del Treball.
El teatre cinema Rialto situat en la plaça de l’Ajuntament de la ciutat de València va ser construït l’any 1939 a iniciativa de la família González Galindo, amb projecte de l’arquitecte Cayetano Borso di Carminati. El projecte respon a l’estil racionalista, encara que amb influències “Art-déco”.
En la rehabilitació posterior es va habilitar una sala per a les projeccions cinematogràfiques de la Filmoteca de la Generalitat, una xicoteta sala de representacions teatrals, un Music-hall en el soterrani i el Teatre Rialto que li dóna nom a l’edifici.
El Teatre Talía de València és un històric teatre de propietat privada.
Es troba en el número 31 del Carrer Cavallers. Va ser inaugurat en 1928, i pertany a la Casa dels Obrers de Sant Vicent Ferrer, una institució benèfica de caràcter catòlic que va nàixer en 1908, dins del moviment associatiu de principis de segle XX.
La sala va tenir des del principi un marcat caràcter popular, acollint majoritàriament companyies locals, i representacions tant en castellà com en valencià dirigides a un públic poc instruït.
El patronat de la Joventut Obrera va ser creat en 1884 pel mestre fuster Gregorio Gea Miguel a fi de donar una instrucció cultural i religiosa en els dies festius als xiquets necessitats. Des d’un principi va rebre el suport de la Societat Econòmica d’Amics del País, Escoles de Sant Josep i Gran Associació de la Mare de Déu dels Desamparados.
El Patronat va posar la seua seu en un antic casalot del carrer Landerer enfront d’un cantó en què figura encara esta inscripció: “1799 plaça de Valldigna”. La seua fatxada conserva un pòrtic adovellat en pedra, amb escut heràldic, que dóna accés a un pati amb dos arcs rebaixats. És curiosa una columneta i dos xicotets arcs adossats que han quedat encastats en el mur del primer pis que dóna al pati, com a possible record de la construcció anterior. Entre els elements de l’actual edifici cal considerar la capella i el xicotet teatre, de cert interés artístic. La primera és una estada xicoteta i estreta, adovellada, amb una cupuleta sobre petxines i dos voltetes de canó amb llunetes a cada costat, en el presbiteri, este se separa de la resta de l’oratori per dos columnetes en ferro que sostenen tres arcs, peraltat el central i rebaixats els laterals. La decoració és de tipus rococó amb rocall en escaiola. La cúpula té una pintura al fresc de la Mare de Déu dels Ángeles obra de Vicente Gai Prefaci. El decorat en escaiola és de Francisco Monleón Zuñiga i el daurat de Juan Frucio.
Les imatges són modernes sobreeixint la de la Mare de Déu dels Ángeles i Sant Lluís, que és prou digna, i presidix l’únic altar, al seu costat hi ha dos estants amb Sant Joan Berchmans i Sant Estanislau de Kotska, en fusta policromada.
El teatre oferix un aire modernista per les garlandes que ho decoren, sent també interessants les columnes de ferro vistes, algunes de les quals estan forrades de ciment, columnes procedents d’un barco afectat, per afonament o més prompte captura, per la guerra de 1914-1918.
A finals de l’any 2016, un informe tècnic posa de manifest les greus deficiències estructurals de l’edifici històric que havia acollit el Teatre Escalante i la Diputació de València decideix abandonar-lo un any més tard. La institució segueix compromesa amb el projecte artístic però es veu obligada a iniciar un període itinerant per diversos teatres de la ciutat amb el nom d’Escalante Nòmada fins trobar una nova seu estable.
