L’exposició que organitza la Fundació Hortensia Herrero presenta per primera vegada a València escultures monumentals de Julian Opie. La mostra reunix un conjunt de setze obres, instal·lades a la plaça del Col·legi del Patriarca i al Centre Cultural La Nau, que se centren en la figura humana en moviment, caminant per la ciutat, a soles o enmig d’una multitud; passejant, corrent per a agarrar un tren o esperant a la plaça de braços plegats.
La proposta traspassa els marges habituals d’un museu per a ocupar els carrers del centre de València amb l’objectiu d’acostar l’art contemporani a la ciutadania. Per a este projecte l’artista ha creat dos escultures d’acer de dotze metres d’alçada i sis tones de pes —mai vistes fins ara— que ocupen la plaça del Col·legi del Patriarca i canviaran durant uns quants mesos el paisatge urbà de la ciutat. Les peces representen dos figures humanes, gent de l’entorn de l’artista que capta desenvolupant una activitat quotidiana.
Al costat d’estes, es mostra un grup escultòric de quatre caminants de més de dos metres que té l’origen en fotografies que Opie fa de persones anònimes que circulen pel carrer. Estes peces pareixen, més que escultures, dibuixos en tres dimensions. I és que tota l’obra del creador britànic s’origina en el dibuix, el primer pensament visual de tot artista.
La mostra continua al claustre de La Nau amb unes figures que dialoguen amb l’estàtua de Lluís Vives. Un contrast entre el que és nou i el que és vell. Unes peces contemporànies enfrontades a una escultura huitcentista de Josep Aixa. Una estàtua acadèmica que representa un home avançat a la seua època, un humanista del Renaixement que va nàixer a València i es va formar en esta universitat, però que es va traslladar al país de Julian Opie per a treballar en la cort d’Enric VIII junt amb el seu amic i col·lega Thomas More. Ara estes escultures fan el camí invers al de Lluís Vives i viatgen de Londres a València per a retre homenatge al pensador.
L’exposició es completa amb dos caixes de llum, dos cubs amb més caminants i les seues conegudes animacions en pantalles de LED, visions de multituds anònimes en els seus quefers diaris a les grans urbs. Estes peces, amb el mateix estil dels frisos de l’art antic d’Egipte, mostren personatges amb els trets facials escamotejats, enllaçats per les sempiternes línies negres amb què Opie subjecta els seus personatges.
Segons Opie, “les primeres estàtues gregues i egípcies es tallaven sovint com a figures en moviment. El moviment implícit dona una dinàmica i una elegància a la figura, una percepció d’intenció, independència i poder. Una figura a peu dret sembla estar reaccionant davant de qui l’observa. No obstant això, una figura en posició de caminar està distreta, de manera que es pot mirar sense confrontació. El concepte d’escala és una cosa estranya, llegim l’escala en relació amb nosaltres mateixos —els elefants són grans, i les formigues, xicotetes—, però es pot invertir fàcilment; els sistemes solars poden semblar pilotes de ping-pong, i els interiors dels ordinadors, ciutats asiàtiques. Tenim la capacitat de projectar i veure des de fora de la nostra perspectiva”.
L’exposició, que compta amb la col·laboració de l’Ajuntament de València i la Universitat de València, a través del Vicerectorat de Cultura i Esport, s’exhibeix del 27 de maig al 19 de setembre de 2021.
Julian Opie
Julian Opie va nàixer en 1958 a Londres i es va graduar en 1983 a l’Escola d’Art de Goldsmiths. Viu i treballa a Londres.
Gràcies a encàrrecs d’ens públics a ciutats com Seül, Nova York, Luxemburg o Zuric i un flux constant de grans exposicions en museus a escala internacional, l’obra de Julian Opie és coneguda arreu del món. El característic llenguatge formal d’Opie és fàcilment recognoscible i reflectix la seua preocupació artística per la idea de la representació i els mitjans pels quals es perceben i es comprenen les imatges.
Sempre explorant diferents tècniques tant innovadores com antigues, Opie juga amb les diferents maneres de reinterpretar el vocabulari de la vida quotidiana; el seu estil reduccionista evoca una experiència visual i espacial del món que ens envolta. L’artista connecta la senzillesa del llenguatge visual de la vida moderna amb els fonaments de la història de l’art abraçant la influència de retrats clàssics, jeroglífics egipcis i gravats japonesos en fusta, així com cartells públics, panells informatius i senyals de trànsit.
Les seues principals exposicions en museus han sigut en Kunstverein, a Colònia; Hayward Gallery i ICA, a Londres; K21, a Düsseldorf; MAK, a Viena; torre Mito, al Japó; CAC, a Màlaga; IVAM, a València; MoCAK, a Cracòvia; Tidehalle, a Hèlsinki; Fosun Foundation, a Xangai; Suwon IPark Museum of Art, a Corea del Sud; National Gallery of Victoria, a Melbourne, i Museu Berardo, a Lisboa.
La llista de projectes públics en els quals ha intervingut inclou l’edifici Dentsu, Tòquio 2002; el City Hall Park, Nova York 2004; el riu Vltava, Praga 2007; Calgary, el Canadà, 2012; PKZ, Zuric 2014; Carnaby Street, Londres 2016; Tower 535, Hong Kong 2016 i Fosun Foundation, Xangai 2018.
Opie té obres en col·leccions públiques d’art com la Tate, el British Museum, Victoria & Albert Museum, Arts Council, British Council i National Portrait Gallery, a Londres; el MoMA, a Nova York; ICA, a Boston; Essl Collection, a Viena; el Museu d’Israel, a Jerusalem, i el Museu d’Art de la Ciutat de Takamatsu, al Japó.