Toná és una obra de Luz Arcas (La Phármaco) on, en paraules de l’autora, volia parlar de la mort, que apareguera, però com apareix en el folklore, amb tota la seua força mítica, psíquica, i també com un motiu per a la festa, per a la celebració i la catarsi. Podràs veure-la en el Teatre El Musical de València el pròxim dissabte 21 de gener a les 20h.
Toná és una proposta escènica que s’allunya de narratives convencionals i ofereix a l’espectador a una experiència poètica, plàstica i intuïtiva. En la peça, els cossos i els objectes (el vestuari, els elements escènics) són travessats per l’invisible (la música, el moviment) i agitats fins a l’extenuació: un excés de vida que acaba per esgotar-los i retornar-los a la inerta.
Amb el títol provisional de la carn, la caiguda, el mes de novembre passat es va estrenar en el Centre Pompidou Màlaga la llavor d’aquest projecte a la manera de laboratori creatiu compartit per tres malaguenyes residents a Madrid de projecció significativa: la ballarina i coreògrafa Luz Arcas, directora de la companyia La Phármaco; la fotògrafa Virginia Rota, col·laboradora de La Phármaco des dels seus inicis i implicada igualment en altres projectes escènics; i la violinista i compositora Luz Prado, amb la qual Arcas ja havia col·laborat en la seua peça La domesticació.
Toná indaga en la fugacitat, en la mort i la memòria. Com apunta Luz Arcas, “els materials sobre els quals treballem provenen de l’imaginari de la nostra infància, de les cançons i de les pors que encara ens persegueixen. El nostre projecte aborda tot el relatiu a la mort i al duel des del folklore, amb una presència molt important dels ‘verdiales’ com a font d’inspiració. I ha significat un parèntesi molt important respecte al que jo feia. És una mica menys dens, més orgànic i salvatge”.
En paraules de la pròpia artista: “Toná va sorgir en els viatges a Màlaga per a visitar al meu pare, bastant malalt. A la seua casa, on em vaig criar, em vaig retrobar amb referències, icones, símbols que tenia quasi oblidats. Vaig recordar anècdotes i pors, reconnectant amb el folklore de la meua infància. Volia ballar un sentiment que és propi d’aqueix folklore: la mort com a celebració de la vida, la festa i la catarsi individual i col·lectiva.
Estava treballant en un nou projecte amb les també malaguenyes Luz Prado (en la música) i Virginia Rota (en els audiovisuals), quan els vaig proposar indagar en aqueixa poètica compartida. Luz havia treballat molt de sobre els ‘verdiales’, el folklore malagueny preromà, probablement d’origen fenici, que en gran manera ha sobreviscut a les successives colonitzacions culturals i tot intent de domesticació. Virgínia, per part seua, acabava d’inaugurar una exposició sobre el dol a Andalusia.
La memòria col·lectiva i els imaginaris populars són crucials perquè ens acullen i ens salven de l’individualisme convidant-nos a elaborar un relat compartit. Com tot el relacionat amb el poble, aquesta memòria cultural està plena de problemes, sens dubte, però tornar a ella, per a embrutar-la, canviar-la de nom, i així, vitalitzar-la, és un acte de llibertat enfront del totalitarisme cultural o qualsevol intenció neoliberal d’imposar o capturar un sentit, que només aqueixa col·lectivitat pot administrar ‘performativament’. També és un acte de resistència contra l’intent del nostre sistema de bandejar i negar la malaltia, la vellesa i la mort, que ens fa febles cultural i espiritualment i, per tant, ‘dominables’.
A la biblioteca del meu pare em vaig retrobar amb una biografia de Trinidad Huertas, La Conca, una balladora malaguenya del segle XIX que es va fer famosa a tot el món amb un número en el qual representava a una torera en plena faena i que li va donar el sobrenom de la Valenta. He recuperat altres referències de la meua infància, com la figura de la Verge del Carmen, embarcada en processó per la mar cada 16 de juliol, en una festa que, com tantes altres del món popular, expressen un paganisme i un arcaisme anterior al catolicisme i que, no obstant això, aquest sempre ha aprofitat per a articular els seus mites. També record quan un amic del meu pare ens portava de nit a esperar que s’apareguera la verge entre les oliveres. M’interessa l’experiència del miracle com l’aborda Pasolini, com Ana Mendieta: la metafísica de la carn, la seua espectacularitat pobra, el testimoni inesperat.
Els miracles estan fets de moltes coses, però, sobretot, de la necessitat que ocórreguen. El seu caràcter devocional no requereix una estructura formal massa elaborada, com diu el meu amic Rafael SM Paniagua, “l’eficàcia de les formes culturals populars és d’un altre tipus. La seua precisió és d’un altre tipus. Podem elaborar una creença a partir d’una imatge abjecta, una taca en la paret, un Crist mal pintat. La devoció popular s’organitza entorn d’imatges dolentes”.
“Confesse que el procés de creació ha sigut un alliberament. Tant de bo ho siga també per al públic”.
“Toná està dedicada a la meua mare”.
Consulta més informació en la web del teatre.