Palau Reial

El Reial en l'Edat Mitjana estava format per dos cossos, un de menor grandària amb torres en les quatre cantonades on se situava la primitiva capella, i un altre, de majors dimensions, concentrat entorn de dos patis amb dependències d'ús públic i habitacions privades per a la residència personal del monarca. La façana principal comptava amb una gran porta flanquejada per dues potents torres i un fossat construït en 1356 davant la guerra amb Castella.

El regnat d'Alfons el Magnànim va ser una de les seues etapes més brillants, en fixar ací la seua residència permanent la seua esposa, la reina María de Castella. Les seues estances es van situar entorn de la torre occidental de la façana i estaven prop de la capella on es guardava el Sant Calze, portat a València pel rei l'any 1424 i que posteriorment es va donar a la Catedral, on avui es venera. En aquest moment es va situar en la planta baixa l'Arxiu del Regne.

Amb els Àustrias, el Palau va ser una residència real esporàdica, ja que els reis es van establir a Toledo i Madrid. No obstant açò, el nomenament d'un virrey per a València va servir per a desenvolupar una xicoteta cort en el Real, principalment amb Germana de Foix i el Duc de Calàbria, qui va instal·lar ací la seua famosa biblioteca i va formar una capella de música amb prop de 40 membres, les composicions de les quals van ser arreplegades en el Cançoner del Duc de Calabría.

En 1599 es van escometre importants reformes per a les noces de Felipe III amb Margarida d'Àustria a València, que van romandre entre els mesos de febrer i maig en el Reial.

Una de les reformes més importants va ser la de 1645 amb motiu de l'arribada de Felipe IV per a celebrar Corts a València. Es va construir un porticat clasicista amb pilars rectangulars i arcs de mig punt que sustentaven una galeria superior amb balconades que s'utilitzaven per a contemplar festejos com a focs artificials, desfilades eqüestres, tornejos, etc.

Amb els Borbó, va passar a dependre de l'exèrcit, perdent així el seu caràcter de residència real i es va utilitzar per a albergar dependències administratives i una xicoteta guarnició.

Després del seu enderrocament en 1810, aquest símbol del Regne de València, va quedar en l'oblit, coneixent-se la seua imatge només a través d'alguns plànols com els de Mancelli, Tosca o Manuel Caballero. L'any 1986, durant les obres de construcció del col·lector Nord, van aparèixer les primeres restes arqueològiques del Real i posteriorment en el 2009 les excavacions realitzades pel SIAM han tret a la llum i han posat en valor les restes de la façana principal del Palau, amb l'accés original flanquejat per dues torres que es poden visitar en els jardins de Vivers.