Archives: Actividades

L’outfit és la combinació de peces i accessoris segons la temporada i l’ocasió social. Hi ha outifts per a eixir de festa, per a bodes, sopars de negocis i d’amor, de nit a la platja, per al treball, per al meu enterrament, per a… El nostre desig voraç per la roba genera situacions de misèria en altres parts del món. Com podem gestionar aquesta realitat quan l’hem descoberta? Quatre individus, que se’n van de festa una nit, han d’escollir molt bé el seu outfit, potser pensen que es juguen la vida en eixa elecció.

Una proposta escènica socialment compromesa. Una denúncia al consum compulsiu, l’explotació laboral i l’impacte mediambiental derivat de la indústria tèxtil. Una trucada a la consciència des de l’art a una de les majors conseqüències de la globalització, la moda.

Considerem que l’ús del llenguatge artístic com mig reivindicatiu per a abordar temàtiques sobre abusos i injustícies com a forma de protesta i visibilització de conflictes que concerneixen a la societat, permet sensibilitzar i conscienciar a l’audiència i a la societat que accedeix a ell, i fer-ho des d’un altre lloc, que s’allunya de la insensibilitat dels mitjans de comunicació, i s’acosta a les emocions.

Pretén ser un projecte vertebrador, multidisciplinari i multiespacial que partisca de la investigació i l’experimentació com si es tractara d’una labor científica, però des del punt de vista de l’art.

Punt de partida: Molts professors pronuncien conferències amb el títol «L’última lliçó». En elles, els organitzadors solen demanar-los que es plantegen la seua pròpia mort i consideren què és el que més els importa en la vida. I mentre parlen, el públic no pot fer una altra cosa que fer-se la mateixa pregunta: què ens agradaria comunicar als altres si sabérem que esta és la nostra última oportunitat? Si demà desapareguérem, quin voldríem que fora el nostre llegat al món?

Quan es va convidar a Randy Pausch -professor de ciències informàtiques de Carnegie Mellon- a impartir esta conferència, no va haver de recórrer a la seua imaginació, li acabaven de diagnosticar un càncer terminal.

No eres tu, és la teua gàbia. És a dir, com veus el món com un parc o com una gàbia? Dues dones, una empresa multinacional, rates atrapades, una gàbia. Rat Park és una càpsula concentrada que parla de Millennials, centennials i la futura generació interplanetària. De l’èxit i de triar, de contestar. Del color rosa i la warfarina, de l’aigua i de la desesperació. De l’amor i la contradicció, de l’anestèsia. De sabatilles i clavegueres, de respostes, de ciutats senceres i d’algú com tu. Parla de tots o de ningú. Welcome to Rat Park.

Esta obra NO és un recital. És un còctel de causes. Un puzle armat a través de textos de l’autor uruguaià. No solament amb els seus versos, també amb la seua prosa (contes, anotacions…). On es respira l’aroma portuària d’un Montevideo nostàlgic i romàntic. Que es mostra afable davant el gran estuari del Riu de la Plata. Entre l’amor i la revolució.

Este projecte naix de la necessitat de realitzar un pòstum i sincer homenatge a un poeta volgut. La seua dilatada carrera, els seus interminables versos i les seues nutrients obres literàries… que han alletat a generacions i generacions i els postulats de les quals segueixen hui tan fermes com fa cinquanta anys, han acompanyat i crescut al costat dels seus lectors per a afirmar-se com un dels escriptors més volguts de Llatinoamèrica, i del món. No és una cerca del seu reconeixement, sinó un humil intent per continuar avivant aqueixa forja poètica i humana que Benedetti va construir durant tota la seua vida.

Com a poeta d’un segle, les possibilitats teatrals són interminables, així que s’ha optat per una relectura no solament de la seua obra, sinó també de la seua vida; del bagatge al llarg d’un prolongat exili, de la fugida, del compromís amb les causes de Llatinoamèrica i de l’agredolça volta al Paisito. L’imaginari de Benedetti, ens porta des d’un Montevideo “verd i amb tramvies”, fins a la llum mediterrània de Mallorca, de la poesia a la prosa, de l’amor a la mort, i del comunisme a la soledat. Tant en la seua vida personal, com en la literària, a vegades indissoluble la una de l’altra, el poeta ens ofereix d’una manera senzilla la possibilitat de somiar: somiar amb altres mons possibles, amb amors impossibles, amb exilis exteriors i interiors… i en definitiva, amb tot un conjunt d’ingredients que ben assaonats i bullits a foc lent donen lloc a una recepta teatral, amb sabor a admiració i a càlides paraules; i a graciosos moviments d’una dansa que flueix entre els versos d’un geni tranquil.

Després de més d’una dècada, Eva i Carlos es retroben a València, la ciutat que va veure nàixer (i acabar) una relació sentimental entre tots dos.

Els dos són actors, i se citen en un teatre per a dur a terme el primer assaig d’una obra sobre el pintor italià Amedeo Modigliani i la també pintora Jean Hebuterne. Entre focus, escales, i l’escenografia oculta per lones, rememoren no solament la seua pròpia relació amorosa, sinó també tota una època de les seues vides que mai tornarà, construint un passat a vegades idealitzat, unes altres cruelment real, i unes altres definitivament fals.

Equilibri, força i resistència són els títols que estructuren esta obra en tres parts triats entre les qualitats bàsiques que ha de tindre una artista de circ. La societat capitalista en un context heteronormatiu i patriarcal, pel simple fet de ser dona, ens avalua de la mateixa manera obligant-nos a ser esportistes d’alt nivell, corredores de fons de les nostres pròpies vides.

“Yo, púb(L)ica” és un extracte exemplificant de la vida teatralitzada i poetitzada que pretén des d’un prisma feminista analitzar la realitat d’una forma crítica, transformadora i de denúncia social.

Seients incòmodes. Llum incòmoda. Audició incòmoda. Ballarines boniques, primes, simpàtiques i amb bona presència passen a la sala B per a ser jutjades per la seua capacitat i el seu art, sota uns criteris subjectius i amb uns requisits estandarditzats.

Una d’elles està molt irascible. Pot ser que tinga la menstruació. Pot ser que siga per la precarietat de la seua vida com a ballarina. O pot ser que ignore que no és un botó, és un iceberg.