El ferro i la fundició artística

1. CONTEXT GENERAL

A partir dels segles XIX i XX, el ferro s’aplicarà als edificis de dues maneres diferentes que moltes vegades son complementàries. Per una banda, trobem “l’Arquitectura del ferro”, que utilitza eixe material en l’estructura i composició dels edificis, buscant així substituir la fusta i aportar major lleugeresa i modernitat a les construccions. Per altra banda, tenim la fundició artística amb què es modelaven baranes d’escala, de balcons o reixes per a portes i finestres.

La indústria valenciana del metall creix a partir de mitjans del segle XIX i les fundicions (Ferrer o la Primitiva Valenciana, com a exemples) s’instalaven encara dins de la ciutat, ja que proveïa sobretot el mercat local. Hi havia tanta i tan variada demanda, no tan sols aplicada a l’arquitectura sinó també a la indústria i l’agricultura, que molts artesans estrangers instalaren els seus tallers en València.

2. PRODUCCIÓ / CARACTERÍSTIQUES

Si ens centrem en els elements decoratius produits amb fundició, en les vivendes, podem veure diferents usos del metall presents fins a tot en una mateixa façana:

+ Baranes de balcons, molt cuidades per la importància social d’este element en les cases, ja que serveixen de conexió entre l’esfera pública i la privada.

+ Llambrequins, a dalt de les finestres. Complix dues funcions: protegir la persiana veneciana de les inclemències del temps alhora que l’amaga d’una forma estètica. València destaca com a la ciutat espanyola amb major quantitat i varietat d’este element i la segona europea, després de Lyon.

+ Les “cares d’aigua”, que s’interpreten popularment com un element de protecció de la vivenda i els seus habitants. Podem trobar-les a canalons, desaigües i baixants de pluja. Hi ha amb cares de xiquets, de dona, de senyors barbuts i, fins i tot, d’éssers mitològics.

+ Les reixes en portes i finestres que, per un costat, responen a una necessitat de separació i seguretat de l’espai privat respecte del carrer, especialment a la planta baixa. Per altre costat, en eixos elements es combina la funcionalitat amb l’estètica al modelar amb detallisme formes vegetals o geométriques.

3. EXEMPLES DEL CABANYAL

Les cares del C/ Josep Benlliure

Passejant per eixe carrer, amb molta atenció, podem trobar diverses “cares de l’aigua”. Amb rostre de dona i d’home, amb barba i sense, miren des de els canalons en busca de qualsevol perill que puga afectar la casa que vigilen. O aixó es diu.

També podem descobrir empremtes dels productors dels desaigües que recorren les façanes: la fundició Ferrer, una de les més importants en València a principis del segle XX.

C/Barraca 116, 141, 147, 149, 151…

Els llambrequins troben un lloc molt destacar, tant en quantitat com en varietat, en el Carrer Barraca. Els de ferro semblen plantilles troquelades, quasi sempre amb motius vegetals, orgànics o geomètrics, i solien fer joc amb el disseny del balcó. Al principi, eren un símbol del poder econòmic dels propietaris, ja que produir-los en ferro era més car que fer-los de fusta o guix. Però, amb el temps, els treballs de fundició s’abarataren, probablement pel treball en sèrie i amb catàleg i per la quantitat de tallers presents en València.

El Casinet (Carrer de Josep Benlliure 272)

Construït el 1909, és el nom popular amb què es coneix l’edifici de la Societat Musical Unió de Pescadors. Va ser rellevant en el panorama polític valencià ja que, des dels seus balcons, Blasco Ibàñez pronuncià més d’un discurs. Les baranes son de ferro, amb motius vegetals modernistes, i es combinen amb les reixes de les finestres de la planta baixa. El balcó es convertí en un espai de projecció sociopolítica en lloc d’un element decoratiu i funcional més de l’edifici.