Una exposició comissariada per Johanna Caplliure.
Artistes: Rosana Antolí, Inma Femenía, Lucía C. Pino, Amanda Moreno i Bella Báguena.
Drassanes del Grau, València. del 13 de setembre al 8 de desembre de 2022. Horari: de dimarts a dissabte de 10:00 a 14:00 i de 15:00 a 19:00; diumenges i festius de 10:00 a 14:00.
Floating Bodies / Cossos flotants és el relat dels cossos que emergixen de les aigües transparents després d’haver passat per una existència fangosa. Estos ens narren la transformació, l’experiència dels nostres cossos en un planeta llatzerat on els intercanvis amb altres éssers són part de la nostra pròpia supervivència. Així, la metàfora de l’aigua com a espai de fluctuació, moviment i transformació ens servix per a construir una fabulació especulativa sobre un futur compartit que altera el paisatge que constituïm. La idea d’un gran cos flotant ens oferix habilitats per a cohabitar este món potenciant l’obertura de diferents presents. Les criatures que habiten les profunditats del planeta, així com les efervescents figures mitològiques que s’eleven en la seua transició, promou la invenció de nous imaginaris polítics i afectius.
Temes com la transició ecològica, la relació amb altres espècies, les malalties del Capital sobre els nostres cossos, les transformacions biomecàniques com a màquines de guerra i màquines desitjants (Deleuze i Guattari) o l’especulació sobre noves formes d’agenciament circulen al llarg de l’exposició. Este projecte s’interessa a allargar les percepcions dels diferents públics, alterant la seua consciència, cap a altres paràmetres més fluids i provisionals on les projeccions mentals traspassen els límits físics cap a una poètica oberta. Aquestes imatges actuen entre si sota la ressonància de les ones de la mar, d’un flux vital subterrani que les uneix en un joc d’associacions entre l’artificial i el natural, el mític i el físic, el fictici i el real.
El projecte està constituït per una sèrie de peces i instal·lacions ambientals com la d’Inma Femenía, On Air, que obri la mostra amb un mur flotant i translúcid que representa una colorimetria del dia més calorós del mes d’agost registrant la violència en els canvis del nostre paisatge. Esta peça ha sigut produïda a propòsit per a una de les naus de les Drassanes amb la intenció de construir un espai mediat entre el físic i l’intangible, el real i el virtual en una visualitat del col·lapse ecològic. Dues projeccions immersives, una de Rosana Antolí i una altra d’Amanda Moreno, ens conviden a transcendir el pla físic i lliscar-nos cap a un nou estat de consciència a través de la construcció de noves mitologies on les espècies es creuen i l’origen de les quals s’albira en un remot temps i un abissal miratge natatori. Potser, d’eixa trobada entre espai, temps, éssers i matèria naix A Tube Under The Sea: una peça en forma de tub realitzat en fibra de vidre, resina, bronze i coure de Rosana Antolí que recull materials orgànics com a pedres marines o arena de la mar Mediterrània. Dues escultures anomenades Xenobody 1 i Xenobody 2 d’Amanda Moreno ens advertixen de les malalties del Capital. Estes es mouen entre l’orgànic i el fabril, per elles circularien com el torrent sanguini les substàncies tòxiques del capital, així com les memòries d’uns altres temps. Entre òrgans conductors o canonades industrials apunta un cos social malalt per la crisi ambiental. La matèria i la transició són també protagonistes en les escultures expandides de Lucía C. Pi que combinen la fragilitat, la precarietat i la inestabilitat del corpori humà o el fantasmàtic animal prenent l’espai museístic. Es tractarien, per tant, de cossos-membrana o armadura-closca, Anhel i Lamia, que contorsionen fent visibles les friccions del sistema en una especulació sobre un futur possible. Finalment, una performance inaugural de l’artista i cantant Bella Báguena posa veu a eixos ressons de les criatures, els cossos que suren a la deriva, i els éssers que poblem este incessant mar d’inquietuds que anomenem planeta. Llavors Floating Bodies/ Cossos flotants ens proveiria d’una visió que ni les lectures més distòpiques hagueren dibuixat sobre el nostre present.